pels passos des Ferros
i d’en Ponsa
(03.01.2020)
El juliol de 2013 varen cremar més de 3.300 quarterades dels municipis
d'Andratx, Calvià i Estellencs, amb el que ha estat l'incendi més important a
la nostra terra. A la volta d'avui hem pogut comprovar que cap de les
actuacions previstes pel Govern s'han portat a terme. A tot el territori
trepitjat no si ha fet cap tipus d'actuació. Ni siquiera han netejat el GR-221.
TEMPS
TOTAL: 6 hores i 15 minuts
RECORREGUT:
10,450 km
DIFÍCIL
Començam l'any 2020 amb renovades esperances
d'un mon millor, que ja s'hi valen ganes. I res millor que seguir amb la nostra
activitat, que tants de bons moments ens permet gaudir.
Així, idò, a les 8,15 h. hem aconseguit aparcar
el cotxe a la vorera de la carretera Ma-10, al km 100,500 i ens adreçam al punt
on començarà la caminada. Només en coneixem una part de la volta d'avui. El pas
des Ferros no el coneixem, ni el camí de davallada. En tenim alguna informació,
però poca cosa.
Seguim la carretera uns dos-cents metres, en
direcció Andratx. L'abandonam, pel costat sud, km 100,700, per un camí de
carro, que mena a la caseta de Ca na Micolava.
De fet, el camí passa a prop de
la caseta, que sembla abandonada tot i que està en bon estat, i segueix en suau
pujada.
Aquest camí casi està esborrat del tot per la garriga, però es pot
seguir gràcies a les pedres que el delimiten.
No gaire empinat, aquest camí de
carro ens va pujant per les faldes d'aquesta gran mola, orientats a l'est. El
territori es veu abandonat del tot, magre de terra i de conreus. De pins tampoc
en veuen gaires, però de grans roques,
caigudes de la mola, n'hi ha per tot arreu.
La major dificultat per seguir aquest camí de
carro esdevé pel pins caiguts, morts a ran del gran incendi del 2013. El seu
brancam sec resulta impossible de travessar. Hem de fer més de dues volteres
per superar-los i poder tornar al camí.
Com que manté la seva orientació,
ajustant-se al perfil del territori, ben aviat intuïm per on es deu trobar
aquest pas.
El camí de carro mor als peus d'un morro vermellós, que fa estona
que veiem,...
...i al cap davall d'un xaragall de pedres grans.
Son les 9,00 h. en arribar al punt i tenim dues
alternatives. Per les informacions que tenim, podem pujar per una llarga canal,
que veiem ben davant nostre, o be seguir la ruta marcada al mapa Alpina, que
puja pel centre d’aquest xaragall. Les dues alternatives presenten semblant
dificultat i acaben al mateix pas.
Ens decidim per pujar pel xaragall. Però,
com que la ruta marcada ens farà arribar a un territori més accessible, i per
tal de provar sort, ens decidim a pujar per costat esquerra de la coma. El territori
és molt empinat, no hi ha pedreny i, si tenim èxit, avançarem camí. Tanmateix
no serà això el que passi. Acabam als peus de les penyes i sense possibilitat
de seguir avançant. Hem d'acabar retornant al xaragall, tot i que no hem perdut
gens d'alçada.
La pujada és feixuga però, relativament còmode.
Les pedres son grans i estables, el que ens permet anar pujant sense gaire
risc.
Estam entrant a un territori que sembla del tot inaccessible. Envoltats
de penyes tallades a plom. La vista cap enrere ens ho confirma. Sembla que amb
un bot arribaríem a la carretera.
Son les 9,50 h. en deixar el xaragall pel
costat dret (orogràfic), est, ...
...i accedim a un territori un poc més planer.
Cobert de càrritx. Ara hem de canviar l'orientació.
Si fins ara anàvem pujant
orientats a sud, ara haurem de caminar, costa a través, orientats a nord,
procurant mantenir l'altitud.
Mentre ens atracam a aquell morro vermellós, anam
intuint per on deu haver el pas que ens ha de permetre superar aquests
penya-segats. A la seva part baixa està assenyalat per un gran pi.
Uns dels
pocs que varen sobreviure al foc.
La canal està ben marcada per una llengua
verda de carritxeres. Hi arribam a les 10,00 h.
La part baixa sembla
massa senzilla de pujar.
Però no veiem altre alternativa.
Mentre anam pujant la
cosa es va complicant.
Al pocs minuts de pujada ens trobam abocats a una paret
de roca.
Ens sembla molt arriscat aquest punt però seguim endavant. Hem guanyat
altura i penjats a aquestes roques no permet cap badada.
A les 10,15 h. arribam al punt que dona nom
al pas.
Aquí hi ha uns ferros clavats a la roca, per donar una mica més de
seguretat a la passa. Son tres vergues de ferro que van molt bé. També haurien
anat molt bé una mica més avall.
És el darrer tram.
Superat aquest punt hem
guanyat el territori més obert i accessible.
A dalt del pas des Ferros.
Davant noltros hi apareixen els cims de la Mola
de s’Esclop i del Castellet.
L'orientació a seguir és ben clara. La nostra fita
ha de ser es Castellet.
Seguint aquesta orientació passarem per la font des
Quer, on hi arriba un antic camí, que feien servir per anar a la font des de
les cases velles de s'Esclop, i que ens ha de menar al cap d'amunt del coll,
que separa s'Esclop de la serra dels Pinotells.
La caminada no és senzilla. El territori és
empinat, cobert de macolins i mates de càrritx que van d’allò més bo. Grans i
esponeroses. Arribam a la font a les 10,45 h.
Ara, la caminada resulta molt més gratificant i
còmode. Aquest caminet, que es manté prou ben conservat, ...
...ens fa pujar suaument
fins al coll des Quer (737 m), on hi arribam pocs minuts després de deixar la font. Aquí encara
s'hi veuen les restes d'una era. Una de les tres que coneixem per aquest
entorn.
Des del coll, cap a l'est, hi veiem es Castellet el que queda de la caseta de
s’Esclop.
Creuam la paret de partió de terme i encaram la
pujada a la Mola. La tenim a l'oest. La ruta és clara. Bastaria seguir la paret
que hem creuat, però ni això cal.
La ruta és tan freqüentada que el caminet es
veu clarament. A més, hi ha fites ben abastament. Poc més amunt hi trobam un
bon grapat de marges que donen forma a unes marjades de poca alçada.
En
acabar-se les marjades entram dins el territori farcit de roques. Ens decidim a
pujar per una ample canal, no gaire empinada, farcida de carritxeres, Ben aviat
som dalt de la Mola.
Son les 11,20 h. L'ànima ens cau al peus. El
dia no ha estat, en cap moment, clar, però teníem l'esperança que milloraria.
Aquí dalt ens ha aplegat la boira de ple. Així que, de vistes, cap ni una. Ens
orientam cap al cim (928 m), que està molt a prop d'on hem arribat. Son ben a la vista
les dues fites, la moderna i una més senzilla, sembla que la hi va deixar n’Arago. Fa una fretada que no és de dir i corre un
oratge que encara ho fa més molest.
Anam a cercar una mica de recer a les runes
de la caseta de n’Arago. Hi arribam a les 11,30 h.
"Aquesta caseta fou el refugi del destacat matemàtic, astrònom, físic, i polític francès François Arago (1786-1953), mentre desenvolupava tasques de medició del meridià de la terra.
Com a polític, va arribar a exercir el carrec de Cap de de Govern de la República Francesa, el 1848".
Un bon lloc per fer un cafetet.
Després de descansar, comença la ruta de
baixada. Coneguda per a nosaltres i que no ha de presentar cap problema, al manco
fins el pas d’en Ponsa. A les 12,00 h. ens posam en marxa.
Anam a trobar la
canal que ens permet davallar, sense major risc, fins arribar al territori més
planer que es veu a baix. El camí també està molt marcat i trepitjat. Molt de
macolins a lloure que ens fan posar molt d'esment per no llenegar.
Menys de deu minuts i som a baix.
Passam vora
un antic sestador i per marjades.
Una mica més avall trobam una altre era.
Pensar que aquí dalt hi vivia gent i conreaven gra ens resulta molt complicat
d'entendre. Creiem que havien de patir molta gana i, pot ser, el clima no era
tant dur com ara.
Pot ser el canvi climàtic ve de vell.
Retrospectiva de s'Esclop, coberta per la boira.
Anar a trobar el pas d’en Ponsa no presenta
massa dificultat. Orientats a l'oest, ens atracam als límits de les timbes, ...
...localitzem algunes fites i trobam el tall que ens ha de permetre arribar al pla
de més avall.
Arribam al pas a les 12,45 h. després de travessar aquest
territori de roca i encletxes.
El pas d'en Ponsa està barrat per pins morts, caiguts a
ran de l'incendi.
No permeten passar pel tall del pas. Hem de fer una petita
desgrimpada.
Després, amb més o manco comoditat, seguim el caminet que ens
porta a las marjades que hi ha més avall, ...
...amb un pou i una petita barraca. Hi
arribam a les 13,00 h.
Aquí, la destrossa de pins és gran. Els arbres
ajaguts barren el pas casi bé per tot arreu. Aquí hi comença una ruta, que
tampoc coneixem, i que farem servir per arribar al punt de partida.
Primer hem d'arribar a la cota 542 per provar de trobar un camí, que sabem,
arribava a aquest planiol. Aquest camí ens ha de menar fins a la casa de Ca na
Micolava. Des d’aquest punt ens amollam al fons de la coma que comença aquí.
Ben aviat trobam les primeres senyals. Pedres compostes, rotllo de sitja i
algun bocí de camí. Però seguir-lo ens resulta molt complicat.
La garriga és
exageradament espessa. Les carritxeres ho tapen tot. Els arbres morts i ajaguts
ho acaben de complicar. Així mateix aconseguim seguir-lo, més o manco.
El camí manté una orientació general a nord,
mentre va davallant entre la garriga.
El territori te redols molt planers que,
segurament, es conreaven. D'altre manera no trobam justificació a aquest camí
tan ample i tan amunt.
Però, poc abans de les 13,50 h. el camí fa un gir sobtat
i entram dins una nova coma, aquesta amb marjades altes i ben visibles. El
territori és molt més empinat i l'entorn molt més agradable. Passam vora el que
queda d’un porxo. Els pins ajaguts som molt més nombrosos.
Suposam que deuria
ser un espès pinar, abans. Seguir el camí es complica per moments, fins el punt
que molts cops hem hagut de rectificar la nostra ruta. Però, en termes
generals, ho hem aconseguit.
Tanmateix, com més avall ens feim, manco
complicat resulta. El camí va fent llargues corbes i és ben visible.
Poc abans de les 14,30 arribam a la caseta de Ca na Micolava. L'aventura s’ha acabat. No
hem de fer altre cosa que arribar a la carretera i anar al cotxe. Fem una
darrera ullada al morro vermellós i podem intuir per on hi ha el pas des Ferros.
El dia es manté tapadot i les boires segueixen
aferrades als cims més alts dels voltants.
Salut i bon any.
Selva/Sóller, gener 2020
