PUIG D’EN RIC - PINTAL
VERMELL - PUIG D’EN TIÓ
CALA D’EGOS
(16-10-2020)
Una racó del que va ser l’extens territori de
la baronia del Pariatge, que fou concedit el 1232, pel rei Jaume I al bisbe de
Barcelona Berenguer de Palou, i als seus successors, pel seu ajut durant la
conquesta. Des del pariatge del 1323, el govern de la baronia i la jurisdicció
civil i criminal correspongueren als bisbes i als reis a parts iguals. La
baronia existí fins el 1811.
TEMPS TOTAL: 4 hores 50
minuts
RECORREGUT: 8,800 km
DIFICULTAT MITJANA
Per ventura per donar-nos un descans, després
de la dura volta que férem la setmana passada, hem decidit canviar de zona i
rebaixar un pel l’exigència de la caminada d’avui. Tot i així, trepitjarem
zones que no coneixem.
Arribar a la punta de ponent de la Serra de
Tramuntana ens representa molt de temps afegit, així que, després d’algun
contratemps, arribam vora el coll des Vent a les 8,20 h. d’un mati clar i
tranquil. L’oratge que corre no resulta gens molest i el sol és ben agraït. Fa
fresqueta.
Només ens cal superar una primera rampa, molt
empinada i malmenada pels aiguats, per trobar-nos amb el bocí final del camí
vell que menava des del Port d’Andratx fins el coll des Vent. També està molt
malmès.
Al mateix coll hi trobam dos forns de calç junts,
una curiositat que no havíem trobat a altre indret. Aquí hi arriben, al manco,
quatre camins. Dos per la vessant del Port d’Andratx i els altres dos al costat
contrari. Noltros agafam el superior, que arranca vora els dos forns de calç i
esta orientat a nord.
Aquest camí ample, de carro, ens mena, casi bé,
per la cresta d’aquesta esquena. Vorejam, per la part del darrera, les
edificacions superiors del “Mont Port”. Les costes que hem de superar no son
gaire feixugues ni llargues. Panoràmica dels cims que volem trepitjar.
Comellar de Cala d'Egos i el puig Verd, al oest.
Volem passar pel cim del puig d’en Ric (312 m),
així que, abandonam el camí i seguim un tirany, ben marcat i trepitjat, que ens
mena cap dret a ell. S'Arracó.
Quatre grimpades sense importància ens deixen al cim del puig d'en Ric (312 m). Son
les 09,05 h. Al cim hi ha el que queda d’un punt geodèsic i trobam que hi ha
moltes senyals de pedres compostes. Pensam si podrien ser restes d’edificacions
defensives d’altres temps.
Però el primer objectiu important, d’avui, és
el Pintal Vermell. Així que, seguim avançant, per anar a trobar el GR 221. El
camí que seguíem s’ha ajuntant amb el GR poc abans. Seguim el GR 221, que ens
mena a passar a prop d’una estació d’antenes i després casi per la cresta. La
cresta on hi ha els cims del Puig d’en Ric i el Pintal Vermell forma una mena
de mitja lluna, orientada a sud-oest. Deixam de banda la fita que assenyala el
tirany que mena al pas Vermell i seguim pel camí fins que s’acaba. Ara ens
tocarà caminar pel roquissar, seguint la cresta, fins arribar al cim del Pintal
Vermell (312 m). Passam pel cim a les 09,45 h. A tot això, i per mor de la corba que
marca aquesta cresta, ara tenim a la vista el redol de Sant Elm i l’imponent
illa de sa Dragonera.
La propera fita és el cim del puig d’en Tió. És
una mica més baix que els altres dos que hem visitat. Hi anirem, també, per la
cresta o atracats a ella, sempre davallant per un territori molt incòmode, al
començament. Grans roques farcides d’encletxes fondes ens compliquen la passa.
Però, així com perdem alçada, el territori es torna més accessible, més còmode.
A les 10,25 h. arribam al cim del puig d'en Tió (273 m). També hi ha unes
restes d’un punt geodèsic. Panoràmica des de cim. Sant Elm.Es Pantaleu
Retrospectiva (amb un poc de zoom) del Pintal Vermell, per on hem caminat.
Un bon lloc per fer un cafetet. Hi fa bon estar. L’oratge s’ha aturat i el sol ens
dona conhort. Aprofitam per reposar forces mentre gaudim del panorama i xerram
de la segona part de la caminada. Del que ens queda per davant no en coneixem
res.
A les 11,00 h. seguim la nostra ruta. Hem
decidit arribar a vorera de mar, a cala d’Egos. Però no hi anirem directament,
sinó que davallarem fins a la cota 138, caminant per la cresta de ponent d’aquest
petit sistema hídric, orientats a sud-oest i, després, vorejarem les timbes de
la punta des Falcons.
Sempre amb bones vistes, de la punta Galinda, pla de sa Pineta i sa Dragonera. La davallada fins a la cota esmentada no
presenta cap dificultat especial. El roquissar ben aviat dona pas a un
territori més obert i farcit de macolins a lloure. La pendent és considerable i
hem d’anar amb compte a les llenegades. Retrospectiva del territori caminat.
Panoràmica de la raconada de cala d'en Tió.
Cala d'en Tió.
En arribar a la cota esmentada, part
damunt la punta des Falcons,......giram decidits cap a sud-est. No hi ha alternativa
si volem anar a cala d’Egos. Les timbes no ens deixen seguir davallant.
En aquest territori tan allunyat de remeis, just
on deixa de ser accessible, encara hi trobam les restes d’una barraca i un
rotllo de sitja. Punta de sa Mola, al fons.
Mentre avançam, hem de creuar un seguit de menudes comes amb
el seu corresponent torrentó. Totes elles davallen de la cresta que, de bon mati,
hem caminat. El territori que ens envolta es veu desfet i hi ha molts margets
de pedra en sec, de poca alçada, alguns de poc més d’un parell de filades.
Pensam que la finalitat era la de retenir el territori i evitar que les pluges
arrosseguessin la terra cap a la mar.
A les 12,00 h. arribam al coll que separa el puig
Verd. A l’altre costat hi ha el comellar de cala d’Egos. La nostra següent
fita. Al mateix coll hi comença un antic camí de carro, que ens mena a passar
vora les restes d’una barraca. No hem de fer altre cosa que seguir aquest camí
per arribar a la mar, però haurem de fer una mica de voltera. Les ganes
d’aventura ens guanyen i decidim tirar per dret.
La vessant dreta del comellar, per la que ara
caminam, sembla accessible per onsevulla però així com ens atracam al torrent
la cosa canvia. De cop ens trobam una mica encinglats. Haurem de cercar la
manera de poder davallar un escaló de roca de més de quatre metres. Tanmateix
ben aviat trobam una encletxa que ens permet davallar, sense gens de risc, a la
falda d’aquesta petita timba. Tres minuts més tard i quatre gambades ben dades
i arribam al torrent.
Son les 12,20 h. en seguir el llit de torrent
i, ......només dos minutets després, arribar a
la mar. Aquesta cala és ample i la platja és prou fonda. És un indret de gran
bellesa i valor paisatgístic. Al mateix límit de la garriga i veiem un altre
rotllo de sitja. La mar és en calma i el sol lluu. Aquí hi fa molt bon estar,
però no ens hi podem quedar gaire. Ens falta tancar la ruta. El boci més feixuc.
Pujar fins el coll des Vent.
A les 12,30 h. començam la pujada. Ho feim per
un camí de carro que ens treu pel costat esquerra (orogràfic) del comellar, deixant enrer aquest racó. Però ben aviat abandonam a aquest camí. Si el seguíssim, ens menaria pel fons
del comellar i desprès d’un seguit de corbes i costes, acabaríem al GR221. I no
és aquesta la nostre idea.
A no més de cinquanta metres de la platja hi
trobam el tirany que, en forta pujada, ens mena paral·lels a la costa. És un
tirany molt trepitjat i malmenat per les correnties d’aigua. L’esforç és gran i
el cansament acumulat és important. Però les vistes que ens regala de cala
d’Egos ho compensa. Superar aquest primer tram, per aquest senderó tan empinat
ens ha ocupat uns deu minuts.
Arribam a un cul de sac. L’acabament d’una
pista ample. Pensam que d’algun intent fracassat d’urbanitzar el redol. Aquesta
pista es manté paral·lela a la costa però ja a una alçada considerable. Les
esllavissades a la pista son freqüents. Ens atracam als peus de les timbes. La
pista fa un gir radical per envestir les darreres costes, pels peus de del puig
de Cala Moragues o del Migdia. Així mateix la caminada es fa pesada.
Ja falta molt poc per arribar al coll. El camí
es bifurca. Prenem pel ramal de l’est, que es ens ha de menar directament al coll
des Vent. Hi arribam a les 13,00 h.
Hem vorejat i envoltat una menuda conca
hídrica. De bon mati hem arrancat de la seva aresta de llevant, l’hem seguida,
cap a nord, passant pel cim del puig den Ric. Mentre anàvem girant cap a l’oest,
per arribar al Pintal Vermell. Els dos punts més alts. Hem davallat per l’aresta
de ponent, passant pel puig d’en Tió, fins a passar vora el puig Verd i hem
arribat al nivell de la mar a cala d’Egos. Per tancar el recorregut, hem pujat
per les faldes del puig de Cala Moragues, la punta de migjorn de la cresta on
hi trobam el coll des Vent.
Ha estat una bona volta.
Selva/Sóller, novembre 2020
Grans roques farcides d’encletxes fondes ens compliquen la passa.
Però, així com perdem alçada, el territori es torna més accessible, més còmode.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada