CLOTS D'INFERN

CLOTS D'INFERN

Clots Balladors - ses Parades - es Castellots

(07.11.2014) Una volta espectacular per uns indrets esquerps i difícils, a on l’erosió ha modelat les roques, fins a un punt en que son impracticables, i a on la vegetació, càrritx, mates i bruc dificulten moltíssim la passa. Un bon sentit de l’orientació i un millor estat físic, son imprescindibles en aquest itinerari. 

TEMPS TOTAL: Cinc hores i tres quarts

RECORREGUT: 5 quilòmetres

DIFICULTAT ALTA

   BAIXA EL TRACK A WIKILOC

Una volta que feia molta d’estona que teníem pendent. No sabem bé perquè, però avui ens hem decidit a fer-la. Les informacions que hem aconseguit son una mica atemoridores perquè fan referència a una duresa considerable. Fins i tot algú l’ha considerada “la peor excursión de Mallorca”.

"Mamella" sud, o Castellot.

 Ens trobam a les 8,00 h. al Nus de sa Corbata, fita inconfusible de l’espectacular carretera que mena al port de sa Calobra. Aquesta carretera es va començar a construir l’any 1932, durant la II República. Una obra d’enginyeria ideada pel Sr. Antonio Parietti. Salva un desnivell de 800 metres. Una obra impensable avui en dia, que ha esdevingut en un atractiu de primer ordre de l’illa de Mallorca. El Nus de sa Corbata és una de les poques (o l’única) corba de més de 300º de les carreteres d’Espanya. Cal esmentar que aquest disseny, del tot novador en el seu dia, és un dels recursos més utilitzat com a solució a sortides i entrades a vies de gran velocitat d’arreu del mon.

Es Castellot (752 m)

Idò aquí hi deixam un cotxe i entram dins el roquissar, disposats a un matí d’esforç i de natura salvatge. 

 Encara no sabem quin nivell ens veurem obligats a assolir. Això ho descobrirem al llarg del matí. El dia casi que va a joc amb el territori. Clarianes i nigulots negres es reparteixen el cel, però no sembla haver perill de pluja.

 Tot d’una ens adonam dels trets del territori. Un roquissar casi sens límit. Pedres a lloure i encletxes amagades pel càrritx. La ruta està ben indicada per fites i marques vermelles, però no hi ha camí. Tanmateix no cal, podem anar per onsevulla.

 El primer que ens proposam és pujar al cim des Castellot.

 Aquest puig te una germà casi bessó, però uns tres metres manco d’alçada.

Cala Tuent, al fons

 Espectacular la carretera, casi sembla una enorme serp damunt les roques

 També els coneixen com “Ses Mamelles” per l’inconfusible semblança del seu perfil.

  Panoràmica cap a sud, Galileu, Massanella, ses Vinyes, massís del puig Major...

  Puig Major i serra de na Rius en primer terme

 Pujar-hi no és tasca fàcil i no es pot tenir vertigen però, un cop assolit el cim, la panoràmica és espectacular.

Hi arribam a les 8,50 h. Aquí dalt hi corre un oratge gelat i  no hi estam gaire estona, just el necessari per quedar impressionats per les vistes. Tenim a la vista el puig Roig, la torre de Lluc, es Morro de sa Vaca, el tall del torrent de Pareis, 

 ...i als nostres peus, ajustats al roquissar que ho domina tot, hi tenim unes clapes de verd intens, a modo de catifa, son els clots d’Infern o clots Balladors.

 Per allà ens menarà la ruta d’avui.

 Hem pujat per la cara est i davallam per la nord,

...alhora que anam voltant la seva falda,

 ...de manera que acabam al coll que hem travessat per arribar-hi.

 A les 9,25 arribam al coll, travessat per una paret seca, recobram les fites i seguim el tirany.

 Hi ha estones que resulta complicat trobar-les, però el tirany està molt trepitjat. La davallada no és gens fàcil.

El bruc ens barra el pas

 Caminar damunt el roquissar resulta dur per les pedres a lloure i les esquerdes esmolades que hi ha, però allà on hi ha carritxeres és complicat perquè amaguen clots o pedres. 

 Tots tres hem caigut més d’un cop.

Hem decidit abandonar el tirany i pujar a la cota 577 que està molt a prop d’un dels clots.

Travessar aquestes zones verdes, que vistes des del cim des Castellot semblen amables, ha resultat ser un exercici d’habilitat. Son clapes cobertes de bruc especialment alts i espessos, de tal manera que les branques ens barren el pas casi a cada passa.

Així mateix hi ha marcat un tirany per on la passa resulta més còmode.

A les 10,00 h arribam al punt triat per berenar... i un bo lloc per fer un cafetet.

És un bon lloc, ens dona el sol però l’oratge fred no s’atura de bufar. Des d’aquí contemplam, molt més a prop, el tall del torrent de Pareis, ...

...així com tot un seguit de clots ajustats al territori càrstic que ho domina tot.

El dia ha millorat molt i no hi queden niguls negres al cel. La visió del puig Roig i el Tomir és clara, així com el quarter de carrabiners des Cosconar. També arribam a veure la torre de Can Palou, a la Mola de Tuent.

A les 10,30 h. seguim la ruta, i anam a pujar a la següent cota, la 561, que també esta entre dos clots.

Ho feim per veure millors alternatives de camí i conèixer els voltants del territori.

És que no hi ha altre manera de veurer-ho.

Caminam sempre davallant i sempre entre crestes de roca que envolten zones, més o manco grans, on hi creix el bruc i la llentrisca.

Ja ens hem adonat que el millor és caminar damunt les llengües de roca. Resulta més senzill però ens exigeix constants bots i passes irregulars.

Davallar de les roques ens aboca, sense excepció, a un laberint de mates de bruc entremesclades que arriben a tancar el pas.

A les 11,00 h. aconseguim deixar enrere els clots que teníem a la vista des de bon matí.

Entram a una nova vessant.

És que a dins aquests clots i moren els torrentons que hi arriben. De fet aquests clots no son altre cosa que dolines.

Anam una estoneta pel llit d’un nou torrentó.

Curiosament, a un bot d’aquest torrentó hi trobam un rudimentari marget que facilita el trànsit.

Resulta del tot impensable que per aquí i passes el personal per guanyar-se la vida, però l’evidencia és contundent. També hi ha bocins, no massa grans, d’empedrat compost al camí. Sembla que era una ruta emprada pel contrabandistes, que pujaven del torrent de Pareis, anaven a la cova de sa Campana i després cap a la finca de Turixant.

El bruc que no ens deixa, té una alçada mai vista per a noltros.

Ens supera en més d’un metre.

A les 11,30 h. arribam a un punt on hi trobam alguns pins que han aconseguit créixer dins el roquissar.

Son dels pocs que hem vist fins ara.

Aquí hi ha un nou clot, però a un nivell molt inferior. Haurem de davallar i creuar-lo.

Novament trobam indicis d’activitat humana. Uns rudimentaris graons picats a la roca per facilitar el pas.

 

Hem entrat a un nou escenari. 

Un nou clot....

 ...envoltat d’espectaculars espadats solcats per l’erosió climàtica.

Creuat aquest clot, les fites ens menen a pujar a la cresta...

...i assolir el cim de la cota 425 i després la cota 476. 

És un bocí delicat. Hem de pujar per les parets de roca amb timbes considerables a cada costat.

Al cim hi tenim la primera vista de s’Olla del torrent de Pareis.

Veim córrer-hi l’aigua. És en aquesta zona on trobam els exemplars més grans de bruc.

Alguns tenen la soca casi tan gruixada com la cuixa d’un home.

Podem veure la torre de Can Palou....

...i la des Bosc.

Un cop davallats de la darrera cota, ens adonam que no hem fet altre cosa que evitar caminar per una zona més planera, coberta de bruc i esquerdes.

Sa Calobra

Ens hauríem perdut les vistes però ens hauríem estalviat un bon esforç i un territori certament arriscat. Son les 12,30 h.

Seguim caminant pel roquissar, evitant travessar les zones cobertes de garriga.

El bruc ha perdut intensitat i l’ha guanyada la llentrisca.

No sabem que és pitjor...

Mentre avançam aconseguim la vista de les cases de sa Calobra, amagades dins una coma. També descobrim algun retall de la carretera. Sembla que queda poc.

Només ho sembla.

Ens queda creuar un altre clot que ens aboca a un salt. És en aquest clot on hi arranca el camí que mena a la cova de sa Campana.

La cova de sa Campana, fou explorada seriosament l’any 1972, amb l’ajuda dels pares del SS.CC. Rafel Juan i Bartomeu Barceló. A l’any 1973 el Grup Geogràfic de Gràcia realitzà la topografia completa, constatant la cota màxima de -317 m. Hi destaca la Sala del Gegant, amb 10.000 m2. i una alçada de casi 30 metres. És una de les més visitades pels amants d’espeleologia.

Ara resulta imprescindible seguir les fites, que ens menen a pujar per la cota 373, voltar-la i baixar per l’altre costat.

Enginyosament ens fa voltar un esperó per anar a seguir el començament d’un altre torrentó. Entre les penyes, mirant a ponent, hi destriam la torre de sa Calobra. El territori no ha millorat gens ni mica, això si, no s’ha complicat. Ara les davallades son més ràpides i exigeixen més esforç als genolls i turmells.

Son les 13,30 h. El bosc de pins es presenta com un esperançador final de la caminada. També ens arriba el soroll dels cotxes que passen per la carretera.
 Haurem de fer un darrer esforç, per un territori no tan complicat, però amb una pendent considerable. El tirany es veu molt més trepitjat des de que hem creuat el darrer clot. Es veu que la cova de sa Campana és molt visitada. Tal vegada noltros hi anirem algun dia.

A les 13,45 h. arribam al cotxe que, de bon matí, havíem deixat just abans del Penyal Bernat.

Ha estat una caminada espectacular, del tot salvatge i duríssima.

Selva/Sóller, agost 2015