PENYA DES MIGDIA - PUIG DES ROMANÍ - SA FALGUERA
(07.05.2021)
A dalt de la Penya Roja hi ha una placa que diu: Aquest reducte fortificat conegut també com Penya del Migdia, situat a 355 m. d’altura és per les seves característiques arquitectòniques únic a les illes Balears. Fou projectat pel matemàtic Joan Baptista Binimelis (1593) i construït l’any 1603 per ordre del virrei Ferran de Sanoguera. Però no seria fins el 1630 quan s’hi bastiria una peça de gàlib 8 de ferro, que ha arribat fins als nostres dies.
TEMPS TOTAL: 6 hores 30 minuts
RECORREGUT: 11,600 km
DIFÍCIL
Feia unes setmanes que teníem aquesta volta pendent per fer-la, a l’espera d’un bon dia. Les previsions per avui no poden ser millors. I partim cap a Alcúdia.
Son les 8,00 h. en arribar al punt de desguàs del torrent de ses Fontanelles, al Racó de ses Barreres, uns quatre-cents metres abans d’arribar al campament de la Victòria. També conegut com a la Barrera de sa Muntanya. Hi ha un petit aparcament. Aquí començam la caminada d’avui. El tirany, entre pins, està ben senyalitzat i, en pocs minuts, arribam al campament. Hi veiem molta activitat i personal que te esment d’aquestes instal·lacions d’esbarjo per a joves. Tots els camins que arranquen d’aquí estan senyalitzats, així que no hem de fer més que seguir els que ens han de menar cap a l’Ermita de la Victòria. El camí, ample i planer, ens mena entre pins i tot un seguit de creuers amb altres rutes per caminar pel bosc, acaba per convertir-se en un tirany entre la garriga. Després de successives i suaus costes i pendents, arribam al jaç del torrent de s’Aladernar, que hem de creuar. A partir d’aquí les costes son molt empinades. Casi semblen una escala, però amb escalons molt alts. Les arrels dels pins en fan aquesta funció. Aquest tirany ens ha menat a caminar per les faldes de la serra que avui volem caminar. Així, idò, a l’est hi veiem els penya-segats que envolten la Talaia d’Alcúdia. A les 8,50 h. arribam a l’Ermita de la Victòria. No ens hi aturam. Avui tenim molt de camí per endavant i només el coneixem en alguns bocins. Seguim pujant per aquesta pista forestal, que no és altre cosa que la continuació de la carretera que arriba a l’ermita. Les costes son molt empinades i la caloreta ens fa suar. Just a la vora de la pista, i ben indicat, hi ha el mirador anomenat “Ses Tres Creus”. És un bon lloc per gaudir amples vistes de la badia de Pollença.. A les 9,15 h. arribam al punt on deixam la pista i partim per un tirany, bastit damunt un marget i amb barana de protecció. És el camí a la Penya des Migdia, tal vegada més coneguda com “des canó des Moro”. Aquest sender, molt marcat, ......ens mena a passar just pels peus de les penyes del puig des Romaní. I, a l’hora, pel cap d’amunt de timbes prou impressionants, ......i el cingle cada cop és més estret, ......mentre ens atracam al portelló d’entrada al recinte emmurallat, ......pas de la Penya Roja. Hi arribam a les 9,45 h. És clar que hi posaren molt d’interès defensiu en aquest punt. L’accés està limitat a una persona i el portell, ......estret i baix, encara ho posa una mica més complicat. El llenç de murada te els peus damunt les penyes, un bon grapat de metres més avall, allà on s’estimben cap el buit, damunt el cap des Pinar. Però és que l’altre banda del portell d’entrada, la passa no és més senzilla. Encara hem de caminar pel cap d’amunt de les penyes, amb bones vistes del cap des Pinar, ......i de ses Caletes, ...fins arribar a un territori més obert però ben incòmode. Un pot pensar que “ja hi som”, idò no. Haurem de pujar entre roques, ......i algunes antigues edificacions dels talaiers,.....per poder arribar al cim......de la Penya Roja, Penya des Migdia o des "Canó des Moro"(358 m). Una petita plana, de poc més de cinc metres de diàmetre, on hi ha l’antic canó de la talaia. Suposam que no l’han robat perquè es massa complicat endur-se’l. Retrospectiva cap Alcúdia, amb el puig des Romaní i sa Falguera, a l'esquerra.
Panoràmica del Port de Pollença i la península de Formentor, des del cim de la Penya des Migdia.
Son les 10,10 h. Hem assolit la primera fita del dia. El que volem fer ara és davallar d’aquest cim i sortir-ne pel costat est, voltant completament aquesta Penya des Migdia. Davallam casi fins el punt on hem entrat. Passant entre les antigues construccions dels talaiers. Hem vist un altre llenç de murada, al costat est, ......que te un forat esbaldregat. Sortim per aquí......i davallam......a un territori molt empinat. Hem d’avançar orientats a sud, ......vorejant els peus de les penyes que davallen directament del penyal que hem visitat. Encara que no volem perdre massa alçada, serà el propi territori el que ens marcarà la ruta. Tanmateix, per arribar al coll de la Solana, on anam haurem de tornar a pujar per aquest territori empinat i farcit de macolins a lloure. Les llenegades son constants i l’esforç considerable. Arribam al coll de sa Solana, que separa la Penya des Migdia del puig des Romaní a les 11,05 h. Des d’aquí la vista del penyal és imponent. Un autèntic castell roquer. La següent fita és el puig des Romaní (391 m). Estam cansats i volem reposar una estona al seu cim. La pujada no és gens complicada, tret del propi fet d’haver de pujar a ple sol i per un territori inestable. En aquest cas, el càrritx ens resulta de gran ajuda. I les vistes. Cada cop que ens giram gaudim d’aquestes vistes imponents de les penyes, emmarcades amb una mar blava i, al fons, el cap de Formentor. Arribam al cim a les 11,25 h. Cim del puig des Romaní (391 m)
Aquest puig te els penya-segats a la cara nord-oest ......mentre que cap a la cara sud-est és arrodonit. Això no ens facilita gaire les vistes del territori més proper. Així mateix gaudim de noves perspectives de la platja des coll Baix i del cap de Menorca. Just davant noltros el racó des Clot. I al fons, dins la calitja, hi destriam el cap de Ferrutx, cap a l’est. Un bon lloc per fer un cafetet.
A les 11,50 h. seguim el nostre camí. Una darrera ullada al territori trepitjat.
Anam a trobar un estreta llengua de roquissar que ens permet davallar d’aquest puig pel costat nord-oest. Seguim un llom orientat a l’oest, que ens permet una davallada relativament còmode. Tanmateix, arribant al coll dels Jueus, el territori, cobert d’un espès pinar, ens obligarà a trobar un lloc relativament accessible per davallar, després d’una senzilla desgrimpada. Son les 12,10 h. i la següent fita és passar pel cim de sa Falguera. Així mateix, mentre davallàvem, hem vetllat la seva cara nord i pensam que hem vist per on hi podríem pujar. Seran les mates de carritxeres les que ens indiquen les llengües de territori per on podem superar les penyes. És una pujada curta i gens complicada, però ben empinada. A les 12,30 h. passam pel cim (387 m).Anam cap a la punta oest d’aquest puig. El territori ens sembla accessible, tot i que està cobert de pinar. La davallada és un tant precipitada però gens complicada ni arriscada. A les 12,50 h. arribam al coll des Pedregaret. Per endavant encara ens resta la fita més important del dia, passar pel cim de sa Talaia d’Alcúdia. A aquest coll on hem arribat hi trobam la pista per on hem pujat una estona, aquest matí. Hem de seguir aquesta pista, fins el seu final, al Pla de sa Talaia. Allà hi arranca el camí que ens ha de menar fins el cim. A les 13,00 h. començam el boci costerut d’aquest camí. Està molt trepitjat i, en molt de bocins, s’han obert altres tiranys que ajuden a confondre els que pugen. Tanmateix tots acaben per tornar a ajuntar-se en el camí vertader. És que en atracar-nos a les penyes ja no hi ha alternatives. El camí te marge de sosteniment i baranes de troncs. Es veu ben conservat. A les 13,10 h., al conegut com a pas de s’Aritja, canviam de vessant d’aquesta esquena per la que pujam. Ara envestim el darrer boci de camí al cim de la Talaia (446 m). Hi arribam deu minuts després. Com a totes les rutes més “famoses”, aquí també hi trobam molts estrangers que pugen o davallen, ben igual que ha passat al Penyal des Migdia. Panoràmica de la badia de Pollença, des del cim.
Alcúdia i les dues badies.
Port d'Alcúdia i platja.
Al cim hi trobam el basament de l’antiga Talaia. La resta de la torre està enrunada. El més ridícul és que al bell mig de les runes hi varen plantar el punt geodèsic. Es veu que l’exactitud d’aquest punt així ho exigia. Des d’aquest cim, les vistes son realment imponents. Més que abastament per justificar l’esforç de la pujada. Per a nosaltres, l’esforç encara no s’ha acabat. Com qui no vol la cosa, hem decidit davallar directament cap el campament de la Victoria, abandonant tota traça de camí. Així mateix ja ho teníem pensat de fer-ho. Ara que veiem el territori no en tenim cap dubte. Just a la punta oest del cim, el territori és un tant accessible i ens deixa davallar. Una curta desgrimpada i arribam a un territori amb molta pendent i tot cobert de pedreny i mates de càrritx. Son les 13,30 h. La davallada, ben aviat, es destapa molt complicada i feixuga. El territori és molt inestable i les llenegades i culades freqüents. Haurem de rectificar més d’un cop la nostra orientació per mor d’algunes penyes que ens compliquen, encara més, la passa. Teníem previst acabar davallant pel llom que marca el costat esquerra (orogràfic) d’aquesta coma, però hem canviat de idea quan hem vist que, al fons de la coma, hi ha un camí, just a la vora d’un grup de pins que es salvaren d’un antic incendi. El territori no perd la seva inclinació......més que quan arribam al cap d’avall. Aquí hi ha una acumulació enorme de pedreny, que ens fa pensar que el camí obert fins aquí era per l’aprofitament d’aquesta mena de gravera natural. A les 14,15 h. arribam al camí. Estam rebentats i aquest camí ens sembla un regal. Davallam cap el campament seguint els successius camins i creuers, i a les 14,35 h. arribam al cotxe. Aquesta volta ha estat una passada... i una matada.
Selva/Sóller, juny 2021
Així mateix, mentre davallàvem, hem vetllat la seva cara nord i pensam que hem vist per on hi podríem pujar. Seran les mates de carritxeres les que ens indiquen les llengües de territori per on podem superar les penyes. És una pujada curta i gens complicada, però ben empinada. 
A les 12,30 h. passam pel cim (387 m).
Anam cap a la punta oest d’aquest puig. 
El territori ens sembla accessible, tot i que està cobert de pinar. La davallada és un tant precipitada però gens complicada ni arriscada. A les 12,50 h. arribam al coll des Pedregaret.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada