PUIG DE SA PLANA – PENYA DES MIGDIA
(996 m) (1.108 m) (989 m)
(06.05.2022)
Una muntanya no massa freqüentada situada al bell mig de la Serra de Tramuntana, rodejada per belles valls i pels cims més alts, des d’on es gaudeixen fantàstiques vistes. Les vies d’accés son múltiples i variades en quant al grau de dificultat, essent la vessant nord-oest la més assequible, mentre que les altres ens donen l’opció de poder dur a terme rutes més completes.
TEMPS TOTAL: 5 hores
RECORREGUT: 7 km
DIFÍCIL
Son les 9,30 h. en deixar el cotxe aparcat a la vora de la carretera Ma-10, al Km. 34,700 aprox. Haurem de caminar una estoneta, pujant en direcció a Sóller, fins arribar al coll des Xoriguer, ......punt on podem enfilar-nos i entrar dins el bosc d’alzines (km 35), molt pocs metres abans d’arribar al mirador de l’embassament de Cúber. Entram directament dins el bosc i anam pujant, suaument, orientats a nord. No estarem gaire en trobar-nos amb les restes d’un camí que, aprofitant les encletxes entre les roques,......ens fa arribar a un rotllo de sitja. El territori és bo de caminar, còmode i agradable. Ben aviat canviam de vessant, sortint del bosc. Son les 10,00 h. caminam pel roquissar de la vessant nord de la cresta. No hi ha alzinar i el sol ens dona de ple. El dia és ben clar i no corre oratge ni fa fred. Hem girat a nord-est. Com que hi hem passat altres vegades, sabem que arribarem a una zona on hi ha una pista forestal. Seguim avançant, pels peus del roquissar fins que arribam a una antiga zona de conreu. Tot d’una hem de passar una tanca, per un botador i, tot seguit, trobam la pista. També hi ha les restes d’una barraca mig esbucada. Seguir aquesta pista, en un dia com avui, és un xalar. Una estona molt agradable. Poc temps després, veim un botador, a la reixa que la pista ens mena vorejant. És que a l’altre costat hi ha un curiós arc de roca. Hi arribam a veurer-lo. Son molt poques passes pel roquissar, superant una costa no gaire feixuga. Recobram la pista i la seguim fins arribar a una nova tanca amb el seu botador. Son casi les 10,30 h. Mentre hem anat caminant cap a nord-est. Cada cop més endins d’aquesta petita vall, llarguera, quin costat nord son els imponents contraforts de la mola del puig Major. Tenim a la vista les pues anomenades es Pa de Figa i s’Agulla des Frare (Frare de Turixant), així com altres més menudes, com s’Espasa (Monja Prima), però igual d’impressionants, per no dir inaccessibles. Superada la darrera tanca, tenim per endavant un extens roquissar, ara una mica més desagradable de caminar. Per altre banda, la fita d’avui ens queda ben clara davant nostre. El cim del puig de ses Vinyes ens recorda que no serà una tasca senzilla. Tal com tenim costum de fer, moguts per una curiositat difícil d’explicar, decidim no arribar al coll de s’Escudella ......i començam a pujar per las vessant nord del puig, guanyant altura i cercant les millors zones per seguir pujant. Primerament, el roquissar és bo de superar. No hi ha garriga ni grans encletxes, però, així com el territori es fa més costerut, la complicació també augmenta. Hi ha més carritxeres i pedreny a lloure. La pujada es fa feixuga. Al manco la darrera part la feim a cobri del sol, el que ens dona una mica de conhort. Son les 11,10 h. en arribar casi als peus de les darreres penyes del puig. Hi ha un seguit d’encletxes que ens semblen bones de superar. No son la ruta tradicional. Ens hi atracam i decidim pujar-hi. Cadascun per una diferent. Les tres son ben accessibles i superables amb senzilles grimpades. Tot d’una arribam a la cresta del puig. Haurem de caminar unes poques passes, cap a nord, ......per arribar al cim del puig (1.108 m), on hi descansam......i gaudim d’unes vistes extraordinàries, gràcies al dia tan clar. El lloc ens permet contemplar, a l’est, el conjunt de pues que formen el puig Major. A l’oest hi ha el clot d’Almallutx, ocupat per l’embassament del Gorg Blau......i cap a nord-est, la serra de Turixant. Una mica més enllà, el xap de sa Fosca. És un bon lloc per fer un cafetet. Son les 11,50 h. en posar-nos en marxa. Sabem que ara ens toca la part més feixuga. Ens orientam cap a sud-oest, seguint la cresta del puig. La baixada del puig es fa, normalment per la punta contrària, al nord-est. Sabem que trobarem una via fàcil per davallar. Hi hem passat altres vegades. D’aquesta manera arribam al punt on hi comença una ample encletxa a la roca. Hi podem davallar còmodament i sense risc. La primera part és senzilla de davallar. A la part final l’hem d’abandonar, es fa inviable, ......i davallam per una nova encletxa, més vertical però bona de superar. Un curt descens una mica delicat, però amb bons punts on aferrar-se. Tot seguit la davallada es va fent cada cop més senzilla. Les possibilitats son amples encara que el territori té molta pendent. Es tracta d’anar a la cresta que davalla del cim caminant pel roquissar, ......estable i sense entrebancs. La ruta que hem fet per pujar, així com la que hem de seguir per tornar al punt de partida, ens queda ben clara des d’aquí dalt. A les 12,40 h. aproximadament arribam al collet que ens separa de la cota 965. La vista enrere del puig que hem deixat, resulta impressionant. Casi increïble haver davallat per aquesta cresta. I no hem tingut sensació de perill. Superam la cota esmentada i ens enfrontam a tot un seguit de cims secundaris, ......seguits dels respectius collets o xaps que els separen l’un de l’altre. És el territori més complicat. Les davallades i remuntades, aprofitant els estrets passets i empinades encletxes, ......son constants per tal de seguir caminant per la cresta el màxim possible. El primer cim que hem de superar es l’anomenat puig de sa Plana. No sense alguna dificultat afegida al propi roquissar, com és ara punts complicats de superar, arribam al cim de la Penya des Migdia. Son les 13,00 h. Fa calor i el dia es manté ben clar. El territori va mudant així com avançam. Les zones càrstiques ens compliquen la passa i augmenten els risc d’una caiguda a n’aquestes encletxes fondes i estretes. També ens obliguen a vorejar qualque zona especialment complicada. Son les 14,00 h. Aquesta darrera hora ha resultat certament feixuga. El cel s’ha enterbolit una mica i la fresqueta ens ha donat una mica de conhort, però el cansament és gran. Superam el darrer cim, de 969 metres. Hem recorregut pràcticament tota la cresta. Ara tenim dues opcions, seguir en la mateixa direcció i davallar cap al coll des Xoriguer, o fer-ho directament cap al punt d’inici. Ens decidim a davallar directament cap el cotxe. El cim esmentat queda, pràcticament, en el mateix indret. Fins ara hem avançat en direcció més o manco sud-oest, ara heu farem cap a sud. És una davallada un tant incòmode. Hem de caminar entre carritxeres i roquissar inestable. Una de les millors vies per davallar és aprofitar les encletxes, que ens donen una certa seguretat i lloc on aferrar-nos. Tanmateix la duresa de la caminada és indiscutible. Arribam al cotxe a les 14,20 h. Fa sol i calor,
Selva/Sóller, juliol 2022
Haurem de caminar una estoneta, pujant en direcció a Sóller, fins arribar al coll des Xoriguer, ...
...punt on podem enfilar-nos i entrar dins el bosc d’alzines (km 35), molt pocs metres abans d’arribar al mirador de l’embassament de Cúber. 
.jpg)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada