DE LA TORRE D'EN BEU AL CAP DES MORO (SANTANYÍ)

DE LA TORRE D’EN BEU

 AL CAP DES MORO

RAN DE MAR

CALÓ DE SES FAVES – SES PEDRERES – ESTRET DES TEMPS

 NIU DE S’AGUILA – PUNTA DES SIVINAR – CAP DES MORO

(19.01.2024)

La Torre d’en Beu o Torre de Cala Figuera és una torre de guaita del terme de Santanyí, situada sobre els penya-segats de Cala Figuera. Data del segle XVI, i està declarada Bé d'Interès Cultural. La seva construcció s’evidencià necessària després del saqueig a Santanyí el 1531, en el qual l'estol corsari agafà els vilatans desprevinguts. Tot i així, la construcció es va allargar, i encara no era conclosa en el saqueig de 1546. Sembla que la construcció començà el 1565, i conclogué el 1569. Deu el nom a la família Burguera, de malnom «de can Beu», perquè en foren torrers durant dos segles.

TEMPS TOTAL: 4 hores 15 minuts

RECORREGUT: 7,600 km

DIFÍCIL 

Plànol de la zona

La sortida de la setmana passada ens va entusiasmar, és per això que avui tornam a caminar pel mateix redol. I a més, la previsió del temps torna a ser dolenta per la Serra de Tramuntana. Així és que, de ben prest ens posam en marxa, per tal d’arribar a l’altre punta de l’Illa. Tenim unes minses informacions del nostre amic Onofre Torres.

Son les 8,30 h. en deixar el cotxe aparcat a un vial sense sortida. Aquest vial te per nom, carrer de la Covassa. Arribar fins aquí ens ha resultat una mica complicat, menys mal que tenim l’ajut del GPS. El dia és ventós, molt fred i ben tapat per la nuvolada. A mitjan carrer, pintat a l’asfalt, hi veiem pintades unes fletxes blanques que ens indiquen el senderó a seguir per arribar a la torre d’en Beu. No en coneixem res d’aquest territori i aquestes senyals ens donen confiança.

El senderó ens du, cap dret, al cap d’amunt dels penya-segats de cala Figuera, a la seva bocana, al costat esquerra (orogràfic).

Vorejant les timbes i aguantant les fortes bufades de vent gelat, ens atracam a la torre d’en Beu. La veiem no gaire enfora. El senderó està ben marcat però hem d’anar alerta, les roques son llises i estan humides per la rosada, per tant lleneguen.

Son les 8,45 h. en arribar a la torre. El primer que pensam es la «mala pota» de posar-hi just devora una torre repetidora de senyal de telefonia i una estació de senyals lluminoses per a la navegació. També ens sobta de veure el sistema constructiu, quin patró ja el vérem a la torre de Cala Santanyí. Té planta circular amb quatre nervis de peces de marès.

El que mira a la mar presenta unes formes curioses per l’erosió soferta. Està a 30 metres per sobre el nivell de la mar.

Es tracta d’una torre de guaita que es comunicava amb la torre de Portocolom i la del Cap Salines com a part del sistema de vigilància per combatre la pirateria, i creuava focs amb la torre de sa Roca Fesa de Cala Santanyí. De tota manera, el terrat tenia espai per dues peces d’artilleria, de manera que també feia la funció de torre de defensa, però no consta que mai en tingues més d’un. (Viquipedia).

Tot seguit ens encaram a l’est amb la pretensió de caminar a vorera de mar, pels peus dels penya-segats. No sabem fins on podrem arribar perquè no tenim massa informació d’aquest itinerari, només unes poques d'en Nofre Torres.

Abans d’aconseguir davallar a les roques planes que hi ha a vorera de mar, ja quedam corpresos pels penya-segats que tenim just davall nostre i per la grandària de les roques caigudes. Tot això està acompanyat per una mar embravida i molt renouera, amb les seves envestides constants a la vorera.

Son les 9,00 h. Aconseguir davallar al caló de ses Faves i a la vorera no presenta cap dificultat. Ara ens trobam damunt un estrat de roca, relativament planer, per on podem caminar sense major dificultat.

Les roques caigudes encara ens semblen més grans, al passar vora elles.

La costa està farcida de puntes que entren a la mar, seguides de raconades on la mar entra dins terra, així que és un constant anar superant aquestes puntes, sense saber si darrera hi trobarem manera de seguir.

Anam creuant zones diferents. Punts on la desfeta de la roca és impressionant.

Els grans blocs caiguts ens ho posen complicat seguir avançant.

Fins i tot hi ha punts on els penya-segats han perdut  el suport natural damunt la capa inferior.

Ben aviat ens trobam en un punt que no podem seguir. Hem de creuar una zona molt estreta, que penja damunt el roquissar i a la mar.

No ens hi atrevim. Però tampoc ens donam per vençuts tan fàcilment.

Hi ha una encletxa, llarga, estreta i fonda, que a l’altre costat hi té una obertura entre les roques caigudes.

Anam a comprovar si podem passar i sortir i tenim èxit. Sense major dificultat hem superat aquest entrebanc.

Son les 9,20 h. Tenim per endavant una zona prou clara, per on poder seguir avançant.

Caminam per una estret passet de roca, als peus dels penya-segats i molt a prop d’allà on hi romp la mar.

La grandària de les roques, fins i tot el gruix dels estrats, en fa sentir menuts.

La dificultat per avançar no és altre que anar caminant pel roquissar. El vent, que ens dona només a segons quins llocs, segueix ben gelat, sinó més. I les nuvolades no fan cara d’aclarir-se. 

Les zones on l’estrat pla ens permet caminar-hi còmodament es succeeixen ...

...amb d’altres on el roquissar s’ha desfet i superar-los resulta una mica més complicat.

Son les 9,30 h. Després de superar una zona de grans roques caigudes, ...

...mesclades amb d’altres més petites, ...

...entram dins una nova raconada, aquesta molt més gran i oberta.

Arribam a la zona de «ses Pedreres». Tot d’una es fa palès que el roquissar ha mudat. En aquesta zona els estrats no son tan gruixats ni horitzontals, ara son molt més prims i la inclinació no és uniforme. Un bocí enfora creiem veure restes d’edificacions. De tota manera no tenim motiu de preocupació. El territori que veiem ens dona oportunitat per abandonar la vorera, en el cas de no poder seguir caminant a la vora. A mesura que ens hi atracam confirmam el que pensàvem.

Les construccions que veiem son els suports d’algun ingeni per moure les pedres tallades dels diferents redols on, és evident, en treien les lloses o peces de marès.

El marès és una roca sedimentaria detrítica composta per grans de sorra cohesionats per un ciment natural de carbonats. Es forma per fossilització de les dunes. Fou molt emprat en la construcció d'edificis i murs de tancats de finques a les Illes Balears, destacant la Seu de Mallorca i el Palau de l’Almudaina.

El clots d’on treien les pedres es van succeint. Anar caminant d’un a l’altre no presenta cap dificultat, tret de superar els talls verticals i de considerable alçada.

Això ens permet veure els fins estrats que, curiosament, presenten formes corbades.

Deixam enrere aquest redol i, després de superar una nova punta, que sembla que no ens deixarà passar, destriam, una mica més amunt, el marge d’un camí. És clar que ens hi anam cap dret a veure que és.

També ens adonem que, molt a prop, hi ha la cova funerària de s’Estret des Temps, el curiós nom que rep aquest redol. El 1747 ja apareix aquest nom com a una comuna. No ens costa gaire trobar-la. És que, seguint aquest camí, pujant, aviat hem vist un tirany ben evident, que davalla uns metres i ens mena a la cova. És una cova artificial, tallada a la roca de marès, que fou utilitzada per usos funeraris durant l’època talaiòtica.

Son les 10,20 h.

Seguim la caminada.

Davallam per aquest camí, que acaba a un nou redol d’extracció de marès. Aquí hi ha les restes d’un petit forn. Seguim endavant pel roquissar, tan a prop de la mar com ens permet el territori. Ens atracam a la punta del Niu s’Àguila.

El territori es fa més complicat de caminar però, poc més endavant encara hi trobam un nou clot d’extracció  de marès. Però serà el darrer.

Seguir resulta massa complicat per a nosaltres i decidim pujar damunt els penya-segats. El territori ens ho posa senzill.

Quatre gambades i arribam a dalt. Des d’aquí podem veure l’ampla cala de s’Estret des Temps. Fins i tot veiem la torre d’en Beu, que sembla estar a l’altre punta de la cala, però sabem que no és així.

Aquí dalt dels penya-segats hi bufa un vent gelat i molt desagradable. Seguim un tirany, que ens mena vora les timbes i prou enfora de les primeres cases de la urbanització de s’Estret des Temps.

Ben aviat ens fa passar entre els pins, ajaguts i turmentats per les ventades, per acabar arribant a la pròpia punta des Niu de s’Àguila.

És el moment de gaudir d’un merescut descans, encara que el temps ens ho posa complicat. Tenim molt de vent i fa fred.

Son les 11,15 h. en seguir caminant. Mantenim la mateixa orientació. Volem atracar-nos a s’Amarador tant com puguem.

Seguim un senderó a tall de les timbes, amb vegetació baixa i castigada, som a la punta des Sivinar, fins que no ens queda altre remei que entrar cap a terra i seguir un camí, sense asfaltar, que ens mena a una casa solitària. Sembla petita, d’una sola planta.

En arribar-hi, la vorejam i trobam un senderó que ens permet davallar, altre cop, a vorera de mar. Així ens adonem que aquesta casa no és tan petita com sembla, ja que té tres plantes al costat dels penya-segats.

Aquest senderó acaba en unes escales, tallades a la roca,..

...que ens deixen davallar al roquissar de la vorera.

Seguim caminant per l’estret passet a les roques per baix dels penya-segats.

Ben aviat arribam a l’estret i fondo caló des Sivinar, ...

...a on desemboca el torrent del mateix nom.

A l’altre costat ens resulta evident que no podrem seguir pel roquissar.

Decidim abandonar la vorera de mar i sortir, seguint un marcat tirany, que ens fa pujar entre la garriga i els pins ajaguts. Uns cinc minuts després arribam a territori obert i podem caminar, altre cop, pel cap d’amunt dels penya-segats. Tanmateix, ben aviat ens trobam barrat el pas. Una cassa ha construït la seva tanca fins el mateix tall de les penyes. No tenim altre remei que voltar aquesta casa de vacances i tornar atracar-nos a les timbes.

Son les 12,10 h. Guaitam al buit, impressionats per l’alçada i la mar blava. Som damunt una nova punta de la vorera. Poc més endavant hi ha una nova caleta i, a l’altre costat hi veiem una caseta perfectament integrada a les roques. Està just davall els penya-segats i damunt un gruixat estrat de roca.

Hem arribat al punt que ens havíem marcat al llarg de la caminada la zona coneguda com a Solimina. No podrem arribar a s’Amarador però si que som molt a prop. Decidim tornar al cotxe.

La tornada resulta molt senzilla i descansada. Seguim un carrer, sense asfaltar, que ens mena, casi bé, paral·lels als penya-segats, però a una certa distancia. És un camí casi dret del tot. Més endavant, enllaçam amb un nou vial, ara si que està asfaltat.

Son els environs de la urbanització de s’Estret des Temps.

A redols aquest carrer ens atraca ben a prop del tall de les roques, de manera que podem gaudir de noves vistes de la zona caminada, però amb una nova perspectiva de tota la zona de «ses Pedreres». El cel sembla que es vol aclarir i, a estones, lluu un sol blanquinós que no arriba a encalentir.

Son les 12,45 h. Tal com hem esmentat, aquests carrers son, casi bé, drets, així que arribam al punt de partida, on hi tenim el cotxe, després d’una curta i relaxant caminada.

Ben igual que la setmana passada, ens ha entusiasmat.

Selva/Sóller, febrer, 2024