MORRO D'EN PELUT pel pas des Forat i la coma Fosca

MORRO D'EN PELUT

pel pas des Forat i la coma Fosca

Qualsevol ascensió de les anomenades “clàssiques” al massís del puig Major, fan les delícies dels aficionats a la muntanya. La llarga i empinada pujada pel coster del Morro d’en Pelut és una d'elles. Desgraciadament per mor de la base militar al seu cim, des dels anys cinquanta, ens hem de limitar a pujar als cims secundaris d’aquest massís. Tot i això, avui el seu pas també és restringit.
Imatges d'arxiu. ## És una zona d'exclusió

TEMPS TOTAL: 6 hores 50 minuts

RECORREGUT: 13,400 km

DIFICULTAT ALTA  

Una sortida amb la publicació llargament ajornada que, finalment, ens hem decidit a dur a terme.

Son les 8,00 h. d'un matí espectacularment clar i tranquil.

Deixam el cotxe devora el que havia de ser la plataforma inferior d'un telefèric, projectat per arribar al cim del puig Major.

Com a fons hi tenim els imponents cims que donen forma a la serra de s'Almangra.

La primera part del camí ens resulta prou coneguda. Hem de pujar pel tirany, ben marcat pel pas dels caminadors i dels aiguats, per arribar a l'anomenat “Porxo Esbucat”, una fita molt emprada per les voltes per aquesta contrada. El nom descriu perfectament el que és. Hi arribam a les 8,20 h.

Aquí canviam de vessant. Ara miram cap a la mar, a la zona de Tuent i sa Calobra. Com a cims més característic podríem esmentar els dos bessons del Castellot, també coneguts com “ses Mamelles”.

Seguim la nostra caminada, ara davallant pel camí que mena cap a Bini Gran. De fet en pocs minuts passarem la barrera d'entrada a les seves terres.

Deixant enrere “l'Alzina Fumadora”, ens acostam a les faldes del Morro d’en Pelut. Vistes des del camí semblen inaccessibles. Ben igual que la coma Fosca, que esta al seu costat est.

No tenim massa clar de complir la nostra fita i la vista dels penya-segats ens fan mudar d'idea. Fàcilment ens decidim a pujar pel pas des Forat, que ens sembla més accessible, per les informacions que tenim.

Així, idò, passam de llarg la cara nord del Morro d’en Pelut, així com la font Subauma i, seguint el camí de Bini, que es converteix en pista forestal per a vehicles, anam voltant aquest massís.

Haurem de superar algunes rampes d'aquesta pista, fins arribar a prop d'un portell, ...

...on hi ha una fonteta, anomenada font des Corb. Hi arribam a les 9,20 h.

Aquest és el punt on abandonam la pista i, pujant entre la garriga, orientats a l'est, hem d'atracar-nos als peus dels penya-segats.

Ens mantenim sempre a la vista d'una paret seca amb reixeta. Tanmateix l'haurem de passar a l’altre costat en arribar a les penyes.

És una pujada prou dura. El territori és empinat i està cobert de carritxeres i farcit de roques. Així mateix com més amunt ens feim més clara es la garriga.

A les 9,50 h. passam la paret just al peus de la muntanya i seguim avançant, orientats a sud.

No cal gaires explicacions per trobar la bona ruta. Resumint es pot esmentar que no cal guanyar massa més altura i s’ha avançar pel lloc més accessible. No hi ha grans dificultats i el sender es veu trepitjat.

A les 10,10 h. arriban a un punt inconfusible.

Guaitam a un enorme circ, impressionant per la grandària i l'altura dels seus cims. Estam molt més amunt dels límits del bosc. El territori es veu terriblement empinat. Mirant a l'est es veu un llenç de paret seca. (un es demana que voldrien tancar amb ella?).

Aquesta és una fita que confirma el bon camí. Son les 10,10 h.

Seguim avançant, als peus de les penyes, seguint el sender, ben marcat. Així arribam a una petita rosseguera, on es situa el pas. Han passat cinc minuts des de la paret.

Sabem que la canal per sortir d’aquest circ està al cap d'amunt d'aquesta rosseguera. Arribar-hi ens exigeix un nou esforç. Casi bé fa una hora que no deixam de pujar, entre roques, grava a lloure i pedreny inestable.

Al cap d'amunt hi ha una encletxa, estreta i molt empinada, amb senyals més que evidents del pas d'altres excursionistes. Les informacions que tenim esmenten que hem de pujar un bocí d'aquesta encletxa i, després, passar a una nova encletxa al costat sud.

Sigui com sigui, el cert és que, ja de bon començament, trobam aquesta grimpada massa arriscada pel nostre gust. No tenim una visió completa de la encletxa i pensam que més amunt la passa s'endolcirà.

No anam sobrats d'ànims i no volem assumir més riscos que els imprescindibles. Pujam amb tant d'esment com som capaços. Tanmateix, però, la cosa es complica cada cop més. Allà on pensàvem que la pujada seria més senzilla resulta que és casi vertical.

El càrritx està tot trepitjat, la terra a lloure no dona gens de seguretat i les roques tenen pocs punts on aferrar-se. Tot plegat fa que sigui un lloc molt arriscat. Cap dels dos tenim ganes de rallar gaire, i ens concentram al màxim per sortir d’aquí.

És una estona crítica. Possiblement la més critica de tots els anys de caminades. Si fa no fa hem estam trenta minuts per sortir-ne.          

Efectivament, al costat sud hi ha una encletxa, més ample i, sembla, més planera.

Manco arriscada que la que hem fet servir per pujar. Per tant, en cap cas s’ha de pujar per l'encletxa que queda al costat nord de la rosseguera, es la més esposada i, sembla, la més transitada.

Son les 10,50 h. i anam a trobar el forat que dona nom al pas, ...

...mentre ens recobram de l'esforç i l'adrenalina torna als seus nivells de normalitat. Hi arribam a continuació.

Pensam que el pitjor ha passat. Sols ens queda assolir la part alta del massís per poder arribar al cim.

En termes generals, es tracta de seguir pujant, orientats a l'est. El roquissar ens sembla immens. El coster és empinat, molt empinat. Es fa feixuc avançar. Les cames es ressenten de l'esforç continuat de pujar la muntanya. I el cim no és ni a la vista.

Seguim pujant amb aturades cada cop més espesses. Ens dona conhort la grandiositat de l'entorn i el magnífic dia que gaudim. Les vistes es van eixamplant així com pujam. Sobre tot cap a ponent. Podem veure des del port de Sóller fins al cim del Galatzó.

Son les 11,45 h. en arribar al cim, després d'una dura pujada.

Fa més de mitja hora que hem sortit del pas des Forat. Ara toca gaudir de les grandioses vistes que el dia i l'altura ens regalen.

Part de la serra de na Rius, puig Roig i el Tomir al fons.

Fins i tot el Nuu de sa Corbata (amb zoom)

Puig Major

Panyal des Migdia, coll des Cards Coler i el Port de Sóller al fons

La vall de Bini i Muntanya de Moncaira

Bini Gran (amb zoom)

Bini Petit (amb zoom)

Cala Tuent i Morro de Can Palou

Cala Tuent

Un bon lloc per fer un cafetet

A les 12,20 h. seguim el nostre camí, recobrats en part de l'esforç de la pujada.

La propera fita és el coll des Vent, cap d'amunt de la coma Fosca o des Ribells, i també del xaragall, fet amb els enderrocs de les construccions militars del cim del puig Major.

És un autèntic riu de macolins i roques de diferents grandàries. Just baix les instal·lacions militars hi podem veure una bona part del camí que els nevaters feien servir per arribar al pou de neu. Aquest també casi esborrat del tot per l'envestida dels enderrocs.

Caminam, casi bé, pel caire d’aquest cingle, pujant, cap l'inici de la davallada, la coma Fosca, també anomenada des Ribell.

Hi arribam a les 12,40 h. Un cop més es fa complicat descriure el que ens envolta. En un entorn de silenci, cada passa provoca una remor sorda de frec de macolins.

Petites esllavissades provocades per les nostres passes posen en moviment aquesta massa enorme de pedreny. No s'hi valen esforços per evitar tot això. Ens decidim per dues tècniques diferents.

Un davalla pel costat oest de la rosseguera, al peus de les penyes, on les roques son més grans i més estables. L'altre ho fa pel bell mig del pedreny, on és més menut i inestable. Aprofitant les esllavissades es davalla prou aviat, encara que amb un sobre esforç de les cames.

A les 13,00 h. passam vora el que queda d'

un segon pou de neu. Aquest esta casi esborrat del tot. Les seves restes casi no es destrien del pedreny que l'ha enterrat. Hem cobert casi un terç de la davallada. Cada cop hi ha manco enderrocs i les roques del territori son més estables. Però la pendent no minva gens, en tot cas augmenta.

A les 13,45 h. arribam al salt que hi ha casi al cap d'avall d'aquesta coma. Cap dels dos estam per gaires aventures més.

Al manco salvar aquest salt és senzill i molt poc arriscat. El pas pel costat dret del torrentó és ben accessible i està fitat.

Un cop superat el bot tenim la sensació d'haver acabat amb els riscos, per avui. Seguim pel torrentó i acabam dins el pinar, passant abans pel costat del “teix de la coma Fosca”. Les argelagues i el càrritx son molt grans dins aquest racó ombrívol i dificulten la passa. Seguir el tirany ens resulta complicat i acabam per perdrer-lo. Anam davallant entre les mates, que casi ens tapen, segurs que trobarem el camí molt aviat.

I així és. Hi arribam a les 14,10 h. La resta només serà esforç per seguir el camí, ...

...pujant fins al “Porxo Esbucat” i tot seguit, davallar fins on tenim el cotxe.

Hi arribam a les 14,50 h.

Ha estat una volta un tant arriscada pel nostre gust, encara que ha acabat bé i hem gaudit d'un territori espectacular i grandiós.

Selva/Sóller, juliol 2019