CALÓ DES MORO - CALA S'ALMUNIACALA FIGUERETA
Talaies des Bauç - Cova des Drac
(26.01.2024)
En aquest recorregut hem passat vora la cova des Drac, ubicada a la possessió des Rafal des Porcs, a uns 450 m de la línia de costa i a uns 800 m a l’oest de la punta des Bauç. El recorregut total de la cavitat és de 866 m. La gruta s’ha freqüentat des de temps prehistòrics com a punt d’aiguada i potser refugi almanco d’ençà de l’època talaiòtica fins al període islàmic.
TEMPS TOTAL: 5 hores 50 minuts
RECORREGUT: 12,000 km
DIFICIL
Novament ens hem decidit per seguir descobrint els recons de la costa del Llevant de Mallorca. No en tenim massa informació del camí previst per avui. El que si tenim és una previsió del temps immillorables.
Son les 8,10 en deixar el cotxe aparcat a una vorera del carrer de sa Marina, de la urbanització de Cala s’Almunia. Arribar-hi no resulta senzill, si no es coneix aquesta zona. A les poques passes ja gaudim de vistes que ens prometen una bona jornada. El sol ixent dona colors vermelloses als arbres i penya-segats d’aquest redol. De tots menys dels de la punta dreta de cala s’Almunia, que son blancs. Tot seguit arribam al carrer del Caló des Moro, on hi trobam l’escala que ens precipita a les roques de vorera de mar. Es tracta d’una escala molt llarga i molt empinada. La davallam amb molta cura. Els resultats d’una caiguda segurament no serien cosa minsa. La vorera de mar és un estrat de roca planera, per on caminar no resulta gens complicat. El dia és del tot clar i, ara per ara, fa una fretada, tant que damunt la mar en calma hi sura una boirina que s’alça amb els primers escalfors del sol. A més de sobtar-nos les tres ò quatre casetes, acaramullades al racó de la cala, també ho fa aquest pontàs natural que hi ha just devora. Certament és un racó idíl·lic. La mar plana, les barques en el seus escars. Les cases arraconades a redós del mal temps. Ara mateix no hi ha ningú més. La sensació de tranquil·litat és absoluta. Seguim les indicacions per arribar al caló des Moro, orientats a nord. El sender ens mena a creuar un terreny privat, on hi podem veure tota la feinada feta per la fundació propietària del redol, per restablir la flora de litoral, casi extinta per la poca cura de l’entorn en els anys passats. Només ens calen cinc minuts per arribar al caló. Ben igual que abans, la vista d’aquest racó, en calma i silenci, resulta encisadora. La quietud es total. Davallam fins a la vorera de la mar, per un senderó molt malmès pel temps i el trànsit exagerat de persones que ha de suportar els estius. Les roques del fons de la cala estan molt desfetes i s’han format unes curioses balmes. El sol encara no entra dins la cala, però sí que dona a les puntes de roca vermellosa de la bocana. Els contrastos amb l’arena blanca i la mar blava son espectaculars. Son les 8,40 . Desfem el camí i retornam a cala s’Almunia. Ara si que ens hi delectam en el redol de les casetes i anam a passar pel pontàs. L’erosió ha donat formes complicades a les roques, que, de passada, s’han tornat molt aspres i agressives. No podem seguir perdent el temps o no aconseguirem les fites del dia. Així que, deixam enrere la cala i anam avançant per damunt les roques de la vorera, ara orientats a sud. Tal com passa per aquesta zona, els estrats inferiors estan ben definits i resulten casi be plans del tot. La dificultat és que, de tant en tant, ens trobam amb zones on els penya-segats que hi ha damunt, s’han esbaldregat i les roques caigudes, algunes de considerable grandària, casi arribem a barrar-nos el pas. Tot això ho trobam un cop hem sortit de la cala. Anam a vorera de mar oberta i el sol ens dona de ple. Ben aviat ens llevam roba d’abric. El trànsit pels peus dels penya-segats no resulta excessivament complicat i ens permet no perdre detall del que ens envolta. Les tonalitats dels penya-segats que tenim damunt nostre van mudant així com avançam, de manera que passen del vermell a un rosa casi blanc. Tanmateix la sensació que no podrem anar gaire lluny ens envolta. Cada punta que superam comprovam ......que la zona accessible és més estreta ......fins que arribam al punt on queda clar no podrem seguir per baix de les penyes. Ni podem superar aquest punt ni podriem seguir avançant més enllà. Tot el que veiem son roques tallades a plom damunt la mar. Son les 9,30 h. Decidim tornar enrere. No ens volem arriscar més del necessari. Poc més de deu minuts i arribam al racó on hi ha la via de sortida. El caminoi és ben evident i queda clar que és molt transitat. Hem de superar una curta costa i arribam al cap d’amunt. Seguim pujant per un senderó, no tant clar, entre la garriga, per tal d’enfilar-nos directament al cap d’amunt dels penya-segats de la costa. Son les 10,00 h. Sortim del redol de garriga i hem arribat al cap d’amunt dels penya-segats. El sender a seguir es molt clar i ens mena just a la vora de les timbes. Les vistes, cap a nord i sud, son clares i amples. La mar és plana i el sol ens arriba de ple. No fa aire. Tot plegat és una delícia. Així com anam avançant, guaitam al buit i comprovam que seguir a vorera de mar és impossible sense assumir un alt grau de risc, que noltros no estam disposats a fer. Hem pres la bona decisió. De tota manera no acabam de descartar tornar a provar de davallar fins a la vorera. Poc més endavant veiem una zona que sembla que ens ho permetrà. A uns deu minuts de caminar pel cap d’amunt de les penyes, entre les mates, hi veiem un redol de pedres grans. Hi anam a veure-ho. Ens sembla ser el que queda d’una construcció talaiòtica. I és que aquest caminet, tan clar i planer, a part de contemplat el tall de les penyes, no ens aporta gaires més novetat. Ben aviat , però, si que en tenim un altre. Son les 10,20 h. Arribam al punt on el territori ens permet atracar-nos a la vorera. Aquí hi arranca un camí de carro, casi tapat per la magre garriga. Fa una curta ziga-zaga i acaba. Mentre davallam descobrim, una mica cap a nord, un espectacular pontàs entre les roques. Ens hi anam decidits i, poc abans d’arribar-hi, en descobrim un altre, ben igual d’espectacular, sinó més. ......Ambdós es troben a una zona on les senyals a les roques ens indiquen que ......hi havia pedreres i, probablement, el camí de carro era per facilitar-ne el seu tragí. Ens hi estam una bona estona en aquest redol tan espectacular. Des de la vorera comprovam que el caminet per on hi hem arribat passa per damunt una immensa balma que sembla ha d’esbucar-se en qualsevol moment. Mentre pujam per recobrar el caminet, veiem, cap a nord, les dues puntes que entren dins mar, anomenades «ses Orelletes». A les 10,40 h. Seguim el caminet pel cap d’amunt de les timbes. Uns cinc minuts més tard arribam a la zona anomenada «ses Talaies des Bauç». Un altre redol espectacular, on les restes talaiòtiques estan escampades en una ample zona. El més espectacular és el llenç de mur de grans roques que ens trobam tot just passat les restes d’una murada. Tot seguit arribam a la punta des Bauç, ......on hi ha una caseta ben arreglada, sembla era un punt de control dels carabiners. El dia es manté clar i la fina boirina no ens atura de poder veure el perfil de Cabrera. Mentre anam avançant descobrim noves puntes i penya-segats espectaculars. Fins i tot de diferents colors. El que tenim a la vista ara és blanc, en contrast amb els vermellosos del redol. El camí ens separa de la vorera de les timbes i perdem les bones vistes que hem gaudit fins ara. La caminada és fa feixuga. La calor és considerable així com el cansament. Trobam que ha arribat el moment de fer un descans, encara que això representi haver d’abandonar la fita proposada per avui. Així mateix hi ha una mica de «disparitat de opinions» però arribam al consens. Son les 11,25 h. hem arribat a la vorera de cala Figuereta. Aquí hi ha un piló que delimita la Reserva Marina de Migjorn. Passar a l’altre banda de la cala obliga a fer una gran voltera. És que el tall a les penyes entra a terra casi bé un kilòmetre. Decidim berenar aquí i renunciam arribar a «es Màrmols», la següent caleta i objectiu per avui. Tanmateix el redol t el seu encant i la vista d’aquesta caleta, a la considerable altura en que estem, es prou agradable. Així com veure el tall, terra endins. A les 12,00 h. reprenem el camí de tornada. Ho farem seguint un altre camí, un tant terra endins. Després de seguir el tall, que acaba a la cala, giram cap a nord, entrant a una magre zona de garriga. Ens sorprèn passar vora una caseta i un forn de calç. A noltros ens sembla que està perfectament conservat. Seguint la caminada, vorejam diferents pletes i tanques de paret seca. Es una estona un tant avorrida. No tenim cap altre dèria que anar cercant la cova des Drac. El territori és pla i caminam sota els ullastres i pins, no massa grans. No estarem gaire en arribar-hi. Son les 12,40 h. Hem arribat a la cova des Drac (des Rafal des Porcs). El senderó que hi mena es ben clar i el trobam al costat oest del camí que seguim. Les dues boques d’accés al coval subterrani estan bloquejades. Una amb unes grans roques i l’altre amb una reixa de ferro. No podem veure que hi ha a sota el territori que trepitjam, sí que en tenim informacions. Foto: Papers Soc. Espeleo. Balear, 5 (2022) Un tant decebuts passam a l’altre costat del camí, on hi hem vist una casa molt malmesa. A dins hi ha un gran aparell per treure aigua subterrània, les rodes dentades i les rodes de fusta per la transmissió,......i a l’altre extrem de la casa, un gran motor. Tot aquest enginy es va muntar per abastir d’aigua un gran safareig que hi ha no massa enfora d’aquí. Hi arribam seguint la síquia que comença aquí mateix i ......passa just devora una barraca de curucull en bon estat. Mentre hem entrat dins una enorme zona de conreu, casi bé plana del tot. La terra roja es veu cuidada i sembrada de fa poc. Arribam al safareig uns cinc minuts després. No és massa fondo però molt gran, casi bé quadrat. L’hem canat. Té unes vint-i-dues passes de costat i a prop de dos metres de fondo. Està sec de fa estona. Seguim el camí, per on és clar que hi passen vehicles, que, vorejant la zona de conreu, ens mena cap al poblat talaiòtic. Poc abans d’arribar-hi passam vora un pou que està sec. És clar que en aquest redol hi havia l’aigua necessària per abastir aquest poblat talaiòtic, al que hi arribam pel seu costat oest. Des de la terra de conreu comprovam que està ubicat a sobre una petita elevació de roques i que les restes de la murada també hi son en aquest costat.
Son les 13,15 h. en passar vora la caseta dels carabiners......i vora les restes del talaiot. El dia es manté ben clar i la visibilitat ha millorat sensiblement. La visió de Cabrera és molt més clara, així com de les successives puntes que veiem mirant cap a nord-est. Seguim el tirany vorejant els penya-segats. Ara no ens enredam ni cercam descobrir més detalls o secrets dels contrabandistes. Anam per feina i caminam decidits, tot i que el cansament és gran. A les 13,30 h. creuam el turonet que hem pujat el mati. No davallam a la vorera. Seguim el sender que ens ha de menar directe a cala s’Almunia. A les 13,45 h. arribam a la punta sud de la cala, però haurem de davallar fins el nivell de la mar per poder-la creuar. El senderó ens mena pel cap d’amunt de les penyes. És una estona delicada. No hi arriba el sol i tot està molt humit. Fa por de llenegar. Passam amb molta cura i no badam fins arribar al llit del torrent que mor a la cala. Ara si, pujam a les roques per on hem arribat de bon matí i anam a trobar les escales que ens treuran de la cala. Ara hi ha un grapat de persones per aquí. Després de una dura pujada per aquestes escales empinades de mala manera, arribam al cotxe sans i estalvis. Son les 14,00 h.
Ha resultat una volta espectacular.
Selva/Sóller, febrer 2024
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada