SA REGANA
pel pas del Coll des Puig
(04.02.2022)
Son Torrella és la possessió que ocupa el territori emplaçat a més altitud de Mallorca. La seva geografia està marcada pel gran monument petri del puig Major, el cim més alt de l’illa (1.445 m), i pels accidents que l’envolten, el Penyal des Migdia (1.401 m), el coll des Vent (1.430 m), el Pa de Figa de Son Torrella (1.256 m), l’Agulla des Frare (1.209 m), el puig de ses Vinyes (1.108 m), la serra de Son Torrella (1.123 m) i la de Cúber (979 m).
TEMPS TOTAL: 5 hores 30 minuts
RECORREGUT: 6,900 km
DIFÍCIL
Les previsions segueixen essent de dies clars i calmats. Per això i altres motius ens hem decidit a repetir una volta que ja férem fa casi sis anys.
Son les 8,00 h. d’un mati ben clar i tranquil. Fa poc fred. Tot i l’altura a que ens trobam. Som al aparcament de la boca nord del túnel de Monnàber.
Just aquí devora, a l’únic indret que això és possible, hi ha un tirany que s’enfila cap als peus de les penyes d’aquesta imponent serralada. Enfilar-s’hi és cosa senzilla. Poc més amunt hi trobam una gruixada malla per a returar els possibles despreniments de roques. L’hem de vorejar, cap a nord i, tan aviat com ens és possible, anam a trobar el peu de les penyes. El tirany és molt clar. Es veu que hi passa prou gent. En arribar a les penyes en veiem el motiu. Hi ha anelles clavades, de les que fan servir els escaladors. Noltros hem de seguir pujant per un territori molt empinat i llenegadís, sempre seguint els peus de les penyes. Passam sobre les restes d’un petit marget, possiblement les restes d’un sestador pel bestiar. El trànsit al peu d’aquesta murada de roca resulta, certament, impressionant. La grandària ens aclapara. Sempre pujant per aquest territori a lloure i molt empinat fins a sortir del bosc d’alzines. Ara tenim les primeres vistes del entorn on ens movem i agafam consciència de l’altura que hem assolit. Veiem casi tot el clot de Monnàber. Son les 8,20 h. en arribar al peu de la canal. No hi ha lloc a dubtes. Un esperó de la serralada ens barra el pas. O hem de davallar per una empinada canal que ens menaria dins el bosc, o hem de enfilar-nos per una ample encletxa. Ja ho sabem. No dubtam. A més, perquè la cosa quedi més clara, hi ha una alzina al bell mig de l’entrada a l’encletxa. La pujada no presenta major dificultat que la pròpia ascensió. Grans blocs de roca han format una mena d’escala gegantina......i per les encletxes no és gens arriscat enfilar-s’hi. La sensació de grandària d’aquest entorn no ha fet més que créixer. Les roques que ens envolten, l’altura assolida, ......les penyes que ens falten a pujar, tot ens redueix a noltros a simples “insectes”. Amb vint minuts hem superat aquesta canal ......i entram a un territori no tan empinat i tot cobert de carritxeres. Tot d’una localitzam el següent objectiu. Encara ens falta superar les penyes de la cresta d’aquesta serra. Sempre cap a nord-est hi veiem una altre encletxa, també marcada amb una alzina solitària. No és el pas, però ens indica cap on ens hem d’adreçar. Aquest territori permet avançar per onsevulla, ......noltros ens decidim a fer-ho ben arrambats a les penyes. Deixam de banda una zona que sembla accessible per superar la cresta, orientada en sentit contrari al nostre. A les 8,50 h. arribam al començament del pas, ......sembla que en diuen el pas del Coll des Puig. Son les mateixes roques que ens permeten enfilar-nos, sense major dificultat, cap a la cresta. Si que és veritat que la vista cap el clot de Monnàber resulta impressionant, però aquesta darrera grimpada no és especialment arriscada. Aquest pas està coronat per una paret seca, quina finalitat seria marcar la partió entre les finques de Monnàber i Son Torrella, alhora que barrar el pas al bestiar que hi pasturava. Son les 9,00 h. i hem assolit el nivell dels 1.000 metres. Passam la paret i entram en un territori una mica més planer. Ens arriba el sol, que sempre ens dona conhort. Ara tenim vistes a les dues bandes de la serra. El Penyal des Migdia sembla encara més gegantí. Mirant cap a nord-est veiem la successió de cims de la serra de Son Torrella. Les penyes pengen damunt la coma de n’Arbona. Al cap d’amunt de les penyes ens sembla talment una serra esmolada. No envestim la pujada a la cresta de la serra, perquè ens sembla una mica arriscat. Ens decidim a vorejar les penyes, per la seva cara de llevant, cercant una passa més segura. Tanmateix serà el propi territori el que ens acaba marcant el camí. Hem de pujar per damunt les roques ......per salvar algunes timbes que ens obligarien a perdre massa altura. En tot cas es tracta d’una caminada prou dura. Son les 9,40 h. en arribar a una petita caseta feta a una balma. Quan hi passàrem el primer cop ja ens va semblar abandonada. Talment segueix avui. El que es manté al seu lloc és un curiós sistema per recollir els regalims que vessen del paladar d’aquesta balma. Seguim un caminet, que ens mena a un petit mirador bastit sobre un marget. A partir d’aquí ens enfilam per les roques, cercant seguir la cresta. És que volem arribar al cim de “sa Regana”. Poc abans de les deu arribam al cim (1.123 m). El dia es manté molt clar però aquí hi corre una mica d’oratge gelat. Cercam un redol a recer per descansar una estona i berenar. El berenar d’avui és una mica esguerrat. El que havia de dur el pa i el companatge, incomprensiblement, s’ha deixat el pa al cotxe. Els tres compartim tot el que duim. No passam gens de gana i encara en sobra. Però això fa que el “culpable” es senti fatal. Així i tot és un bon lloc per fer un cafetet. Ja hem esmentat que les vistes i grandiositat dels cims que tenim a la vora resulten espectaculars. Cap el Pla de Mallorca es veu una mica enterbolit. Serra de Cúber i els Tres Mils, al fons. Embassament de Cúber Son les 10,40 h. i seguim el nostre camí. Hem de davallar fins aquella caseta de la balma, ......i d’allà envestir les crestes més altes i esmolades de la serra. Ara ens ve una estona ben feixuga de pujar per les penyes per intentar seguir la cresta. Arribam a la cresta a les 11,10 h. Ara provarem de caminar pel cap d’amunt i ......poder gaudir de les amples vistes dels dos costats de la serra. De tant en tant guaitam a la coma de n’Arbona. Podem veure un dels pous de neu, just davall nostre. Avançar per les roques no presenta major dificultat que la pròpia de les roques. Es tracta d’avançar per allà on ens sembla millor. La ruta és clara i el coll de sa Volta a la coma de n’Arbona és la nostra fita. El cim de sa Regana no és el més alt d’aquesta serra. El punt més alt és el darrer que trobam, abans de davallar cap a la coma. Les roques son força empinades i la cresta és molt estreta (1.189 m). No cal arriscar-nos més del compte. A les 12,00 h. arribam al coll de sa Volta, ......al capdamunt de la coma de n’Arbona, el nostre camí de tornada. Aquí hi trobam el camí que feien servir els nevaters. Sabem que el camí segueix cap el puig Major i la coma Fosca perquè encara hi ha un bon boci del camí original, empedrat, paral·lel a la carretera militar i uns metres més amunt. Noltros davallam, provant de seguir tot el camí original. És una tasca molt complicada per mor de les esllavissades que han esborrat del tot el camí. Les escorrenties d’aigua també hi ha contribuït. En aquest cas, però, pensam que ha fet una feina de protecció ja que ha escampat un gruix de terra i macolins que han preservat l’empedrat del camí. Son molts el bocins de camí on heu hem pogut comprovar. A les 12,20 h. passam vora el pou de neu més alt. Està ben conservat i resulta espectacular. També hi ha les restes de la barraca dels nevaters i les marjades d’on hi arreplegaven la neu. Aquest no és tan espectacular però si que és veuen clarament les marjades per arreplegar la neu. Casi bé tot seguit arribam al pou inferior. Aquest és realment espectacular per la seva grandària i ubicació. El van excavar just al peu d’unes grans penyes que formen una mena de regata que, suposam, propiciava que la neu caigués directament dins el pou. Hi ha dues enormes heures aferrades a les penyes. Una d’elles, que va néixer en el mur de pedra en sec del pou, ha acabat per rebentar-lo i l’ha fet malbé. Ja només ens resten uns pocs minuts per arribar a la font des Coloms. Un recó on es recullen els degotissos de la roca. Seguim davallant pel camí, ara més ample i planer, bastit damunt marges de sosteniment, que ens mena cap el bosc d’alzines. Feim una volta per provar de localitzar el pou de neu més baix, però no ho aconseguim. Es veu que ens ha passat per alt. No ens resta més que, seguint el caminet, travessar el torrent i anar pujant, resseguint la carretera, fins que el propi territori ens hi aboca. (Retrospectiva de la coma de n'Arbona, a la foto). No tenim altre remei que caminar els darrers quatre-cents metres per l’asfalt. Arribam al cotxe a les 13,25 h.
Selva/Sóller, maig 2022
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada