TALAIA D’ALBERCUIX I LA PINOA pel Racó d’en Móra
(13.11.2020)
Aquesta talaia, situada a 381 metres sobre el nivell de la mar, formava part del sistema de torres fortificades i armades que es varen construir a l’illa entre finals del segle XVI i principis del XVII, davant la gran quantitat d’accions de pirateria que es va viure al Mediterrani.
TEMPS TOTAL: 5 hores 45 minuts (mov. 4 hores)
RECORREGUT: 9,950 km
DIFÍCIL
Seguim amb bon temps i poques pluges i avui el dia promet resultar ben agradable. A les 8,00 h. hem aparcat el cotxe al coll de la Creueta, a la carretera que mena del Port de Pollença fins el far del cap de Formentor. Aquí gaudim de les primeres vistes, espectaculars, de l’illot del Colomer i el seu entorn. Seguint la carretera asfaltada i no gaire ben conservada, a manera de passejada matinera, ens adreçam a visitar la talaia d’Albercuix. Així mateix, ben aviat l’abandonarem. És que hem vist una escaleta, molt empinada, que s’enfila pel roquissar. La curiositat ens pica i hi pugem. Aquesta escala ens aboca al roquissar. Hi ha un rastre de senderó, segurament marcat per altres persones que hi han pujat. Just aferrat a una gran penya vermellosa hi veiem unes parets seques, a manera de restes d’una barraca o un sestador pel bestiar. Seguim pujant per aquestes penyes i amb quatre gambades canviam de vessant, ......on ens retrobam amb la carretera. Les vistes de l’entorn del Port de Pollença son amples i espectaculars. La mar en calma i casi no corre gens d’oratge. La temperatura casi és de calor. Una delícia. Ara començam a tenir vistes de la cala Pi de la Posada i el seu illot. Seguim pujant per aquesta carretera, construïda per presos represaliats de la Guerra Civil. No estarem gaire per arribar a les runes del que, suposam, eren els habitatges d’aquells desgraciats. Tot un monument... a l’abandó i menyspreu per la memòria històrica A les 8,45 h. arribam a la torre d’Albercuix. Hi ha uns ferros que permeten pujar-hi. La volta que tenim previst fer no ens sembla gaire exigent ni llarga, així que hi pugem amb tota la calma i gaudim de les vistes dalt de la torre. Panoràmica de la badia de Pollença, el Port, serra d'Albercuix, Cavall Bernat... Punta de l'Avançada i la Fortalesa. A l'altre costat, tota la península de Formentor
Als nostres peus, detall de la Bretxa, el coll i mirador de la Creueta i la serra del Cavall Bernat amb la punta de la Salada, al fons El Colomer, el Pal i el Fumat, al fons Posats a seguir la nostra caminada, ara ens tocarà davallar de valent. Som al punt més alt de la volta d’avui i haurem de davallar casi a nivell de la mar. I hem decidit fer-ho de la manera més directe, així que abandonam la carretera, per la que hem pujat a la torre, i davallam pel roquissar, orientats a l’est. És un territori molt incòmode (la Pinoa, Munt de Blat i punta de l'Avançada, al fons). Hi ha molt de pedreny gros a lloure i molt de càrritx que amaga les roques i encletxes. Hem de caminar amb molt de seny. Primerament la pendent no és gaire. Seguim el llom de la muntanya, que ens marca clarament la ruta a seguir. Al cap d’avall sí que el territori es precipita una mica, a dins un pinar. Haurem de salvar un escaló de penyes, gens complicat, per acabar entre aquests arbres grans. La garriga és clara i la davallada resulta més descansada. A les 10,00 h. hem arribat a un antic camí, que seguirem orientats a sud. Aquest ens fa voltar la muntanya que acabam de davallar, mentre anam perdent altura. Les vistes de cala Pi de la Posada, ara molt propera, son ben iguals d’espectaculars. Hem d’arribar al punt on aquest camí es bifurca i el braç de l’oest s’endinsa al bosc, casi be seguint el torrent. L’altre braç de camí acaba a la mar, al Racó d’en Móra. Hem arribat al punt més baix del dia. Ara ens toca pujar, seguint aquest camí. Primerament és ben clar i ens mena pel costat esquerra (orogràfic) del torrent. Mentre pujam el camí es va esvaint, malmenat pels aiguats sembla més un torrent. Més amunt és la garriga que el tapa del tot. Acabam per perdre tot rastre d’ell. Anam pujant pel llit del torrent, prou accessible. Tanmateix sabem on volem arribar i tenim bo de fer orientar-nos. No veiem fites ni senyals de camí. A les 10,40 h. Abandonam aquest torrent, sembla que anomenat del Racó d’en Mora. Variam l’orientació. Ara anam a sud, pujant costa a traves. El territori és obert i no presenta cap altre dificultat que la pròpia pujada. Ens fa voltar, ajustats al seu territori, i acabarem caminant a l’oest. Canviam de vessant i entram dins un altre coma, on el torrent està molt encaixonat. Son les 11,05 h. Creuam el torrent tan aviat com les penyes ens ho permeten. Justament aquí hi trobam les restes d’una barraca, just devora el llit del torrent. Seguim pujant, costa a traves, orientats a sud, ara ja encarats per assolir el coll de la Paret. Son les 11,20 h. en arribar al llom que ens deixarà arribar a La Pinoa. L’anomenat coll de la Paret. Noltros no n’hem vista cap de paret. Així mateix, en esser damunt aquesta esquena, tenim la sensació que hem fet una voltera un tant inútil. Mirant el mapa, pensam que podríem haver seguit el llit del segon torrentó que hem creuat, abandonant-lo tan bon punt ens hauríem atracat a aquest coll. Però ja no ho aclarirem. Creuar aquest coll, o resseguir aquesta esquena, no presenta cap dificultat de territori, però si de carritxeres. N’hi ha tantes, i tants de senderons en totes direccions, que ben aviat ens trobam abocats a un redol espès, del que casi no podem sortir. Hem de fer un bon seguit de rectificacions. Després arribam a una mica de pinar, clar i ben accessible. Les costes no son gaire empinades, encara que noltros si que els hi trobam. És que el cansament és ben palès. Anam pujant entre les roques, no gaire grosses, i ben aviat passam pel cim de la Pinoa (267m), però no ens hi aturam. Anam directe a l’esperó del cap est (264 m), una mica més baixet però amb les vistes molt millors. El senderó esta ben marcat. Arribam a les 11,45 h. El dia es manté clar i calmat. Les vistes de la badia de Pollença son magnífiques. Cala Pi de la Posada, espectacular. L’entorn dels camps de conreu i boscos de Formentor, imponents. El lloc és immillorable. Perfecte per reposar forces. Un bon lloc per fer un cafetet. A les 12,25 h. reprenem la caminada. Talaia d'Albercuix, a nord. Detall de la torre i les ruïnoses edificacions militars. Els nostres plans inicials han mudat. S’ha fet tard i la caminada ens ha resultat més cansada del que en fèiem comptes. L’idea inicial era passar pel Munt de Blat. El cim que ens queda al costat sud-oest, però per arribar-hi hauríem de fer una nova voltera, perquè entre els dos cims hi ha una coma fonda. No ens hi veiem amb cor i renunciam a aquesta fita. És l’avantatge d’esser un grup menut, les decisions resulten senzilles de prendre. Així que ha quedat decidit anar directe cap a trobar la carretera de la torre d’Albercuix. Altre cop hem de creuar aquesta mar de carritxeres. Deixant enrere la Pinoa. Casi per casualitat trobam algunes fites que no aclareixen res. L’orientació a seguir és clara i no cal altre cosa que anar avançant. Així mateix el territori es va empinant en una suau costa, bona de superar, però que es va fent llarga. El sol ens dona de ple i fa calor. Almanco de mica en mica, les carritxeres es van aclarint i la caminada és una mica més senzilla. A les 13,30 h. arribam a la carretera. Ha estat una hora de caminada prou feixuga, però ben recompensada. Aquí hi corre una mica d’oratge que ens dona conhort. Seguim aquesta carretera, davallant cap el coll de la Creueta. En atracar-nos al lloc on hem pujat per aquella escaleta, ens adonam que hi ha una altre construcció semblant a la que hem vist de bon matí, separada un centenar metres, o manco, de l’altre. Arribam al cotxe a les 13,50 h. Els efectes d’aquesta pesta moderna son ben a la vista. El darrer cop que passàrem per aquí, a una hora semblant, l’aglomeració de cotxes i autocars era total. La carretera casi estava col·lapsada. Avui no hi ha ni mitja dotzena de cotxes petits. No és el primer cop que ens passa, i probablement no serà el darrer, pensar que la fita prevista és fàcil. Un cop més hem de recordar-nos que “no hi ha enemic petit”.
Salut, ara més que mai.
Selva/Sóller, novembre 2020
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada