PUIG DES MORO pels passos de sa Capelleta i de can Jeroni Gros

PUIG DES MORO

pels passos de sa Capelleta i de can Jeroni Gros

(20.10.2023)

Els documents històrics i l’estudi del jaciments arqueològics, dalt del puig des Moro, ens informen d’un nucli important de resistència dels darrers andalusins a l’inici del segle XIV. Una llarga i gruixuda murada, d’un centenar de metres de llarg per dos d’alçada, és el testimoni mut d’aquesta part important del nostre passat.

TEMPS TOTAL: 5 hores 40 minuts

RECORREGUT: 11,500 km

DIFÍCIL 

Plànol amb el track

Les previsions, per avui, no son bones. Tenim risc de fortes ventades i d’alguna pluja. De fet, de bon matí ha caigut una lleugera albaïna. Això no ens atura i decidim fer la caminada, tal com ho havíem previst.

Son les 8,15 h. en deixar el cotxe aparcat a la vorera de la carretera de Sóller a Deià, al coll de can Bleda. Aquí començarem la caminada, seguint el camí original, que ens ha de fer arribar a les cases de can Prohom i de Son Mico. Just començar tenim a la vista aquestes imponents cases de senyor de muntanya, amb el seu fasser a la carrera, que avui s’engronsa fort per les bufades de vent.

Anam guanyant altura i, ben aviat, arribam a l’oratori de Castelló. Avui fa goig de veure’l, tot ell rehabilitat. Comentam, que aquest oratori l’hem vist esfondrat, abandonat i les portes obertes. Passats un anys l’hem vist amb una mena de “corsé”  de bigues de ferro, per evitar l’ensorrament de les parets. 

Després de pujar un curt bocí de camí empedrat, arribam a l’ample carrera de les cases de can Prohom. És prest i no hi ha ningú. Passam per davant el casal i també per davant la casa de Son Mico.

Seguim pujant pel camí antic que mena a Deià. Ben aviat, després d’una curta pujadeta, passam vora un gran rotllo d’era i veiem, ...

...una mica més enllà, l’emblemàtic “Pi de s’Ensaïmada”. Segueix bufant el vent i les nuvolades, negroses, van passant molt aviat, l’una darrera l’altre. Hem de caminar una estona, curta, per aquest camí, cap a Deia, ...

...fins que arribam a un portell que dona pas a l’olivar de Son Mico. Aquesta zona és privada i cal demanar permís per entrar-hi.

Son les 8,30 h. Entram dins l’olivar i seguim el camí de carro, que ens mena a pujar per les amples marjades mentre passam vora algun porxet ben mantingut. La caminada es fa llarga i el camí va guanyant altura. Com més amunt ens feim, més costerut es torna. A la part baixa és clar que hi passen cotxes, però a la part alta també és clar que fa molt de temps que no n’hi passa cap. Hem deixat enrere l’olivar i el camí ens mena a pujar per l’alzinar.

Després de quaranta minuts, arribam a un altre portell, que el superam pel botador, prou malmès.

Seguim pujant per dins l’alzinar, el camí ara ens mena pel fons d’una coma, anomenada sa Claveguera. Les senyals dels carboners es fan presents, de manera que, ben aviat, el camí ens mena a passar vora un forn de calç, amb un estat casi perfecte. Poc més amunt creuam un ranxo de carboners.

El camí segueix pujant entre les alzines, però es va replanant. És que ens atracam al Pla d’en Marc o Tanca des Bous.

Son les 9,30 h. Deixam el camí que hem seguit fins aquí. Si el seguíssim acabaríem per arribar a Deià. Entram dins el Pla d’en Marc. El territori honora el nom.

És un gran redol pla on hi trobam multitud de senyals dels carboners, una caseta i un laberint de camins per treure el productes elaborats i la llenya. El camí té tendència a l’est, que hem de mantenir a la propera cruïlla de camins que trobarem.

Poc més endavant passam entre un claper i una gran roca. Hem de seguir el camí que, de mica en mica, ens va atracant a les penyes del puig des Moro.

Deixam enrere els camins dels carboners i pujam pel coster, sempre cap a l’est, per anar a trobar les restes d’un camí, que ens ajudarà a enfilar-nos fins el peu de les penyes i superar el primer escaló. Les destrosses de les ventades passades son ben evidents i una dificultat afegida a la pujada.

Seguim algunes fites, que no resulta senzill, però enllaçam amb el camí que cercàvem, es Caragolet.

És ample i a trams prou ben conservat, ateses les inclemències que ha de suportar.

Un grapat de ziga-zagues i arribam a un replà de la muntanya.

Aquí, la ruta normal seria seguir el tirany, que s’orienta a sud, per arribar al coll que separa sa Galera del puig des Moro.

Però és que sabem que, per aquest redol, hi ha una petita balma, anomenada sa Capelleta (sembla) i que just damunt ella, al següent escaló, hi ha una mena de plataforma des d’on baixàvem, per un fil de ferro, els feixos de llenya fins a la zona on hem vist el forn de calç.

No hem de menester cap altre argument per decidir-nos a anar a veure si heu trobam. I la veritat és que no ens costa gaire.

Resseguim el peu de les penyes, i ben aviat trobam la petita balma, amb evidents senyes d’utilització dels carboners.

Un rudimentari caminet, delimitat per una teringa de pedres compostes ens ho fan a saber. El següent que hem de fer és trobar un pas que ens ha de permetre pujar al segon escaló de les penyes.

Caminam orientats a nord, sense perdre de vista les roques, creuant un territori molt empinat i ple d’arbres ajaguts per les ventades, i uns deu minuts després arribam al punt que ens sembla accessible.

És una mena d’encletxa molt poc arriscada de superar, a la que creiem veure uns rudimentaris escalons.

Pujar aquest pas no resulta gens complicat, però ho feim amb compte. L’altura és considerable. Segons les informacions, podria ser el “pas de sa Capelleta”.

Un cop a dalt, no feim més que escampar una mica la vista i anar cap a sud, al límit del penya-segat per arribar a la suposada plataforma. Realment és un marge prou ben elaborat. La plataforma sembla molt sòlida i estable i defensada de les timbes per un paretó robust.

Hem satisfet la nostra curiositat, així que no hem de fer més que anar a trobar el sender que ens menarà al coll.

Seguim caminant cap a sud, sense perdre de vista el cap d’amunt de les penyes.

Ben aviat trobam que pot resultar accessible pujar directament, sense arribar al coll.

Així que ens atracam més i ens trobam amb dos llenços de paret seca, pensam que son de partió entre les finques de Son Mico i es Teix a més de per barrar el pas al bestiar. El primer tram ens sembla poc segura. Optam per la segona, a on una sèrie de troncs ens ajuden.

Superar aquesta paret no ha estat gens complicat i, amb dues grimpades, arribam a un territori més planer. 

Son les 10,40 h. Ens adreçam cap el cim del puig de Moro. Ara el territori és obert i avançam per allà on ens sembla més senzill.

En pocs minuts hem arribat a la primera murada d’aquest puig, la que es troba a l’extrem sud de la zona del cim.

La superam i seguim cap el punt del cim del puig des Moro (786 m).

Hi arribam pocs minuts després.

Aquí hi fa una ventada i no ens hi podem quedar.

Port de Sóller.

Punta de Sóller i es Gall.

Cercam un redol més agradable. Decidim anar a la murada de la cara nord. Travessam la zona del cim, molt castigada per les ventades i, ben aviat, arribam a la cara nord.

Aquí hi ha l’altre murada que és més llarga i guaita cap a la zona de Sóller.

El vent no ens arriba amb tanta força i l’estona del descans resulta molt més agradable. Un bon lloc per fer un cafetet.

A les 11,40 h. reprenem el nostre camí, deixant enrere la murada.

Hem de seguir el tirany, que davalla per la cara nord. Està prou marcat i hi trobam fites que ens ajuden. Davallam orientats a nord-est per acabar, en pocs minuts, un camí més ample i evident, que ve de voltar aquest puig per la cara sud-est.

El camí és ample i bo de seguir, tret d’algun bocí que ha quedat tapat per la garriga o arbre caigut.

Davallam per dins l’alzinar i també ens atraca als penya-segats, ...

...que ens regala noves vistes del bosc de can Prohom i de can Jeroni Gros.

Uns quaranta minuts més tard trobam una mena de bardissa, esbutzada, que tancava el camí amb una reixa de filferro.

Seguim davallant i, a la següent corba del camí l’abandonam.

Son les 12,25 h. Aquí hi comença el tirany ...

...que ens menarà a un coll de caçador de tords i una paret de partió, no gaire alta, que hem de botar.

A l’altre costat hi ha els passos de can Jeroni Gros. Ho hem escrit en plural perquè hi ha dos llocs, molt acostats l’un de l’altre, per on resulta possible davallar aquestes penyes. Però els dos estan ben tancats amb reixa, per tant, s’ha de tenir permís per passar-hi.

Ho fem pel més ample, que ens fa davallar, ...

...molt precipitadament, per una tenassa, seguint un senderó ben marcat.

Fa un seguit de ziga-zagues i hi ha cables o filferro a manera de passamà per seguretat.

Ben aviat som baix de les penyes.

Encletxa i reixa tancada de l'altre pas.

També és força empinat.

L’alzinar és espès i el territori amb molta pendent. Seguim davallant per un camí no gaire clar però bo de seguir. No estarem gaire en arribar a les primeres marjades d’olivar, abandonat i envaït per pins. El camí ens va atracant a una paret de partió. Que tenim al costat oest.

Son les 13,00 h. Hem arribat al punt on el camí es desvia clarament cap a l’est. Noltros l’abandonam i botam la paret de partió, seguint un nou camí, cap a l’oest. De bon començament no és gaire clar però ben aviat arribam a un rotllo de sitja i barraca de carboner on hi trobam un ample camí de carro, que seguim, davallant. Les destrosses de les ventades passades son grans per tot arreu. Abunden els pins ajaguts i esqueixats.

Uns quinze minuts més tard, creuam una altre paret de partió, per un portell. El camí és més ample i planer.

Ens atracam a l’olivar de Son Mico. Mirant el mapa caiem en compte que aquest camí ens menarà a fer una voltera, que noltros voldríem estalviar-nos, així anam davallant pel camí, pendents de trobar alguna senyal de senderó que davalli directament.

No estarem gaire en trobar-lo. Al costat nord hi veiem una mena d’entrada, ample, però, ben aviat sembla que s’acaba.

Just darrera unes mates hi segueix un sender ben marcat i amb algunes fites. Com que l’orientació ens sembla correcte, el seguim.

Anam davallant, de marjada en marjada.

Cada cop aquest caminet és més clar i ens sembla molt trepitjat. Algunes fites ens ho confirmen.

Passam vora una porxada mig esfondrada, que fa els darrers esforços per protegir un carro.

Just deu minuts després d’haver agafat aquest caminet, arribam al camí principal que ens menarà fins el portell.

Poc menys de cinc minuts i arribam al camí de Deià.

Son les 13,40 h. en sortir de Son Mico i seguir el camí vell de Deià. Es nota que som a una ruta “turística”. Hi ha diferents grups de persones que caminen cap a Sóller. Altre cop passam vora el rotllo d’era i tenim noves, i diferents, vistes del Pi de s’Ensaïmada”. Ara el cel és molt més clar. Casi no fa vent i no ha caigut ni una gota de pluja.

Seguim davallant, altre cop gaudim de l’espectacular façana de les cases de can Prohom i de la seva carrera.

Davallam pel camí empedrat que ens menaria fins a Sóller, però l’abandonam en arribar a l’oratori de Castelló.

Hem d’arribar al coll de can Bleda, on hi tenim el cotxe.

Son les 14,00 h. en arribar al cotxe.  

Ha resultat una bona volta.

Selva/Sóller, novembre 2023.