PUIG DE S'ÀGUILA - TALAIA DE SON
JAUMELL
(231
m) CAP
DES FREU (273 m)
des de cala
Mesquida
(05-12-2013) Avui hem fet
una volta a cavall entre cala Mesquida i cala Agulla, per un indret força
amenaçat per la pressió urbanística, i que sembla que ha quedat al marge... de
moment. Encara que és un itinerari de curta durada i fàcil accés, ofereix al
bon caminador tots els ingredients necessaris per gaudir d’una bona eixida.
Quina llàstima la degradació del nostre patrimoni.
DURACIÓ TOTAL: 4 h i 40 m
RECORREGUT: 9,06 km.
FÀCIL
(Aquesta és una sortida del 2013, amb l'intenció de publicar recorreguts anteriors a l'apertura del blog). Després de casi tres setmanes de no veure el sol, les
previsions per avui son immillorables, per això ens hem decidit a fer un tomb
per la zona de Llevant. Ens fa falta molt de temps de cotxe per arribar-hi, i
hem d’aprofitar les bones expectatives.
A les 9,00 h. deixam el cotxe a l’aparcament de Cala
Mesquida. El nostre és l’únic cotxe que hi ha. Aquí hi regna una solitud casi
absoluta. Només veim un home fent feines de manteniment a un dels edificis.
Tota la resta de cases i negocis romanen tancats. Tot és desert... i fred. Fa
una fretada.
Seguim les instruccions de l’amic Barranco. Això de
la solitud té el seu encant.
Gaudim dels arenals de cala Mesquida en exclusiva.
Passam per damunt les passarel·les de fusta per tal de no fer malbé
l’ecosistema dunar. I finalment arribam a l’altre costat de la cala.
Aquí, damunt les roques, no resulta gens complicat
localitzar, i seguir, un sender molt marcat que, de manera ben descansada, ens
va endinsant dins el pinar mentre guanyam altura de manera molt suau. El sender
té una clara orientació a sud.
Mentre avançam per entre els pins, de considerable
alçada, descobrim algunes restes d’antiga activitat de carboners o roters. Ben
devora el camí hi trobam un forn de pa, que ens sembla restaurat, de planta
quadrada. Ben davant, i a l’altre costat del camí, el que queda d’una barraca, també
de planta quadrada.
Casi sense esforç, a les 9,50 h. arribam al coll de
Marina. Per facilitar la comprensió del camí fet basta esmentar que hem assolit
l’alçada de 80 metres.
Mentre ens atracàvem al coll hem localitzat, sense
cap possibilitat d’error, el puig de s’Àguila. Ens queda al costat oest del
camí. I en el coll de Marina es veu clarament on arranca el sender per assolir
el seu cim.
Tenim clar que hi volem pujar. La d’avui no ens
sembla una volta gaire complicada ni feixuga, tot i la nostra costum de
complicar lo senzill.
Giram decididament a oest, des del coll i ben aviat
localitzem les primeres fites. De fet, resulten gaire be prescindibles. El
territori que ens envolta, majoritàriament garriga amb qualque pi solitari, no és
tan complicat com per no poder progressar casi per onsevulla. I també el sender
es veu molt trepitjat i ben clar. Fins i tot té petites variants que ens
acosten als penya-segats que pengen cap a nord.
És una pujada una mica feixuga. No hi ha camí, això
vol dir que pujam per damunt roques,
entre mates de càrritx, garriga i garballons, tot amb una pendent
considerable. Tanmateix no estarem gaire a atracar-nos al cim.
A les 10,10 h. ens trobam amb una desagradable
sorpresa. Al llarg del sender hem trobat repetides marques de pintura. Ja hem
esmentat que resulten del tot innecessàries. Idò ara ens trobam ben de cara amb
el que sembla una murada d’època talaiòtica (?), i el qui ha pintat unes
marques quadrades de pintura negre amb un retxa blanca a dins, no ha tingut
altre idea, que fer-ho a una d’aquestes roques. També hi ha una marca vermella,
molt més descolorida. Com si no s’hi trobassin roques abastament per pintar… Ens hem decidit a seguir aquestes restes. No hi ha cap
dubte que és una construcció humana. Pedres grans a la cara més alta de la
murada i més petites al marge de sosteniment interior. L’amplada de la
construcció ronda el metre. Hi camin per damunt amb orientació sud. No estaré
gaire a trobar el que queda del portal d’accés al recinte emmurallat. Un dels
costats d’aquest portal esta intacte, l’altre s’ha esbaldregat. Seguim caminant
per la murada. A poc a poc canvia l’orientació, segons el perfil del cim. Les
restes s’esvaeixen a la zona de penya-segats de la cara sud. Tot plegat té una
certa forma d’arc de cercle.
A les 10,20 h. arribam al cim.  |
Afegeix un títol
|
És un espectacle
complet (Cala Mesquida). Un dia seré i clar, tot i que la visibilitat no és de les millors.
Arribam a veure les costes de Menorca. El far de Formentor, la torre del Matzoc
(o d’Albarca)......Na Tudosa, sa Talaia Moreia, Capdepera, Cala Rajada, etc.
Talaia de Son Jaumell. Un bon lloc per fer un cafetet. S’han fet les 11,00 h. en seguir el nostre camí.
Sortim del recinte pel portal de la murada i davallam casi be per allà on hem
pujat. És una davallada ràpida i no gaire còmode.
A les 11,20 h. tornam a ser al coll de Marina. Seguim
la pista per la que hem vingut, ara davallant. L’orientació es manté a sud-est.
Ben pocs minuts més tard passam per devora les restes d’una edificació curiosa, ......si més no pels seus dos portals i per la poca alçada de les parets. Només cinc
minuts després arribam al creuer on hi arranca el sender que puja fins a la
talaia de Son Jaumell, ......ben senyalitzat.
Aquest si que és un sender incòmode i desagradable.
Està molt trepitjat i molt mal menat, si és que en algun temps va ser un camí
ben definit. Tot son petits esbaldrecs i grava a lloure. Dona la sensació que
la gent puja per allà on millor li sembla. És que el territori ho permet. La
garriga que ens envolta no es gaire espessa i els pins son cada cop més clars.
Per si no bastava lo que hem vist de marques de
pintura, aquí hi ha expressat el seu sentiment “artístic” un aficionat per la
pintura vermella. A una tirada de no més de vint metres tot dret, hi ha
estampat més d’una dotzena de rodones de pintura vermella ben lluenta. I això
que no hi fan cap falta.
Ara tenim a la vista cala Mesquida, la torre, el faralló d'Albarca i al fons la Talaia Moreia. A les 12,15 h. arribam al cim, ......coronat per un vèrtex
geodèsic i el que queda d’una torre de senyals. Segurament els responsables
polítics esperen que acabi de caure per esborrar-la dels mapes i no invertir en
cultura. Aquesta torre data del 1566 i als finals del S XIX n’era part de la
xarxa del telègraf òptic per la connexió amb Menorca. Per això també és
coneguda popularment com la talaia des Telègraf.
Gaudim de noves vistes, ben amples i netes, de cala
Agulla i cala Moltó, cap a sud, ......mentre que cap a nord-oest veim la successió de
caps i cales de les finques publiques del Parc de Llevant. Es Matzoc, Morro
d’Albarca, el Faralló d’Albarca i fins i tot el cap Pinar i el cap de
Formentor, més difuminats per la calitja que el sol aixeca de la mar.
Son les 12,15 h. i ens trobam amb forces per donar-li
un toc personal a la nostra sortida. No ens costa gaire decidir-nos a davallar
de sa talaia de Son Jaumell per un camí diferent. Ho feim amb orientació
nord-est. Cap dret al cap des Freu, que veim clarament allà baix.
No és una davallada complicada però si que hem d’anar
amb molt de compte. Les mates de càrritx amaguen pedres que ens poden fer
travelar. Aixa mateix veim pujar, des dels pins del cap davall, una parella de
persones que, en ser devora noltros, resulten alemanys. Aquest detall ens
confirma que aquest sender ens menarà a cala Mesquida.
A les 12,40 h. hem arribat al tall dels penya-segats
que cauen a la mar. Més avall hi tenim el cap des Freu, però no ens arriscarem
a anar-hi. Ens sembla massa exposat. Seguim les traces dels tirany entre
carritxeres i garballons mentre s’ajusta al perfil de la muntanya que ens
orienta a est, de cara a cala Mesquida.
Tenim per davant una mar de carritxeres i procuram
caminar costa a través, sense perdre alçada. Anam fent la volta a la mola de la
talaia de Son Jaumell. Cada cop que aixecam la vista la veim el cap damunt.
Com més avançam en direcció a cala Mesquida, més clar
és el sender i més fites trobam. No ens
hem aturat de davallar des de que hem deixat el cim.
S’han fet les 13,15 h. i caminam per un territori molt
més aclarit. Casi no hi han carritxeres i el tirany ha guanyat en presència.
Segons el mapes estam a la GR
222. Pura utopia. Resulta massa fàcil grafiar damunt un mapa, però es més
complicat fer una senyalització adient. Segurament algun polític s’haurà
omplert la boca parlant del GR
222 que, de fet no est assenyalada en el territori.
A les 13,30 h. arribam als límits de la platja de cala
Mesquida. Decidim travessar-la. Serà una decisió desafortunada. Després de més
de quatre hores de marxa, caminar per una zona d’arena tova ens provoca un
esforç considerable, que no teníem previst haver de fer. Però som enmig i
haurem d’arribar.
El cap des Freu, cap al est. A les 13,40 h. arribam a la passarel·la que ens treu
de la platja i ens deixa arribar a l’aparcament. L’ocupació s’ha doblat. Ara hi
han dos cotxes.
Tot segueix ben igual de desert i silenciós.
Selva/Sóller, setembre 2020
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada