Comuna de Caimari
(867 m)
(17.02.2023)
El cim d’aquest puig marca els límits de terme entre Selva i Escorca a més del de la Comuna de Caimari, a on és ben present la influencia de l’home, en els nombrosos senders i camins de carro que s’hi obriren per a l’explotació del bosc, la qual ha determinat en gran mesura la vegetació actual
TEMPS TOTAL: 4 hores 40 minuts
RECORREGUT: 7,200 km
DIFÍCIL
Avui farem la volta que teníem prevista la setmana passada. Hem arribat a l’àrea recreativa de la Coveta Negra, que hi ha a prop de les cases de Son Canta, a la carretera Ma-2130 de Caimari a Lluc, al km 10.
Son les 8,20 h. en començar la caminada. Fa molt de fred. Pujam pel comellar de la Coveta Negra o des Bosc Comú, on hi ha el GR-222 per arribar a Lluc. Abans, però, passam per l’ull del pont de la carretera. El camí és ample i les costes no son gaire feixugues. És un caminar còmode que ens ajuda a espolsar-nos el fred. Entre les alzines, i ben il·luminat pel sol, podem veure la fita d’avui. Després de caminar un quilòmetre, aproximadament, per aquesta pista ample, després d’un creuer, ......en arribar a una corba molt a la dreta, l’abandonam. Son les 8,50 h. en començar a pujar entre la garriga. Ben aviat trobam les primeres senyals d’antics camins de carboners, però sense continuïtat. Sense separar-nos gaire del llit del torrentó, anam pujant guiats per la intuïció. Així mateix anam trobant senyals del camí perdut entre la garriga i les esllavissades. Es tracta d’anar pujant per allà on ens sembla més accessible. El costat esquerra (orogràfic) de la coma te zones amples de llisars on no hi queda cap rastre de camí però és que a l’altre costat el territori és molt manco accessible. No anam gaire desencaminats ja que, no massa més amunt, arribam a un bocí de camí, que ha resistit el pas del temps, que creua un d’aquests llisars. Aquí i enllà trobam senyals de l’activitat dels carboners. Un petit marge, restes de caminet, etc. De la mateixa manera, anam trobant successives sitges en bon estat i amb la seva barraca ben a prop. D’aqueixa manera anam guanyant altura. El cert és que no hem deixat de pujar des de que ha començat la caminada. De la mateixa manera, la garriga va minvant fins casi desaparèixer. Passam per un altre sitja. Hem entrat en una zona de roquissar i les penyes ens van desviant l’orientació que fins ara era nord, anam girant una mica a l’est. És en aquesta zona on hem de trobar una encletxa que ens permeti superar les penyes. Caminam molt a prop de la cresta que va del puig des Grau al puig Caragoler des Guix ......però encara no hi podem pujar. Son les 10,00 h. en arribar al que ens sembla el lloc que cercam. Un passet a les roques que ens permet, sense cap risc, superar les penyes i arribar a un territori una mica més planer i accessible. Com a fita, no massa aclaridora, val esmentar que som al redol on hi neix el torrentó que davalla per aquesta coma. També hi ha un pi més gran que la resta, casi bé al bell mig del comellar. Tot just superat aquest pas arribam a una altre sitja. Ara les alternatives de camí son més amples. El territori està cobert per un alzinar no gaire espès i, ben aviat, veiem les primeres fites que ens ajuden a arribar a la cresta. Per arribar-hi acabarem per travessar una zona de roques càrstiques no gaire complicades de superar. Son les 10,25 h. en arribar a la cresta. S’ha acabat de pujar. Fa molta estona que no tenim fred. És més, ens hem tret roba. El sol brilla i ens arriba sense cap entrebanc. Ara hem de caminar, seguint la cresta, orientats a l’oest. És una zona no gaire complicada, que te redols casi bé plans amb grans pins i alzines. El cim no es fa visible fins que no hi som just als seus peus. És que abans hem de envoltar alguns esperons que ens ho tapen. Però queda clar que hem arribat al darrer dels esperons en contemplar aquesta enorme roca arrodonida que sembla que pot caure en qualsevol moment. Just darrera aquest cim hi veiem, molt a prop, el cim del puig de n’Alí. Son les 10,50 h. Després de pujar entre el roquissar desfet,......arribam al cim del puig des Grau (867 m). El dia és espectacular. El lloc també. Les vistes amples ens mostren tot el seguit de cims que queden a l’oest. Frontó, Maçanella, Galileu. I també el cim del puig Caragoler des Guix, cap a l’est, entre molts d’altres. És que aquesta serreta, amb el puig des Grau a l’oest i el Caragoler des Guix, a l’est, ......està separada dels cims de més altura pel clot de Comafreda. Un bon lloc per fer un cafetet. A les 11,30 h. i un cop recobrats del esforç de la pujada i havent gaudit una bona estona aquestes vistes, seguim la nostra caminada. Davallam del cim per allà on hem pujat, més o manco, fins arribar al collet a l’est. Ara voltam el cim per la seva cara nord, just pels peus de les penyes i, ......tot d’una, trobam una paret de partió, que podem superar fàcilment. Seguim davallant per un territori caòtic. Algunes fites poden ajudar a passar pels millors llocs. Altres, al contrari, ......ens menen per territori més complicat o, ......fins i tot, hem de tornar enrere. Així mateix, com més davallam, més senzilla es torna la caminada. En termes generals hem mantingut orientació a sud-oest i, casi bé, paral·lels a la paret que hem botat. Son les 12,10 h. en arribar al llit del torrent de la Coveta Negra. Aquí hi trobam el camí que ens ha de menar a la pista GR-222. Passam pel pas de n’Arbona ......i anam davallant, arribant de sitja en sitja. La primera part de la caminada, que ens mena per territori més rocós, el camí és relativament clar i bo de seguir però, així com anam davallant, que entram dins el bosc d’alzines i el territori és més accessible, seguir el sender original resulta una mica més complicat. Molts viaranys es veuen ben trepitjats però no son la ruta correcte. El camí que feien servir els carboners davalla suaument, fent un bon grapat de corbes per anar sortejant els diferents esperons que anam trobant. A les 12,40 h. arribam a un antic camí de carro que ens mena cap el GR-222 en poc menys de cinc minuts. Ara ja no ens resta més que seguir la mateixa pista, per la que hem pujat de bon matí, i tornar a la zona d’esbarjo, on hi tenim el cotxe. Hi arribam a les 13,00 h. La caminada ens ha satisfet a tots tres. Selva/Sóller, març 2023.
Ciertamente es una bonita excursión por zona agreste de montaña.
ResponEliminaSí, és una volta guapa. Avui més difícil després del pas de Juliette
Elimina