CAMÍ VELL D’ESTELLENCS - PAS DES GAT (23.10.2020)
El camí Vell d’Estellencs fou la via de comunicació històrica entre aquest i Puigpunyent, de qui va dependre fins el 1913. Des de les cases de les grans possessions era un camí de ferradura empedrat. El camí d’origen medieval ha sofert grans canvis al llarg del temps.
TEMPS TOTAL: 5 hores
RECORREGUT: 10,900 km
DIFICULTAT MITJANA
Son les 8,15 h. d’un matí que ha començat amb una lleugera brusqueta, però sembla que el temps millorarà. Hem deixat el cotxe aparcat just a l’entrada de Puigpunyent, procedents del coll des Grau. Just suquí hi ha les indicacions del començament del camí Vell d’Estellencs. És un camí ample, asfaltat, que ens mena entre les primeres marjades de Son Fortesa. No fa fred i el caminar és molt agradable. El territori és pla. Coneixem que ens atracam a les cases de Son Fortesa quan passam vora un filera de plataners molt grans. Tot seguit veiem, damunt un turonet, les imponents cases de Son Fortesa. El camí comença a pujar mentre ens atracam a les cases, però no hi arribam a passar per elles. El camí es desvia i, amb curtes ziga-zagues, ens fa pujar de valent. Pensam que aquest boci no és el camí tradicional, sinó un arranjament per separar-nos de les cases, perquè, una mica més amunt, tornam entrar al camí original, ample, a redols empedrat i amb costes molt més suaus. No gaire més amunt passam vora un antic safareig, molt gran i buit. Fins aquí hi arriba una síquia feta de peces de marès, fora de servei, procedent de la font de s’Albelló. Està damunt la paret de la vora del camí. Després d’una petita drecera, per estalviar-se una corba del camí, arribam a la Teulera Vella. Encara que està molt malmenada es pot intuir bona part del forn. Son les 9,00 h. Seguim el camí que ens atraca a les cases de sa Muntanya.
El camí segueix essent de carro, ample i casi planer. Molt bo de caminar.
Seguim el camí de carro, que no deixa de pujar. Ara les costes son més empinades. Hem entrat dins el bosc atapeït d’alzines. El camí està encatifat de fullaraca. Les arboceres han perdut casi tot l’esplet, per les darreres ventades, que ara està just a sota dels arbres. N’hi ha tantes que cada redol és vermell. En quedam ben tips de menjar-ne. Estan al seu punt. La nostra següent fita és arribar a les restes de l’ermita de Sant Onofre. Per això és que no arribarem al cap d’amunt d’aquest camí, que s’ajunta amb un altre procedent del coll des Grau, i arribar a continuació al coll d’Estellencs, sinó que l’abandonam per un braç, que té al costat est, uns dos-cents metres abans de la cruïlla. Molt aviat aquest camí acaba a una zona de grans roques. Seguim avançant entre elles i arribam a un recó, on hi cau l’aigua del torrent que ve del comellar de sa Parra, capçalera de la conca de sa Riera. En aquest recó hi trobam restes d’una barraca i una sitja. Seguim caminant, sense perdre altura, i cinc minuts més tard arribam a l’antiga ermita. El pas del temps és inexorable i aquesta antiga ermita no n’és una excepció. Les runes d’unes edificacions, que ens semblen que eren prou grans, estan cada cop més malmenades. Son les 10,15 h. en arribar-hi i pensam que és un bon lloc per fer un descans i un cafetet, gaudint del bon estar i la tranquil·litat. A les 10,40 h. seguim el nostre camí. Passam vora l’antic safareig, també buit, i anam a trobar el camí procedent del coll des Grau. Ara el seguirem, orientats a l’est. Canviam de vessant, ......al portell de na Jordana, i després de passar per ......un tram d'un preciós camí, ......entre parets seques, ......arribam a la cruïlla amb el camí de sa Campaneta, ......quines cases, també molt grans, estan situades damunt una plana de roquissar que domina les seves terres de conreu. Sembla que un dels seus propietaris va ser Antoni Barceló i Pont de la Terra, més conegut com a Capità Barceló, un capità de navili amb patent de cors. A les 11,35 h. arribam al punt on deixam aquest camí de carro. Ara volem seguir pel llit del torrent, que arranca aquí mateix. Sabem que no massa més avall hi ha el pas des Gat. No coneixem res d’aquest redol. No hi ha camí però es pot davallar casi per onsevulla. Ben aviat ens assabentarem que l’entrebanc més gran seran els arbres caiguts i secs, quines branques ens barraran el pas en molts de moments. Així mateix, ja dins el llit del torrent, trobarem diferents fites i fletxes vermelles que ens ajuden a trobar els millors llocs per seguir davallant. També hi trobam fins a dues sitges i una barraca. Tanmateix arribar al pas no presenta major problema, serà el propi territori que ens hi menarà. Hi arribam a les 11,55 h. És un petit salt dins el llit del torrent, que es veu el varen arreglar per fer-lo més accessible. Encara hi ha les restes de petits marges i escalons entre les roques del llit del torrent. És un pas llarg que ens permet davallar un bon grapat de metres fins arribar a un redol casi bé impracticable. Just després del pas tornam entrar dins el bosc d’alzines. A un replà del torrent hi ha un bon grapat d’arbres caiguts, que casi barren el pas. No hi ha altre remei que passar entre el brancam sec. També hi ha un garrofer i un garballó. Els dos ben esponerosos. El tirany ens aboca a les restes de marjades altes i absolutament cobertes de carritxeres. També hi resten alguns arbres vius i molts de morts i ajaguts. Avançar resulta molt complicat i cada vegada que anam a guaitar al marge trobam que son molt alts i no els podem botar. El sol ens dona de ple i estam una mica desorientats. No sabem per on sortir-ne. Ben aviat, però, intuïm per on trobarem el camí. Ens hem adonat que els marges, al cap de vora el torrent, som molt alts, mentre que a l’altre costat son molt més baixos i accessibles. El problema es poder arribar a l’altre extrem de les marjades. Els arbres caiguts son una trava casi insalvable. Ara, seguir el camí es va fent més senzill. Anam davallant marjades i els obstacles son, cada cop, més aïllats. El sender es fa més evident. Allà baix hi sentim la remor de maquines feinejant. Ens preocupa una mica que no ens vulguin deixar passar, però no ens queda d’altre que seguir. La bona sort fa que un dels homes és un conegut nostre. Ens tranquilitzam i arribam al redol dels camps de conreu.
No tenim cap problema per seguir la nostra ruta. Precisament per evitar discussions, hem decidit seguir el camí, que ens hem trobat just sortint del bosc, orientats cap a l’est. Aquest camí, que ve de sa Casa Nova, no fa altre cosa que voltar un menut turó i ens tornarà menar a passar a prop de les cases, però ho farem per l’altre costat del torrentó, una mica allunyats d’elles. Així i tot, no volem acabar el dia amb discussions. Hem estudiat el mapa i hem trobat la resposta. Aquest camí ens menarà a passar a un centenar de metres de la carretera que passa pel coll des Grau. Ho tenim clar. Abandonam aquesta pista i creuam un petit camp de correu, avui erma, i anam cap dret a entrar dins una tenassa de pinar. És un pinar jove i els arbres no estan massa espessos. Les costes a superar son suaus i es pot avançar per onsevulla. El que no contàvem era trobar-nos tancats per una reixeta i fil de pues. No haurem de cercar gaire per trobar un lloc on aquest tancat ha estat violentat. Els cercadors de bolets també hi passen per aquí. Aprofitam el lloc i sortim a la carretera. Creuam el camp que tenim a l’altre costat de la carretera i anam a trobar el camí vell des Grau, per on davallarem una estoneta molt curta, perquè ens abocarà, novament, a la carretera que, ara si, ja no podrem deixar fins arribar al cotxe. Acabam la caminada a les 13,20 h. Fa un bon sol i molt bon estar.
Selva/Sóller, novembre 2020
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada