Volta a la Talaia Vella
des de Ca Madó
Pilla
(09-03-2018)
L’Arxiduc va
obrir i afavorir la visita a tot el seu territori, al voltant de 2.390
quarterades (1.700 hectàrees), a on va construir un gran nombre de miradors,
camins, berenadors i altres elements, a fi de posar al abast de la gent la
contemplació de tota aquesta naturalesa. Avui dia ja no és així, aquest és un
món irrecuperablement perdut, però precisament per això, és imprescindible no
oblidar-lo.
TEMPS TOTAL: 5
hores
RECORREGUT: 10,760 km
DIFICULTAT
MITJANA
Tornam a tenir sort. Ahir va ploure però avui gaudim
d’un dia calmat i ben clar.
A les 8,30 h. deixam el cotxe aparcat devora Ca Madò
Pilla i començam la caminada. Val a dir que, tot i tenir informacions de
diferents caminadors com Alonso, Barranco o Pep Torrens, ens hem decidit a fer
aquesta volta una mica al nostre aire. Tenim seriosos dubtes de poder passar
pel Pla des Pouet, quin accés està restringit amb l’excusa de la protecció i
conservació de territori.
Per començar, entram dins el bosc d’alzines per un
portell amb barrera, però que no està tancada. Seguim la pista que, de seguida,
gira cap a nord, mentre manté una costa suau.
És un camí carreter que,
segurament, ferien servir el carboners i demés personal.
Ben aviat, a les 8,55
h. arribam al mirador des Tudons.
Avui la vista de sa Foradada està casi tapada
pels arbres però, ben segur, en el temps en que el varen construir els
mantenien ben a retxa.
Com a detall desagradable, el trespol de pedra encaixada
ha desaparegut. No recordam si a l’anterior visita hi era o ja faltava.
Seguim pel camí de carro, que va girant cap a
sud-est, ...
...ajustant-se a les faldes del morro de s’Eco.
Sempre pujant.
A les 9,20
h. arribam a un altre mirador, dit de Son Gallard, aquest molt més senzill. Tal vegada no va arribar a acabar-se mai.
Son Marroig.
Sa Foradada. "Territori Arxiduc".
Poc després ens trobam un seguit de
ziga-zagues, molt empinades i cada una damunt l’anterior. Hem entrat dins
l’Estret de Son Gallard.
Ben davant nostre, cap a sud, hi veiem els enormes i
infranquejables cingles de Son Rul·lan. Més de cent cinquanta metres d’alçada
casi bé vertical.
La pujada es fa llarga i feixuga. La fresqueta ens
dona una mica de conhort però el cansament a les cames és ben present. A
estones sembla que el camí de carro s’ha esvaït per retrobar-lo una estona més
amunt.
És clar que l’explotació del bosc va ser una activitat important, al
començament del segle passat.
Superat l’estret entram dins una zona més planera de
bosc. El camí de carro torna a ser ben evident, així com les marques dels
carboners a les alzines. Curiosament trobam poques construccions, sitges o
barraques.
Aquest camí de carro ens menarà fins a dalt del tot. A
les 10,15 h. passam el botador i entram dins la finca de Son Moragues (la part privada). Hi ha penjat
un lletrerot “MONTAÑA DEL BUITRE” ¿?.
Pedrissos del coll de Son Gallard.
Caminar per aquí no ens dona “bon rollo”. Pensar que
algú ens pot escometre i demanar-nos permisos i explicacions no és del nostre
gust, així que, sense haver-ho de parlar, caminam sense rallar gaire i fora fer
renou.
Hem decidit evitar el creuer de camins que hi ha junt al centre del Pla
des Pouet i anam a trobar el torrentó que ens separa de na Torta.
Tot seguit
anam al camí que volta aquesta muntanya...
...que, si el seguíssim, ens menaria fins
al mirador de na Torta.
Noltros, però, ens aturarem molt abans. Just en el punt
que hi trobam un coll de tords, abandonat, just al mig del camí.
Coneixem aquest punt. Hi hem passat altres vegades
per davallar pel pas de ses Maromes o des Vergera. Avui seguim de front, fins
arribar als límits de les timbes.
Son les 10,50 h. i és un bon moment per
descansar i, un bon lloc per fer un cafetet.
Estam al cap d’amunt dels penya-segats i gaudim de bones vistes del
Pla del Rei i la resta de terrenys.
Cap al nord, i ben davant nostre, hi ha els
penya-segats de la Talaia Vella, ...
...i la punta del mirador de ses Puntes.
A les 11,30 h. seguim el nostre camí. Anam a trobar
un pas que, n’Alonso i en Barranco, han anomenat del “marge robust”. Ells hi van
passar de pujada i noltros hi volem baixar. No tenim dubtes de trobar-lo. Tota
la muntanya està envoltada de penya-segats, per tant, els punts que permeten
davallar-la han de resultar evidents. I així resulta.
Només tres minuts més tard arribam a una zona on les
roques son casi bé planes, i permeten davallar a nivells inferiors sense gens
de risc.
Hi ha una fita. A més, veim una guarda de cabres que davalla, el que
ens indica que hi ha una sortida més avall.
Amb l’esguard ben despert cercam el millor camí per
davallar, assegurant-nos poder tornar enrere si no hi ha sortida.
Tanmateix
tenim la sort, i el propi territori ens ho indica, de trobar aquest marge.
Efectivament hi ha un marge que servia, molt probablement, per evitar l’entrada
o sortida dels ramats o altres animals. Avui ja no fa aquesta funció per mor
d’un esbaldrec al costat de les roques.
Resulta senzill davallar, i
pràcticament gens arriscat, tot i caminar pel cap d’amunt de timbes de terra a
lloure. Dues ziga-zagues i som baix d’aquest marge. Ara ens tocarà localitzar
la cova.
Altre cop intentam interpretar les indicacions. A
noltros ens resulta molt beneficiós localitzar una roca per on podem passar a
la següent coma. Resumint, hem fet una ziga-zaga per perdre altura per la coma
on hem arribat després del marge.
Hem caminat cap a sud i hem vist aquesta
roca, que ens obliga a passar per davall ella, és casi be una balma molt
reduïda i groguenca.
Ens aboca a una nova coma. A l’altre costat ja hi veiem
les boques d’una cova no gaire gran. Hi anam decidits.
Son les 12,00 h. en arribar-hi. La boca que veiem és
d’una cova petita.
Just a continuació, més a prop dels penya-segats, hi ha la
cova que cercam. La boca prou gran com per entrar-hi sense ajupir-nos gaire i,
...
...a l’altre punta, una mena de finestral, penjat damunt la timba, ...
...ens permet una
vista espectacular dels olivars de Son Moragues.
Tota ella no és gaire alta ni
gran. Les cabres en fan un bon us.
Assaciada la curiositat i satisfets per haver
aconseguit la fita d’avui, seguim la nostra ruta. Ara molt més senzilla.
Davallarem fins a ajuntar-nos amb el sender que davalla del pas de les Maromes,
que corre casi bé pel llit del torrentó que davalla del pla des Pouet.
Començam davallant per la coma on hi ha la cova. Més
avall passam vora una fesa, o petit avenc. Espectacular per la grandària de la
roca separada de la muntanya. Noltros seguim davallant per aquest territori,
quina pendent va minvant a mesura que davallam.
Quinze minuts després de partir
de la cova, arribam al tancament de la finca, suposam, de Son Moragues.
No la botam,
sinó que seguim caminant vora la reixa.
Hem trobat diferents punts on la reixa ha estat arrossegada per
esllavissades, roques amollades o arbres caiguts, però, bàsicament, hem seguit
el seu traçat, que ens mena clarament a nord. I arribam allà on volíem. Al
torrent que davalla del Pla des Pouet.
Son les 12,45 h. Aquí hi ha un portell, obert, que
dona pas a dins la finca. Just després si que hem de botar una tanca amb fil
ferro. És que volem seguir una pista forestal, oberta no fa massa, que ens mena
cap a l’oest.
Just després de la tanca hi ha un forn de calç, que també
l’anomenen n’Alonso i en Barranco.
Noltros seguim la pista, els més descansats del món,
gaudint de les vistes i el bon temps. La temperatura és agradable i no hi ha
problemes a la vista.
En veure que la pista gira cap a sud, l’abandonam i
davallam unes poques marjades, per arribar al camí de l’Ermita de la Trinitat. A les 13,10
h. sortim del tancat i arribam al camí.
Just en front del mirador...
...de Can Costa.
Ara, amb la Talaia Vella al fons, caminant sense major contratemps, anam pujant
cap a l’Ermita. Mentre comentam la quantitat de tanques de fil ferro que hi ha
per aquest redol, que han de complicar moltíssim caminar per dins el bosc i
voler sortir a la carretera.
Deu minuts després arribam a l’Ermita de la Trinitat. Silenci
i recolliment. No destorbam i seguim el nostre camí.
Hortet de l'ermita.
Tot d’una que sortim de l’aparcament, seguim la pista
que, davallant, ens ha de menar cap a Ca Madò Pilla. És una davallada tranquil·la,
sempre per camí de carro, ...
...passant a prop de la torre de vigilància...
...de Son Galceran (Segle XVI) fins que a les 13,30 h. tancam la volta i arribam a
la pista per on hem pujat de bon matí.
Cinc munts després arribam al cotxe. Segueix fent sol
i bon estar. Ha resultat una volta espectacular i emocionant.
Selva/Sóller, abril 2018.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada