dijous, 25 de febrer del 2021

COMUNA DE BINIAMAR pels camins Vell de Biniamar i de Biniatzent

COMUNA DE BINIAMAR
pel camins Vell de Biniamar i Biniatzent
(11.12.2020) 
La comuna de Biniamar, es Puig, es localitza a l’extrem sud-occidental del terme de Selva, limitant amb els municipis de Mancor de la Vall i Lloseta. Es tracta d’un massís muntanyós que arriba als 476 metres d’altitud amb la penya de sa Senyora com a cim més alt i s’estén al llarg de més de 180 quarterades (131 ha). Les primeres referencies documentals d’aquest espai comunal es remunten al 1323.
TEMPS TOTAL: 4 hores 35 minuts 
RECORREGUT: 11,400 km
FÀCIL 
No penjam el track atès els problemes de pas al camí de Biniatzent (Mancor de la Vall) 
Per avui hem triat una volta curteta i sense major dificultat que el caminar. Els motius d’aquesta elecció son dos. En Carles encara s’està recobrant de l’esforç de la travessa de la Serra de Tramuntana i, també, les previsions de mal temps son absolutes i no volem anar molt enfora de remeis.
Així que, a les 8,10 h. deixam el cotxe aparcat al centre de Biniamar, a la plaça de sa Quintana, i començam la caminada. Anam pel carrer des Vent i, després, pel carrer des Comte.
Passant per davat el casal de Son Odre
Caminam orientats a nord, així que, no feim cas a cap dels trencalls de camí que ens trobam, sempre cap a nord. Deixant de banda el camí de sa Comuna i una entrada asfaltada a les pedreres.
Acabam a un camí ample, sense asfaltar. Poques passes més endavant hi ha una barrera tancada.
Al costat oest (esquerra pujant) hi ha un portellet molt més petit, també amb una barrera, però aquesta no te cadenat. Hi entram. És el vell camí de Biniamar a Mancor.
És un caminet malmenat, que ens mena per una petites tenasses.
Primer entre pins, però ben aviat acabam a un territori tot desbaratat pels grans moviments de terra que es fan des de tants d’any, per treure la coneguda pedra de Biniamar.
Clots antics que sembla que els estan tornant a reblir amb el material que treuen d’altres canteres properes.
En alguns redols el bosc s’ha recobrat de les destrosses i ha tornat a ocupar el seu territori, casi aconseguint tapar les ferides obertes.
Més endavant, segueix vora una paret amb reixeta d’una casa.
A les 8,45 h. sortim d’aquest caminet, que en aquest punt si que te l’indicador de “Camí de Biniamar”.
Hem arribat a una carretera asfaltada, amb forta pendent. Allà enfora es veu el poble de Mancor.
Cirerer de pastor
Caminam per aquesta carretera fins a trobar un altre creuer de camins. Aquest està indicat amb el cartell “ Camí de Biniatzent”. Partim per aquí.
Si fins aquí manteníem orientació a nord, ara hem mudat i caminam cap a l’oest.
Aquest camí, amb suaus costes, ens va atracant a la Penya Montaura.
Uns penya-segats blanquinosos que destaquen entre la verdor que els envolten.
A tot això ja hem emparat les primeres brusques del dia. No ens han semblat perilloses i hem seguit endavant. A les 9,10 h. passam vora aquest grup de cases de fora vila, que donen el seu encant al recó. 
Molt poc més endavant ens trobam una gran barrera amb un cartell que ens adverteix que es una “Propietat Privada” i que no podem passar.
Seguim pel camí, tot enfangat i amb grans bassiots.
Una mica més endavant en trobam una altre de barrera, aquesta tancada amb pany i clau. Pensam que l’amo no s’enfadarà gaire i botam. Segueix brusquejant i noltros caminant.
Val a dir que aquest camí figurava al catàleg de camins de Mancor com “(23) Camí de Biniatzent /de sa Font /d’Alaró a Mancor”, i que el 2012 es va resoldre treure del inventari.
Son les 9,30 h. en arribar a les barreres de les cases de s’Hort de Biniatzent. Abans, el camí ens ha menat a vorejar un gran camp de conreu, tot cobert d’una catifa d’herba tendra.
Com que segueix plovent hem decidit renunciar a arribar a les fonts de Biniatzent i d’en Patró, ...
...i partim pel camí de carro, que davalla cap el torrent. Hi arribam en un no res.
La brusca ha guanyat en intensitat. Ara plou ben arreu. Després de passar un altre barrera oberta, hem entra al (25) Camí Llarg del terme de Mancor. Caminam aviat sota els grans arbres d’aquest redol que voreja el torrent de Biniatzent.
Haurem d’aguantar aquesta pluja uns deu minuts, fins arribar a la zona d’esbarjo de la Comuna, que hi ha vora el torrent.
Aquí no trobam altre aixopluc que una minúscula porxadeta d’un cartell informatiu de la Comuna de Biniamar. Aquí esperam que s’espassi la pluja.
Un bon lloc per fer un cafetet
 A les 10,30 h. sembla que el pitjor ha passat. Hem abandonat l’idea de pujar al puig Gros per un tirany que arranca aquí mateix, a l’altre costat del torrent. Prenem pel camí Llarg que ens ha de menar cap a Biniamar.
No estarem gaire en arribar a ses Bassetes i la cruïlla del vell, abandonat i molt deteriorat camí Reial de Biniamar a Biniatzent (figura al catàleg de camins de Selva amb el nro. 45).
Un cop creuat el torrent de Biniatzent, al lloc conegut com ses Bassetes, ens tornam a trobar amb una nova cruïlla. Aquesta, és la que s’enfila cap el puig Gros. No plou. Ens decidim a provar sort i partim per aquest nou camí.
Son les 10,45 h. Arribam a una pista ample, que ens mena, pujant, cap a una barrera tancada.
Hi ha un botador.
En aquest punt creuam la vella síquia que abastia l’aljub de la plaça de Biniamar, amb l’aigua de la font d’en Patró. 
Aqüeducte de la síquia.
Seguim aquest camí, formigonat, que va pujant pel costat nord del puig.
Lletrera
La Penya Montaura i la Serra entebolides. 
Les costes, que de bon començament eren dolces, es van empinant. Ben aviat entram en calor i ens fa nosa la roba d’abric que ens hem posat fa una estona.
Arribam a la zona coneguda com sa Plana Forana, on el territori es replana i el camí ens dona una estona de descans.
Les vistes es van eixamplant a mesura que pujam i la boira s’alça.
A un de tants revolts gaudim de molt bones vistes del puig de s’Alcadena i del Castell d’Alaró. 
A les 11,50 h. arribam a la plana que marca el cim del puig. Segons informacions de l’Ajuntament de Selva, aquest puig es diu puig de sa Senyora, però als mapes hi figura com a puig Gros. I per embullar més la troca, al catàleg de camins públics de Selva, figura  com a: (87) Camí des Forn des Jai Andreu al puig de Son Jover.
A tot aquest redol hi ha molts de pins molt alts i a aquesta plana també n’hi ha un bon grapat.
Al costat sud d’aquesta plana hi ha una paret amb un botador. Passam a l’altre costat i seguim un tirany, molt marcat, que ens mena a voltar aquest puig, ara per la cara sud.
De començament, aquest tirany ens mena entre la garriga, entre pins caiguts i mates de carritxeres, i ens manté orientats a sud.
Hi ha altres senderes marcades però pensam que totes acaben per ajuntar-se amb un camí de carro, més clar i definit, que trobarem només deu minuts després de botar la paret.
Aquest camí, conegut com a Carreró des Puig, ens treu del pinar i, davallant de manera suau i sostinguda, ens mena per les faldes de la cara sud d’aquest puig. El sol comença a guaitar i casi fa calor. Les boires van desapareixent i les vistes abasten més territori. Vistes amples de Lloseta i tots els seus environs.
També de la gran clotada d’on treien la roca per la fàbrica de ciment.
Ara tenim una estona agradable de caminar, relaxat i deixant que el sol ens encalenteixi una mica. Segueix fent una bona fresca.
A vorera de camí hem vist dos aljubs, a dos llocs molt separats un de l’altre, fets mal bé.
A les 12,35 h. sortim d’un tancat, per un botador, i arribam a un vial, carrer des Puig de Lloseta.
El seguim, cap a nord, i tot d’una ens fa entrar a un redol de pins. Anam per un antic camí de carro, altre cop dins la comuna de Biniamar. Possiblement la continuació del que hem caminat fins ara.
Només cinc minuts més tard, sortim pel portell de la comuna de Biniamar. Anam per un camí ple de bassiots i arribam a la carretera de Lloseta a Biniamar.
Seguim pel carrer principal fins que arribam a la plaça de sa Quintana, a on hi tenim els cotxes. A aquesta plaça hi roman l’aljub de sa Quintana, amb una font de manxa, d’aquelles que havien de rodar el volant per fer pujar l’aigua. Fou bastit el 1898.
Son les 12,50 h. en arribar al cotxe. Ha resultat una volta no gaire exigent però si molt emocionant.
Selva/Sóller, febrer 2021