CAMÍ DELS PRESOS - PUIG DE SO NA MOIXA - PENYES DE NA PEU - PUIG DEL DIABLE

CAMÍ DELS PRESOS – PUIG DE SO NA MOIXA

PENYES DE NA PEU - PUIG DEL DIABLE

(13-01-2023)

Entre els anys 1936 i el 1942 als camps de presoners de Mallorca se concentraren als voltants de 15.000 presos, que visqueren a barraques entre poïs, puces i fam. El camí dels Presos a Manacor és un dels exemples de les construccions que es varen dur a terme per aquesta ma d’obra barata. Al camp de treball de So na Moixa hi havia als voltants de 200 presoners.

TEMPS TOTAL: 4 hores 30 minuts

RECORREGUT: 8,500 km

DIFICULTAT MITJANA 

Plànol amb el track

...aquesta publicació no és una guia...

...simplement ha estat el nostre recorregut...

Son les 8,20 h. d’un mati clar i ben fresquet. Deixam el cotxe a la vorera de la carretera Ma-4015 de Manacor a cala Varques.

Aproximadament al km 2,600  hi ha la cruïlla...

...amb el camí dels Presos que, cap a l’oest va a voltar per les faldes del puig de So na Moixa, el nostre objectiu d’avui.

Seguim aquest camí de carro, que ens mena per les terres de Son Maina,...

...quin portell està just devora la carretera.

Hem de seguir aquest camí, ample i pla mentre anam copsant aquest entorn, desconegut per a nosaltres.

A la vorera del camí hi ha tot un seguit de pins prou grans com per a rompre la monotonia de les vistes d’aquestes terres planes que creua.

No estarem més de deu minuts per arribar a prop de les imponent cases de Son Maina.

Aquest camí esta aparedat als dos costats fins poc passades les cases.   

A les 8,45 h. arribam a una cruïlla de camins. El que hem de seguir està ben clar i trepitjat, es segueix cap a sud. Aquí hi ha un bon forn de calç, prou ben conservat i amb restes de la calç que s’hi va coure. Hem vist molts de forn de calç, però és el primer que hi veiem calç. Suposam que es va fer servir fins no fa tant de temps.

Poques passes més endavant, el camí recupera el traçat original del camí dels Presos i, tot seguit, creuam el pont d’en Farcit, un torrentó que acabarà al de So na Moixa. Aquest torrent neix a la coma que separa el puig del Diable del puig Gros.

Hem deixat enrere les terres de conreu i ara, el camí, ens mena per territori cobert de garriga, espessa i abandonada. Alguns pins presenten una estampa magnifica.

Caminam a l’ombra del puig So na Moixa. El camí es veu casi cobert per la garriga, que ha ultrapassat la paret seca que segueix marcant la partió del camí amb les finques que creuam. De manera suau i sostinguda anam pujant. L’orientació s’ajusta a les faldes del puig que envoltam i acabam caminant cap a sud.

Ara és una tirada llarga que ens menarà al coll des Vent, abans, però, passarem vora un aljub, a vorera del camí, construït per satisfer les necessitats dels qui feien el camí.

Hi ha una inscripció amb data “Manuel Bernat 17-5-41”. 

Son les 9,30 h. en passar a prop del coll des Vent, però el camí no hi arriba. Segueix voltant, ara per la falda d’un esperó conegut com ses Penyes de na Peu.

Caminam orientats a l’oest per acabar envestint les darreres costes, orientats a sud, i arribar al coll de ses Vaques.

Canviam de vessant i el sol ens dona de ple. És agradable aquest sol hivernenc. La pujada fins aquí ha resultat una mica trista, sempre caminant per l’ombra del puig. Així mateix, mentre pujàvem, hem gaudit de vistes d’uns territoris salvatges, coberts de garriga i amb molt poques senyes d’activitat, mentre, més allunyades, hem vist el seguit de cims de la Muntanya de sa Vall, on hi destaquen el puig d’en Llodrà i el “Cor de Jesús”.

Son les 9,40 h. A l’oest hi tenim les Penyes de Cas Senyoret. Passam el portell i seguim el camí dels Presos ara davallant. És que hem decidit arribar fins el mirador de Cas Manescal. Hem llegit que hi ha una estàtua d’un àngel.

És una davallada agradable i curteta. El camí està una mica més malmenat.

No estarem més de deu minuts per arribar al mirador.

Hi han construït una porxada i unes taules. Tot un conjunt un pèl ostentós per la seva finalitat. Però l’àngel no hi és. “Cul batut i cara alegra” tornam a partir per amunt, cap el coll de ses Vaques.

Així mateix, des del mirador, hem mig decidit per on pujaríem al puig, sempre que la cosa resultes accessible. 

A les 10,10 h. tornam a arribar al coll de ses Vaques.

Hem decidit pujar per la cara sud de la cota 267 de ses Penyes de na Peu, que el camí ha voltat per la cara nord. Des del mirador ens ha semblat veure la senyal d’un possible camí que arranca del mateix coll. Però en arribar-hi no és més que un seguit de petits moviments de terra, fets fa estona, però de camí no n’hi ha ni rastre.

Com que fa mal caminar per seguir aquesta mena de pista incipient, hem decidit guanyar el cim d’aquest esperó i seguir avançant per la cresta. La pujada al cim és senzilla.

Es pot pujar per onsevulla i el territori no és gens arriscat. La pujada és curteta i amb deu minuts n’hi ha prou per arribar al cim.

Des del coll puja una reixeta de filferro, no massa alta. La seguim per la cresta, amb molta cura perquè les roques estan humides per la rosada i no volem llenegar. És una caminada un pèl incòmode però curteta. Lo agradable és que el sol ens dona conhort a l’oratge gelat que ens arriba aquí dalt.

Ben aviat tenim a la vista, davant nostre, la pujada que ha de menar fins el cim del puig de So Na Moixa.

A les 10,30 h. passam pel coll des Vent. La nostra suposició era encertada. Aquí hi ha una trinxera oberta, per on hi havia de passar el “possible” camí que es volia construir en aquesta vessant.

Envestim la pujada sense dubtes. La reixeta puja cap dret al cim, coronat per una gran creu de fusta, ja visible des d'aquí.

Hem decidit pujar cada un al seu aire.

Hem fet una ziga-zaga ample perquè la pujada no resulti tant feixuga i ben aviat som al cim.

Son les 10,40 en arribar al cim de So na Moixa (334 m).

Bones vistes i un bon oratge gelat que ens pren la mica d’escalfor agafada en la pujada. Descamsam una estona gaudint de molt bones vistes de la costa de Manacor. Identificam clarament cala Millor, Porto Cristo, cala Romàntica, cales de Mallorca, Porto Colom, puig de Sant Salvador i, fins i tot, la muntanya de Cura. També aprofitam per planejar la davallada. 

Un bon lloc per fer un cafetet. Manacor, al fons.

A les 11,30 h. ens posam a caminar.

Seguirem la cresta d’aquest puig, orientada al nord. Seguim caminant vorejant la reixeta que marca la partió de les finques.

Seguir aquesta cresta és una mica incòmode, més que res per les roques amagades davall les mates de llentiscla i les carritxeres.

Al extrem d’aquesta esquena, el territori comença una davallada un tant precipitada.

Davallar no és l’obstacle a vèncer,...

...ho és l’espès pinar jove que hem de creuar.

Ens reorientam a l’est i, sense perdre gaire altura, anam a trobar el coll que ens separa del puig del Diable.

Pujam aquest puig per la seva cara oest i passam pel cim a les 12,05 h.

La davallada resulta molt més senzilla. No hi ha pinar i la garriga és prou clara. El territori no presenta grans dificultats per davallar al coll que ens separa del puig Gros. Havíem plantejat la possibilitat d’arribar al cim d’aquest darrer puig, però desistim de fer-ho vist l’hora que s’ha fet.

Son les 12,20 h. La següent fita que ens plantejam és anar a trobar el camí de carro, que neix a mitjan coma, que tenim cap a nord-oest, i que ens ha de menar fins el forn de calç que hem vist de bon matí.

Com que ja hem patit prou per travessar el pinar jove, ara

evitam tornar a entrar-hi. Seguim casi bé pel límit de la garriga, sense anar massa enfora del jaç del torrent que, així com davallam, es fa més evident.

Hem davallat pel costat dret (orogràfic) i a les 12,40 h. ens trobam amb el camí i, cinc minuts després  arribam al forn de calç i al camí dels Presos.

No ens resta més que seguir aquest camí dels Presos, que fou construït pels desgraciats que caigueren presoners dels guanyadors de la Guerra Civil espanyola, i arribar al cotxe. Son les 13,00 h.

Tot plegat ha resultat una bona caminada, no gaire esforçada però amb una bona dosi “d’aventura”. 

Selva/Sóller, febrer 2023