TORRENT DE MORTITX - RAFAL D'ARIANT

TORRENT DE MORTITX

RAFAL D’ARIANT

(17.11.2023)

La finca pública de Mortitx, de 719,27 hectàrees, fou declarada d’utilitat pública el 1983, any en que la seva gestió passa a mans del Govern Balear. Es troba situada al límits dels termes municipal d’Escorca i Pollença. L’entorn de Mortitx està format per un relleu d’origen càrstic, amb dolines a on s’han format sòls fèrtils.

TEMPS TOTAL: 6 hores 40 minuts

RECORREGUT: 12,200 km

DIFÍCIL 

Plànol de la zona

Sembla que ens atreu de manera especial aquesta zona tan salvatge, però ens hem de remuntar fins el mes de març del 2007 per veure que aquesta volta la repetim. Han passat més de setze anys.... Avui hi tornarem, ben igual  d’ansiosos d’aventura, tal com llavors.

Son les 7,50 h. en deixar el cotxe aparcat al portell d’entrada a la finca de Mortitx. No cal remarcar que som els primers en arribar. Noltros som dematiners. Fa una temperatura agradable però el dia no sembla gaire definit. El sol il·lumina els lloms del puig Caragoler de Femenia i el de ses Moles.

Noltros caminam, seguint el camí, ample i sense asfaltar, que ens mena a passar vora les vinyes. Les parres estan a punt de perdre les fulles i el seu color vermellós és un contrast amb la verdor que ens envolta. Uns quinze minuts ens basten per arribar a la tanca que dona pas a la finca pública. Recordam que just aquí hi havia una olivera de soca realment gran, extraordinàriament gran i entorcillada. No sabem les causes però, un bon dia, en arribar aquí ens trobàrem un munt de cendra en el lloc de l’olivera. Seguim pel camí, que ens menaria fins el refugi de Lavanor, però uns cinc minuts després de la tanca, l’abandonam pel costat nord-est.

Hi ha una fita i es veu clarament el començament del tirany que ens ha de menar al començament del torrent de Mortitx.

Creuam una zona plana, coberta de grans carritxeres. Està farcit de senders que serpentegen entre elles. L’orientació és clara perquè la penya que assenyala l’entrada al torrent és ben a la vista.

És un xap clar a la cresta de roques que tenim davant, orientats a nord.

Son les 8,20 h. en arribar al que queda de una paret seca i un portellet que tanca aquesta plana. A l’altre costat comença la davallada cap el torrent.

Tot d’una ens adonam que hem entrat a un territori aspre, perillós, grandiós. Les penyes es tanquen damunt nostre, solcades per les erosions dels aiguats.

És un caminet un tant complicat, que davalla com a desbaratat. El 2007 escriviem “...Perquè de camí no n’hi ha, és com una gran rosseguera, com un malfraig de la natura, una mescladissa de roques, grans i petites, mates i salts...”. Bé, en aquell moment teníem manco experiència. Avui ens sembla un camí prou ben marcat i senzill de seguir.

Sí que és veritat que hem d’anar superant successius bots i passar d’un costat a l’altre del torrent, cercant els millors llocs per seguir davallant.

De tota manera, el torrent davalla ben estret entre aquestes crestes que ens envolten. A davant nostre no gaudim de gaires vistes, i son molt limitades. Les més impressionants els trobam cada cop que ens giram darrere. No es pot comparar amb el torrent de Pareis. Aquell és molt més grandiós i, fins i tot, més “ordenat”.

Aquest es veu molt desbaratat. El llit és més ample i hi creixen bé les mates de llentiscla i les carritxeres. En alguns punts esdevenen uns obstacle a considerar.

Son les 9,00 h. en començar a veure la fi d’aquesta davallada. El primer senyal és que, davant nostre, veiem la punta del Bec d’Oca. Ara està il·luminada pel sol i pel seu coster de la cara est podríem arribar directament al Rafal d’Ariant.

Uns vint minuts més tard arribam a l’entreforc dels torrents de Mortitx i del de s’Hort des Molí, que ens arriba per l’esquerra (orogràfica). A partir d’aquest punt el territori canvia.

Ara el llit del torrent està cobert de pedreny. És planer i ample, li diuen es Ferros.

Però de sobte entram a un redol de roques farcides de gorgs de diferents grandàries.

Alguns els hem de superar aferrats a les roques, de la manera més elegant que podem, el gorg Llarg.

Superada aquesta zona, entram a un nou replà del torrent, amb el llit ample i cobert de pedreny a lloure.

La cresta del Bec d’Oca és cada cop més a prop i més imponent.

Passam vora les restes del sementer del Rafal. Mentre ens atracam a l’estret.

El llit del torrent torna a estar encaixonat. Ara tot son grans roques on hi trobam un seguit de gorgs, alguns d’ells  prou grans i que casi ens barren el pas.

El més famós és el gorg des Bec d’Oca.

Anam superant el gorgs aferrats a les roques, de la millor manera possible, ...

...mentre veiem tirar-se a l’aigua un seguit de ferrerets. Sortint d’aquest estret, el torrent es replana altre cop, abans de precipitar-se definitivament cap a la mar, tant és així que ha mudat de nom, ara l’anomenen torrent Fondo. Segons diuen els que hi han anat, davallar-lo es molt difícil i perillós però pujar-lo és casi bé impossible.

Seguim el llit del torrent, mentre trobam altres gorgs.

Arribam fins el punt on no podem seguir.

Son les 10,10 h. Ara ens toca deixar el torrent, pel costat dret (orogràfic) i anam pujant pel llit d’un torrentó mentre guanyam altura ràpidament.

En arribar a la cota 150 aprox. ens desviam del senderó i caminam clarament cap al coll que una hi ha a la cresta, mirant a nord-est. Deixam de banda passar pel pas de sa Pesquera. Avançam  per aquest mar de carritxeres pujant pel centre de la coma. No hi ha por de pèrdua, el coll és ben a la vista i ens mostra l’única via de sortida. 

Son les 10,40 h. Aquí, al coll de sa Pleta, les vistes son impactants del tot. La Natura més salvatge ens envolta. Els penya-segats damunt la mar, de més de cent cinquanta metres d’alçada, ens fan feredat. Davant nostre hi tenim, cap a l’oest el Musclo des Llorers i cap a l’est el de ses Cordes. Just als peus d’aquest hi ha la Pesquera des Gat.

Tot i les vistes impressionants del redol, el trànsit per aquest tirany no presenta major risc.

És prou senzill per caminar amb seguretat i no hem de superar cap obstacle remarcable. Tot en gros hem de caminar una estona curta. Acabam trobant la paret seca que tanca el Rafal d’Ariant per aquest indret.

Tornam arribar a una zona planera, on s’hi arrepleguen les aigües d’aquesta clotada i vessen a la mar al lloc anomenat es Salt, just damunt la Pesquera des Gat.

És el lloc on hi reposam una estona gaudint de l’espectacle. Son les 11,00 h.

Un bon lloc per fer un cafetet

El dia no ha millorat, es manté enterbolit però no fa fresca. Tenim una molt bona estada.

A les 11,50 h reprenem la caminada.

Passam vora la font de l’Hort, i passant el collet, on hi ha les restes d’una era, ...

...arribam a les cases del Rafal d’Ariant.

Tenen les teulades esfondrades però les parets semblen prou ben conservades. Hom fa un esforç per imaginar quina casta de vida seria estar a n’aquesta contrada, tan allunyada de remeis. Impossible d’assimilar.

Deixam les cases i, vorejant la paret de l’hort, creuam un torrentó i anam a trobar el camí de les Voltes de s’Ullastre, única via de sortida.

Passam vora una font i, mentre anam pujant per aquest coster, el camí es va fent més evident. De tota manera no resulta senzill seguir-lo. En alguns redols hi han crescut grans mates de llentiscla que barren el pas.

Ens guiam per les pedres que delimiten el caminet per damunt aquest roquissar. Les voltes es van fent feixugues i el cansament es important. Aquest coster sembla no tenir fi. Mentre anam pujant hom agafa encara més consciència de la duresa de la vida dels qui aquí habitaven. El redol no pot resultar més inhòspit.

Les darreres voltes son les més espectaculars. Finalment sortim del pas.

Son les 13,00 h. en deixar enrere les costes tan empinades. Ara en toca creuar per aquest territori que tenim davant.

El sender és, relativament, bo de seguir.

Creuam clotades farcides de carritxeres, on resulta senzill perdre el bon camí.

Tanmateix, en cas de dubtes la fita es clara, hem de caminar sempre orientats al puig Tomir, sempre cap a sud.

Després de cada clotada hem de superar una cresta de roques i penyes. Desagradable de caminar, tant una cosa com l’altre. Les penyes, esquerdades i esmolades son un perill evident. La cara positiva és que els cims que ens volten resulten espectaculars. Som conscients que, en molts de redols, no hem seguit el camí original, motivat per les grans mates que ens barren el pas.

Hem escurçat el camí superant algun roquissar. És una estona feixuga. Molt feixuga. Estam molt cansats i sembla que la successió de clotades i crestes no s’acabarà mai.

Son les 13,45 h. Arribam a la paret que tanca la Coma, un nou redol planer on hi conreaven. Vorejam el Cingle de ses Mules i, sempre caminant cap a sud, deixam a l’oest el Clot de ses Someres.

És evident que creuam una antiga zona de conreu. Hi ha grans pins i moltes oliveres moltes, i algunes encara vives. Sembla que no arribarem mai.

Son les 14,10 h. en arribar a un camí de carro. Era el que esperàvem ja feia una bona estona. S’ha acabat el patiment. Ara caminarem amb certa comoditat. Just uns minuts després arribam a la tanca de les vinyes de Mortitx. Hi ha una barrera tancada amb pany i clau, però unes passes més a sud hi ha un botador que ens deixa superar aquesta tanca.

No ens resta més que vorejar aquesta plana coberta de parres vermelloses, seguint el camí de carro, que ens mena a un nou botador, i sortir al camí principal, just davant les cases de Mortitx.

D’aquí fins arribar a la carretera no ens fan falta més que cinc minuts. Arribam al cotxe a les 14,30 h.  

El dia es manté boirós, menys mal. Només ens hauria mancat suportar un bater de sol. Ha resultat una bona volta. 

Selva/Sóller, desembre 2023.