PASSOS DES ERMITANS I DES VERGERA

PASSOS DES ERMITANS I DES VERGERA

Talaia Vella

(31.10.2014) Un itinerari ben avinent, no massa llarg i que reuneix tots els ingredients per gaudir de la muntanya. Dos passos que requereixen una bona condició física, sense ser perillosos, un recorregut per enmig d’un frondós bosc, i bones panoràmiques.

TEMPS TOTAL: Cinc hores i mitja

RECORREGUT: 9 quilometres

DIFÍCIL  

 

BAIXA EL TRACK A WIKILOC 

D’aquesta ruta en coneixem el pas dels Ermitans, que hi passàrem de davallada. L’altre pas no el coneixem però tenim unes indicacions prou precises d'en Emilio Alonso. 

Ens trobam, poc abans de les vuit del mati, a l’aparcament de Can Costa. El primer que feim és impressionar-nos amb la vista del penya-segats, al cap d’amunt dels quals hi ha un dels  miradors que s’Arxiduc hi volia construir, i que roman a mig fer. Des d'aquí podem veure la vessant sud-oest de la Talaia Vella

També el mirador de sa Vorera i la Punta des Cavall, al fons

 Pujam pel camí que ens ha de menar fins a l’Ermita de la Trinitat.

 És un camí prou agradable, que ens dona possibilitats de gaudir de les primeres vistes del dia.

 Un dia clar i calmat, tot i que hi pasturen algunes boires pels cims.

 Mentre guanyam altura també s’eixamplen les vistes de la costa, coberta per un fi vel de boirina.

 A les 8,10 h. arribam a l’ermita. Solitud i tranquil·litat. SILENCI. CALMA.

L’hortet dels ermitans sembla pintat, de ben cuidat i repartides que tenen les diferents parades. No ens hi estam gaire. Tenim molt camí per davant. 

 Seguim pel tirany que ens mena, en pocs minuts, fins al berenador i bufador.

 Podem veure la talaia de Son Galceran.

 Seguim el camí, ben clar i agradable. El bosc d’alzines ens tapa tota referència.

Anam al tant, hem de deixar aquest caminet, planer i orientat a nord, per seguir pujant per un braç que li surt, orientat a sud. Hi arribam a les 8,25 h.

 Aquest nou camí també és bo de seguir, però les costes son molt més empinades.

 Puja de valent entre les alzines mentre ens mena de sitja en sitja.

 L’enginyi per fer aquest camí es notable, ja que es veu obligat a superar desnivell...

...aprofitant encletxes de les penyes a força de margets de sosteniment.

  Així mateix, gràcies a l’alçada assolida i les clarianes del bosc, tenim ocasions per a gaudir de més amples vistes de la costa, cap a Banyalbufar.

 No son tot les clares que ens agradaria.

 La calitja és persistent i el sol encara no te prou força per esvair-la.

 Hem de seguir pujant i, ben aviat, el camí perd tota identitat. El territori és, encara, més empinat i el sender que seguim és el resultat del pas de persones com noltros, caminadores per afició.

El terreny és inestable i hem de travessar algun xaragall, no massa gran. Les fites son un element ben present que asseguren el camí correcte. 

 Acabam a una canal molt empinada que al seu cap d’amunt, a manera de senyal de trànsit i mostra de molt poc respecte, hi ha pintat, a les roques, amb lletres grosses i roges, ...

...les direccions dels passos dels Ermitans, cap a nord-est...

 ...i de sa Paella, cap a sud.

 Son les 9,00 h. L’orientació que prenem es nord-est.

 Caminam per un alzinar prou espès que ens regala amb variades mostres de bolets,

... alguns ben grans.

Així i tot gaudim d’una sensacional panoràmica de sa Foradada.

 El caminet aprofita encletxes de les roques per mantenir l’alçada i avançar amb la mateixa orientació, tot i que, de mica en mica, ben aviat tornam a pujar.

 Es tracta de seguir les fites i el tirany que ens mena just als peus de les penyes, on hi trobam una encletxa prou ample que ens permetrà pujar al següent grau dels penya-segats, que hem anat pujant fins aquí gràcies al camí. 

 Aquest és el pas dels Ermitans. 

 Hi passàrem de baixada i no ens va impressionar gaire. 

 Era un migdia de calor i les roques eren ben seques.

Avui son humides  de la serena i pujar-hi no ens ofereix gaire seguretat.  

 Menys mal de la corda que hi ha instal·lada que ens dona seguretat.

 És un moment prou tens per no fer broma.

Seguim gaudint, just allà abaix, de la panoràmica de sa Foradada.

 Son les 9,30 h. Hem superat el pas i el territori que ens trobam és obert, casi agradable. Ben aviat arribam a una sitja.

 Seguim el caminet de carboners que, un bocí més amunt és molt més clar i s’enfila pels roquissars gràcies als margets que té. Està prou ben conservat i és molt bo de seguir.

 A les 9,50 h. hem arribat a la carena, entre el cim de sa Talaia Vella, on hi ha el vèrtex geodèsic,  i el cim...

 ... on hi ha el refugi fet construir per s’Arxiduc, actualment ben restaurat i tancat. Noltros ens hi dirigim, al refugi, seguint el camí. Hi arribam a les 10,00 h.

   Les vistes de la costa de Tramuntana son amples però no tot lo clares que ens agradaria.

 No corre gaire oratge i el sol ens dona de ple. És un lloc molt agradable i decidim estar-hi un estona i berenar.

Aquesta calitja no acaba de partir. Així mateix arribam a veure les cases del Port de Sóller i els cims de Bàlitx i Moncaira, entre altres.

Refugi de la Talaia Vella, amb la seva cisterna.

 Un bon lloc per fer un cafetet.

 Cingles de Son Rul.lan.

 Davallam pel camí de carro que tira cap al coll de Son Gallard.

 És un camí de carro que té els marges ben conservats, però no el pis que no es altre cosa que un pedreny desbaratat.

Així i tot l’estona resulta agradable, davallant sense grans pendents i a l’escalfor del sol. 

 Arribam al coll de Son Gallard a les 10,50 h.

 Travessam el Pla des Pouet, orientats a sud i seguin el camí, ben marcat. Arribam al Pouet a les 11,05. Per aquest redol hi ha molts munts de pedres, aguantat per paret seca, a modo de marge. Suposam que és el resultat d’intentar aclarir aquest redol per poder-ho conrear. 

L'alzinar ens regala variades mostres de bolets, com l'Armillaria Mellea, girgola d'alzina. 

Seguim la ruta i just devora el portell d’aquest pla ens trobam uns homes fent feines de recuperació d’obres hídriques. Sembla un projecte interessant i ens donen explicacions. Una d’elles es que “hauran de regular el pas de les persones”. Ens ha semblat estrany l’ús d’aquesta paraula. 

 Una forta inversió junt amb una “regulació” ens ha sonat a una propera “PROHIBICIÓ”. Els temps ens ho aclarirà. S’han mostrat molt educats i interessats per la ruta que havíem seguit. Han quedat una mica sorpresos. Ells son els que ens comenten que els “pas de ses maromes” és un nom no gaire apropiat, perquè el van localitzar i bastir els membres de la família Vergera, de Valldemossa, per pujar a caçar als colls.

 Noltros seguim el nostre camí. En comptes de sortir pel portell, partim pel camí de carro que ens trobam just allà i està orientat clarament a oest. No feim més que seguir-lo.

 És una passejada planera, que ens mena entre pins fins arribar a un nou mirador, el de Na Torta.

 Som just damunt Valldemossa.

 Estam al cap d’amunt dels penya-segats que pengen damunt son Moragues i els camps de conreu que l’envolten.

 També veim les cases de son Mas i el tall del torrent des Lli, per on es precipita cap a la Marina de Valldemossa. Son les 11,40 h.

  Son Mas

  Valldemossa.

  La Cartoixa.

No coneixem aquesta zona, per això es que anam ben deixondits, cercant el punt on hem d’abandonar el camí que ens mena a fer la volta a na Torta. 

Pla del Rei

Les indicacions que tenim son rotundes en aquest sentit i a les 12,10 h. arribam al punt que cercam. Hem de deixar el camí i entrar dins la garriga, seguint les fites que ens adrecen a nord,

...tenim com a referència el mirador de Can Costa, 

...que veiem al cap d’amunt de les timbes i a l’altre costat del comellar. Ben aviat hem de davallar un petit salt de roca, sense perill, i seguir baixant entre la garriga magre. 

Les fites es van aclarint però estan als punts adequats, mentre el senderó no deixa de davallar. 

Tornam a trobar exemplars enormes de bolets, blancs i gruixats, podrien ser Clitopilus prunulus (agaricus prunulus). 

Si és aquesta espècie és comestible, però no els tocam.  

A les 12,20 h, arribats a un punt on sembla que el camí s’ha acabat, al costat oest hi trobam un altre coll de caçadors, dels varis que hem trobat davallant. Idò el camí li fa la volta i el pas des Vergera (o de ses Maromes) està just sulla.

Estam al cap d’amunt d’un seguit de canals, estretes i empinades una mala cosa.

Hi ha gruixades cordes (maromes) per facilitar el transit...

...i també hi han col·locat tres escales de fusta en els punt que les roques son verticals.

Tot plegat, amb aquestes instal·lacions, no hi ha perill.

Hi davallam confiats perquè les cordes son ben gruixades.

Molt probablement aquest pas es pot fer sense res de tot això,

...en quin cas el perill d’una llenegada és gran.

Després del pas, el territori segueix baixant de manera exagerada i ens trobam ...

...amb més colls de tords...

... i amb algunes arboceres de soca realment espectacular, tan gruixades com el cos d’un home.

A les 12,50 h. arribam al llit del torrent del Lli. El creuam i, a l’altre costat de la paret trobam una sitja i un camí, que seguim orientats a oest. Pocs minuts més endavant trobam, a la vora del camí, un forn de calç.

El camí és ample i planer, de carro, i manté l’orientació oest.

El camí ens mena a unes marjades d’olivar, cuidades i netes i, davallant, arribam al camí de s’Ermita.

Per sortir haurem de botar una reixa, sense grans dificultats i en contra de la nostra costum, però no tenim altre remei si volem arribar al cotxe.

Mirador de sa Vorera

El dia segueix clar, calmat i una mica calorós. La volta ha resultat espectacular per les vistes de que hem gaudit.

Selva/Sóller, agost 2015