MOLA DE PLANICÍA
pel pas de sa Mola i es
Aragalls
(15.11.2019)
La possessió de Planícia va estar
lligada, per vincles matrimonials, al marques de Campofranco des del segle
XVII, fins ben entrat el segle XX. L’any 1938 la família Balle comprà la finca,
quins hereus la varen vendre a l’entitat Planisi Estates S L, l’any 2007. Per
una iniciativa de l’Associacio Bany-Al-Bahar, el Govern Balear va exercir el
dret de retracte i va adquirir la finca de Planícia, el 17 de febrer de 2009,
per un preu de 11.182.000 euros (Associació Cultural Bany-Al-Bahar) .
TEMPS TOTAL: 6 hores
RECORREGUT TOTAL: 12,900 km
DIFICULTAT MITJANA
Amb unes previsions de mal temps ferestes, ens
hem decidit a provar sort i voltar per la finca pública de Planícia. Tenim
informacions d’en Pep Torrens i d’en Joan Riera.
No son les vuit d'un matí fred i ennuvolat i ja
hem deixat el cotxe al lloc previst, vora l'entrada de la finca pública de Planícia.
Abans de començar la caminada, ens atracam a la font de sa Menta.
Està a la vora de la carretera i, encara que hi hem passat moltes vegades, no ens hi hem aturat mai.
Està a la vora de la carretera i, encara que hi hem passat moltes vegades, no ens hi hem aturat mai.
Satisfeta la curiositat, anam a trobar l'inici
del caminoi que, amb forta pendent i entre les alzines d’aquest racó. Pujam pel
costat esquerra del torren de Can Cerdà.
Així mateix ens torbam uns quinze minuts fins a trobar el GR-221, al portell de sa Roca. Hem entrat dins la finca pública.
Creuam el torrent i, seguint la pista, arribam a la font de s'Obi. Per això hem deixat el GR-221 per un camí que hi surt pel sud. La font està indicada amb un cartell.
Així mateix ens torbam uns quinze minuts fins a trobar el GR-221, al portell de sa Roca. Hem entrat dins la finca pública.
Creuam el torrent i, seguint la pista, arribam a la font de s'Obi. Per això hem deixat el GR-221 per un camí que hi surt pel sud. La font està indicada amb un cartell.
Poques passes després de la font, i d'una
caseta restaurada que hi ha a la vora, abandonam aquesta pista i ens orientam a
l'est, pujant entre la garriga, cercant els millors llocs per avançar.
No aconseguim localitzar cap caminet. La pujada no és dura però trobar llocs que ens permetin avançar es fa difícil.
Arribam vora la casa de ses Collidores a les 9,00 h.
No aconseguim localitzar cap caminet. La pujada no és dura però trobar llocs que ens permetin avançar es fa difícil.
Arribam vora la casa de ses Collidores a les 9,00 h.
Ara anam cap a les cases.
Hi veiem uns cotxes del Consell.
Avui hem tingut sort.
Un empleat ens convida a visitar la tafona. Afortunadament està tal com devia marxar fa uns quaranta anys. Clastra de Planícia.
El temps no ha millorat i ja han caigut les primeres gotes, però no ens ha desanimat. La serra des Pinotells i cap Fabioler, al fons (Vista des de les cases).
Hi veiem uns cotxes del Consell.
Avui hem tingut sort.
Un empleat ens convida a visitar la tafona. Afortunadament està tal com devia marxar fa uns quaranta anys. Clastra de Planícia.
El temps no ha millorat i ja han caigut les primeres gotes, però no ens ha desanimat. La serra des Pinotells i cap Fabioler, al fons (Vista des de les cases).
A les 9,20 h. seguim el nostre camí. La propera
fita serà el pas de sa Mola. El Penyal des Migdia, totalment tapa.
Voltam les cases i pujam per la part del darrera.
Seguim el camí, a redols encara mostra l'empedrat, ...
...i casi tres-cents metres després de les cases ens trobam la cruïlla de camins. El que ens orienta cap a l'est és el que mena cap el pas.
Voltam les cases i pujam per la part del darrera.
Seguim el camí, a redols encara mostra l'empedrat, ...
...i casi tres-cents metres després de les cases ens trobam la cruïlla de camins. El que ens orienta cap a l'est és el que mena cap el pas.
Primer és un antic camí de carro però, ben
aviat, acaba per convertir-se en un camí de ferradura.
Empinat i prou malmenat, ens atraca als peus de les penyes.
La pendent del camí es manté feixuga i les ziga-zagues es fan més curtes, acabant una damunt l'anterior. El pas és a la vista.
Empinat i prou malmenat, ens atraca als peus de les penyes.
La pendent del camí es manté feixuga i les ziga-zagues es fan més curtes, acabant una damunt l'anterior. El pas és a la vista.
No ens atreviríem a dir que és un pas natural,
al manco en l'amplada actual. És una opinió personal que aquest xap es va
engrandir per poder-hi passar. L'avantatge d'estar tan a prop de les cases és
argument abastament per justificar la feinada feta.
Son les 9,50 h. Ens trobam al fons d'una coma.
Les senyals dels carboners es fan presents de seguida.
Pujam per un camí de carro que ens mena a trobar-ne un altre que volta casi tota la Mola de Planícia. Son les 10,00 h. Seguim aquest camí, cap a l'est. És l'anomenat camí des Carro.
Ben aviat passam vora l'aljub des Porxo o de sa Boal, amb la coberta esfondrada.
Les edificacions dels carboners i calciners son freqüents per aquest indret i el bosc d' alzines és esponerós. Els bolets i les arboceres ens recorden que son a la tardor, encara que el fred és de ple hivern. Haurem de caminar uns vint minuts, pel mateix camí de carro, fins arribar a la coma, on hi ha les restes d'un altre camí, per on pujar cap al cim de la Mola. El camí està casi esborrat del tot. El pedreny i els aiguats, així com les esllavissades de roques, fan la seva feina. Les fites mostren el tirany més habitual per aquesta pujada, ignorant per complet aquest camí. A la part baixa casi bé es pot seguir tot el seu traçat, però com més amunt ens feim, més complicat es torna seguir-lo. A més, els bocins on ha desaparegut totalment son més espessos i més llargs. La pujada és dura i es fa llarga. Segueix fent fred i hem aguantat dues calabruixades. Però no hem abandonat. Per si no bastava, ha entrat la boira. La visibilitat es redueix i l'entorn, el bosc d'alzines, ... ...ha mudat a un aspecte més inquietant.
Pujam per un camí de carro que ens mena a trobar-ne un altre que volta casi tota la Mola de Planícia. Son les 10,00 h. Seguim aquest camí, cap a l'est. És l'anomenat camí des Carro.
Ben aviat passam vora l'aljub des Porxo o de sa Boal, amb la coberta esfondrada.
Les edificacions dels carboners i calciners son freqüents per aquest indret i el bosc d' alzines és esponerós. Els bolets i les arboceres ens recorden que son a la tardor, encara que el fred és de ple hivern. Haurem de caminar uns vint minuts, pel mateix camí de carro, fins arribar a la coma, on hi ha les restes d'un altre camí, per on pujar cap al cim de la Mola. El camí està casi esborrat del tot. El pedreny i els aiguats, així com les esllavissades de roques, fan la seva feina. Les fites mostren el tirany més habitual per aquesta pujada, ignorant per complet aquest camí. A la part baixa casi bé es pot seguir tot el seu traçat, però com més amunt ens feim, més complicat es torna seguir-lo. A més, els bocins on ha desaparegut totalment son més espessos i més llargs. La pujada és dura i es fa llarga. Segueix fent fred i hem aguantat dues calabruixades. Però no hem abandonat. Per si no bastava, ha entrat la boira. La visibilitat es redueix i l'entorn, el bosc d'alzines, ... ...ha mudat a un aspecte més inquietant.
A les 11,00 h. arribam al coll, vora el cim.
Les calabruixades no han anat a més.
Anam a guaitar als penya-segats de la cara nord de la Mola, on hi ha les restes d'una caseta de vetlla contra incendis. No veiem res. La boira no ens deixa. Decidim anar al cim.
Anam a guaitar als penya-segats de la cara nord de la Mola, on hi ha les restes d'una caseta de vetlla contra incendis. No veiem res. La boira no ens deixa. Decidim anar al cim.
Quatre gambades per damunt el roquissar, a
l’altre costat del coll on hem arribat, ...
...i som al cim de la Mola de Planícia (941 m). Cercam una mica d'aixopluc a les alzines. Son les 11,10 h.
...i som al cim de la Mola de Planícia (941 m). Cercam una mica d'aixopluc a les alzines. Son les 11,10 h.
Mentre descansam una estona, a recer del vent
gelat, la boira s'aclareix. Sembla que el mal temps ha passat.
Vista cap a sud, amb la serra des Puntals, el Galatzó, s'Esclop i el cap Fabioler.
Cap a nord, gran part de la Serra, encara coberta pels niguls. Un bon lloc per fer un cafetet.
A les 11,40 h. seguim el nostre camí, ara cap a la baixada pes Aragalls, que no coneixem.
Vista cap a sud, amb la serra des Puntals, el Galatzó, s'Esclop i el cap Fabioler.
Cap a nord, gran part de la Serra, encara coberta pels niguls. Un bon lloc per fer un cafetet.
A les 11,40 h. seguim el nostre camí, ara cap a la baixada pes Aragalls, que no coneixem.
Des del cim ens hem orientat cap a sud-est. El
territori permet caminar per onsevulla i sabem que el camí de carro volta el
cim. Hi arribam deu minuts després.
Entre roques i alzines, aquest camí ens mena, cap a sud, a passar vora l'aljub des Puig, un altre aljub cobert, aquest perfectament conservat, encara que és el més bast de tots en la seva construcció.
Entre roques i alzines, aquest camí ens mena, cap a sud, a passar vora l'aljub des Puig, un altre aljub cobert, aquest perfectament conservat, encara que és el més bast de tots en la seva construcció.
Es tracta, ara, de seguir aquest camí, com si
fos una passejada, que ens mena a voltar per la Mola, pel bosc d'alzines que,
en el seu temps, seria una font de riquesa casi inesgotable, pels senyor de la
terra.
Així mateix farem una forta davallada, a força de ziga-zagues, que pels carreters seria un lloc perillós.
Així mateix farem una forta davallada, a força de ziga-zagues, que pels carreters seria un lloc perillós.
A les 12,15 h. arribam als Aljupets. Un altre
aljub cobert, ben restaurat i conservat. Hi ha aigua a dins. A la llinda figura
la data de 1882. És la fita que ens marca on abandonarem el camí.
El propi territori ens marca la ruta. Es tracta
d'anar a trobar el fons d'aquesta coma, que és la mateixa que hem fet servir,
més amunt, per pujar al cim.
El territori és amable i gens arriscat. De fet, ben aviat ens trobam seguint un caminet de carboners, en prou bon estat. Ens mena de sitja en sitja, fins arribar a la que sembla la darrera, penjada sobre un enorme xaragall. Son les 12,35 h.
El territori és amable i gens arriscat. De fet, ben aviat ens trobam seguint un caminet de carboners, en prou bon estat. Ens mena de sitja en sitja, fins arribar a la que sembla la darrera, penjada sobre un enorme xaragall. Son les 12,35 h.
Som al lloc conegut com “es Aragalls”, un
conjunt de torrenteres i xaragalls que baixen pel comellar de sa Mola.
Sembla que, a partir d’aquí, la davallada serà
“salvatge”, entre el pedreny, no gaire gran, d’aquest conjunt de torrenteres i
xaragalls immens.
Per sorpresa nostre, sovint trobam restes de camí. Per l'amplada pensam que seria de carro.
Les zones més exposades a les esllavissades de pedreny està totalment esborrat, però a les corbes més allunyades, els marges es mantenen prou be i el camí és ben visible.
Per sorpresa nostre, sovint trobam restes de camí. Per l'amplada pensam que seria de carro.
Les zones més exposades a les esllavissades de pedreny està totalment esborrat, però a les corbes més allunyades, els marges es mantenen prou be i el camí és ben visible.
La davallada es va complicant i hem de creuar
un seguit de vegades els xaragalls, quin pedreny és menut i molt inestable.
Així i tot, ens sorprèn trobar sitges a llocs que ens semblen impensables, a punt de ser engolides pel xaragall. Després d'una d'aquestes sitges, abandonam el xaragall, que poc més avall s'estimba entre les penyes.
Així i tot, ens sorprèn trobar sitges a llocs que ens semblen impensables, a punt de ser engolides pel xaragall. Després d'una d'aquestes sitges, abandonam el xaragall, que poc més avall s'estimba entre les penyes.
El camí ens mena, dalt dels penya-segats, cap a
un altre xaragall, igual d'impressionant com els altres. Anam pel costat
esquerra, davallant pels peus de les penyes, on hi ha alguna alzina que ens
dona una mica d'estabilitat.
En aquest altre xaragall, les restes de camí son molt minses.
Algun cap de marge amagat als racons, sota les penyes.
Hom no pensava descobrir aquest pas, tan impressionant, entre penyes imponents i, relativament tan a prop de les cases de Planícia.
En aquest altre xaragall, les restes de camí son molt minses.
Algun cap de marge amagat als racons, sota les penyes.
Hom no pensava descobrir aquest pas, tan impressionant, entre penyes imponents i, relativament tan a prop de les cases de Planícia.
De mica en mica el territori perd la pendent i
el pedreny queda enrere.
A les 13,00 h. arribam al camí que fa la volta per l'aljub dels Cristians. Noltros el seguim, cap a nord, però ben aviat l'abandonam, per tal d'estalviar-nos una voltera. Altre cop anam per dins el bosc, fins que, uns cinc minuts més tard, arribam al camí de les cases.
A les 13,00 h. arribam al camí que fa la volta per l'aljub dels Cristians. Noltros el seguim, cap a nord, però ben aviat l'abandonam, per tal d'estalviar-nos una voltera. Altre cop anam per dins el bosc, fins que, uns cinc minuts més tard, arribam al camí de les cases.
Hem sortit, definitivament, del bosc i el sol
ens dona una mica de conhort mentre caminam per aquesta carretera, davallant
cap a la sortida de la finca.
A les 13,50 h. arribam al cotxe. El dia és clar
i fa un bon sol. Hem tingut sort.
Selva/Sóller, desembre 2019
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada