pel pas d’en Marc i el coll des Moro
(908 m)
(07-01-2022)
El puig de sa Galera és una miranda extraordinària dels voltants de Deià, a més, des del seu cim, podem copsar gran part de la Serra. Pujar-hi pel pas d’en Marc li dona un afegitó de dificultat, que fa més emocionant la consecució d’arribar al cim.
TEMPS TOTAL: 5 hores 45 minuts.
RECORREGUT: 10,400 km.
DIFÍCIL
Dilluns dels Reis. S’han acabat les Festes i per llevar-nos la mica de ressaca hem decidit fer una volta un poc exigent.
Son les 8,00 h. en deixar el cotxe a l’aparcament, a Deià. Començam a pujar pel carrer que mena a La Residencia. Hem de pujar tot dret per aquest carrer asfaltat i empinat. Una mica més amunt fa una corba i es replana una mica. Cercam una escaleta, també molt empinada, que puja pel costat esquerra del carrer, entre parets. És un caminet molt estret que ens deixa a una nova corba del carrer que hem abandonat fa uns instants. Seguim pujant per aquest camí, que ara està formigonat, passant per devora propietats molt ben cuidades. No cal parar molt d’esment per trobar el camí que hem de seguir, ens apareixerà a una corba del camí. Es veu clarament al costat est del camí que hem seguit fins aquí. Son les 8,30 h. en començar a pujar per aquest camí empedrat i escalonat, que ens mena entre marjades. El camí és clar i bo de seguir. Només deu minuts després arribam a la font de sa Senyora. L’ull està tancat però hi ha una aixeta per poder beure. Seguim el camí, en suau pujada i entre olivars abandonats i pins caiguts. Altres deu minutets i arribam a ses Rotes. Una zona planera i ben aclarida de garriga. Hi ha un porxet una mica atropellat. Ara el camí ens mena entre oliveres esmotxades de fa poc. Anam pujant successives marjades. El camí és ben clar. De sobte deixam l’olivar i entram dins l’alzinar. El camí voreja una tanca de reixeta, que ens acompanya fins que arribam a un portell a una paret seca. Son les 9,10 h. Aquí feim un canvi radical en l’orientació. Giram clarament cap a l’est. Es tracta de pujar per aquesta coma tan empinada. Es pot pujar per onsevulla. Provam de seguir un antic camí de carboners que ens meni de sitja a sitja. És casi impossible. Està del tot esborrat. És una pujada feixuga i el coster molt empinat. Menys de deu minuts i arribam a un camí transversal. Damunt un esperó es veu un vell carro abandonat. Un carro amb estructura de bigues de ferro i preparat per a dues bísties. L’única roda que veiem és inservible i aquest carro deu pesar un quintà. Seguim pujant pel comellar, mantenint l’orientació est. Passam vora una zona amb clares restes d’edificacions dels carboners i menudes balmes on hi feren foc. Per increïble que sembli, aquí dalt hi trobam més camins de carro. Pocs minuts més i arribam a un d’ells. Aquest el seguirem orientats a sud. No feim cas a dos braços que surten del camí i que menen cap a nord-est. Ben aviat, uns quinze minuts després, abandonam el camí, a una corba ben marcada, ......i seguim un braç, casi bé esborrat pel pedreny, que manté l’orientació sud i ens mena cap a una paret de partió. Son les 9,50 h. Creuam la paret i seguim un sender ben marcat. Mantenim l’orientació a sud i anam pujant cap el peu de les penyes. El sender és clar i amb només deu minuts arribam al començament del pas d’en Marc. No us heu de deixar enganar. El començament del pas és clar i senzill. Una escala de ferro, enclastada a les roques, ens dona accés a un nivell superior, on hi ha un cable ben assegurat. És un pas molt senzill i casi gens exposat. Tot seguit hem de voltar un esperó, sense guanyar gaire alçada. El segon tram ja és una mica més complicat. Haurem se superar una zona de roca tallada casi a plom. Hi ha alguna encletxa on posar-hi els peus i també hi ha un cable ben assegurat a on aferrar-se. No es pot badar i sense aquest cable no sabem com podríem passar. Però encara ens manca el darrer bocí. El més espectacular, ......el més arriscat. Haurem de creuar un xaragall amb molta pendent, per arribar a les roques de l’altre costat. Vist d’aquí sembla impossible. Així com ens hi atracam podem veure les encletxes per on ens hem d’enfilar. Tot el pas està assegurat amb cable i la pujada per aquestes encletxes no resulta especialment complicada, el que espanta és veure el fondal que ens queda al nostre costat. Hom no gosa mirar per avall, ni per amunt. Concentrats en cada moviment i en assegurar cada ma i cada peu. El darrer bocí és el més complicat. Hem de passar sobre una roca, no gaire inclinada, sense casi cap punt segur on posar-hi els peus o mans. Hem d’avançar ajupits perquè, alhora, passam sota una roca que sobresurt. És un moment de màxima concentració. Gens recomanable si les roques estan humides. El cable ens dona el coratge que, ja fa una estona, hem perdut. Son les 10,30 h. Hem superat el pas i ens començam a asserenar. El paisatge que ens envolta és grandiós. Aquí dalt hi corre un oratge gelat i ben fred, encara que el sol ens dona de ple. Per endavant tenim una llarga pujada per un territori desfet de roca. Molt poques mates de càrritx. De fet, la cresta on hi ha el cim de sa Galera te orientació nord-est a sud-oest i el pas d’en Marc està en el seu extrem sud-oest. Així que la direcció a seguir és clara. Des d’on som no veim el cim i es tracta de pujar per allà on ens sembli manco complicat. La pujada resulta feixuga. El territori desfet de pedreny no és còmode de caminar. Cada cop que ens giram darrera podem contemplar els enormes penya-segats que pengen damunt Deià, a l’indret del pas de Can Fussimany. Son les 11,00 h. A la darrera part d’aquesta pujada haurem de fer una senzilla grimpada per una encletxa, ......per arribar a una zona més planera i estable, ......on hi trobam el cim. Però no és l’única via per accedir-hi. El territori és molt obert. Només cinc minuts després arribam al piló que marca el cim. El dia es manté clar i molt fred. Corre un oratge gelat però no gaire fort. Les vistes son amples i clares. Deià ens queda mig amagat per les penyes. La vall de Sóller i el seu port sí que son ben a la vista. El seguit de cims que envolten la mola des Teix també es veuen netes avui. És un bon lloc per fer un cafetet. A les 11,40 h. seguim el nostre camí. Amb un pas arriscat en tenim prou per avui, així que hem decidit davallar pel camí que hi ha al coll que ens separa del puig des Moro. És una davallada no gaire complicada. El territori és obert i n’hi ha prou en no separar-se massa de la cresta. En tenim prou amb vint minuts per arribar al portell on hi trobam el camí. Son les 12,00 h. A l’altre costat d’aquesta paret seca, passant pel portell, hi trobam les restes del camí des Caragolet. És un camí ample, davalla aferrat a les penyes i, ......en alguns bocins, te marges de sosteniment construïts a llocs casi increïbles. El camí manté orientació a nord i amb trenta minuts arribam a un territori més planer del bosc d’alzines. Seguim el camí, ample i ben marcat, que ens fa passar vora una caseta, refugi de caçadors, i ens mena cap a un camí de carboners. Mentre, hem mudat d’orientació. Ara caminam a l’oest pel Pla d’en Marc. Son les 12,40 h. Sortim d’una tanca del bosc i arribam al camí de carro. L’hem de seguir cap a sud, ja que en l’altre direcció ens faria arribar a les cases de Son Mico i Can Prohom. Mantenim l’orientació a sud-oest i el camí ens mena cap al Bassol. Una bassa per abeurar el bestiar, ......i una cisterna pel consum dels carboners. Hi trobam aigua. Aquest camí ens mena a ajuntar-nos amb el camí que hem fet servir de pujada. El retrobam a la zona que hi ha més senyals dels carboners. Restes de camins i un forn de pa en perfecte estat. Son les 13,00 h. som a la zona on el camí està esborrat del tot i la baixada resulta molt violenta. Al cap d’avall hi podem veure el vell carro de ferro. La resta no és més que desfer el camí de pujada. Caminam vora la tanca de reixeta, ......que ens acompanya fins arribar a l’olivar de ses Rotes. Seguim davallant pel caminet que ens mena per olivars abandonats i ens deixa al camí asfaltat. Ben aviat passam per Can Pelat. La resta encara és més senzill. Seguim davallant pel carrer asfaltat i arribam a l’aparcament del centre de Deià. Son les 13,45 h. Ha resultat una bona volta, encara que el pas d'en Marc és bastant arriscat, no apte per a gent amb vertigen.
Selva/Sóller, abril 2022.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada