Coll
des Moixarrins i turó fortificat de Son Marc
(09.10.2015) Una volta pel rellar de Son Marc, un territori de difícil petja, poc transitat i avui ben oblidat. De la ma d'en Pep Torrens, Emilio Alonso i Joan Riera, hem caminat per entre frondosos alzinars, per vells camins de ferradura, fins arribat a un turó fortificat de l'època preromana. No és gaire fàcil avançar per aquest terreny càrstic, circumstancia aprofitada a l'antiguitat per a la defensa d'assentaments, com el del coll des Moixarrins.
DURACIÓ TOTAL: Cinc hores
RECORREGUT: 5,620 km
DIFICULTAT MITJANA
Seguim mirant de recobrar la nostra forma física, per
això és que avui tornam a fer una volta curteta i casi be gens esforçada.
Son les 8,40 h. Començam la caminada al Camí Vell de Pollença
a Lluc, deixant el cotxe a prop del portell de Cal Melción. Tot d’una davallam
al llit del torrent de Muntanya, que hi ha aquí devora, i hi caminam una
estoneta, pujant, fins que trobam una barrera pel bestiar. Tot just que l’hem
saltada, sortim pel costat esquerra (orogràfica) del torrent.
Hem entrat dins una zona d’alzinar amb evidents
mostres de l’activitat dels carboners i calciners. Hi caminam una estoneta,
mentre cercam el començament d’un camí, casi esborrat, que ens ha de menar a pujar
entre les penyes nord-oest. Per aconseguir-ho caminam orientats a oest, casi be
resseguint la paret mitgera que ens separa del torrent.
Ben aviat localitzam la teringa de pedres que ens
assenyala el que queda del marget de sosteniment. No han passat més que quinze
minuts.
Seguim aquest caminet, prou castigat pel pas del
temps i les correnties d’aigua. Ens mena entre les alzines d’aquest bosc,
algunes realment molt grans, mentre pujam entre les encletxes de les roques.
És
enginyós el traçat d’aquest camí. També hi ha molts de bocins que encara
conserva l’empedrat del trespol.
No és
tasca senzilla seguir el camí. Tampoc hi ha gaires fites.
Al fons, la Cuculla de Fartàritx...
...i la vall d'en Marc
A les 9,20 h. arribam a una paret de partió i seguim
pujant pel roquissar de l’altre costat.
Així mateix aconseguim seguir les
restes del camí, que passa pel costat d'una curiosa bassa, entre les roques.
Ens sorprèn veure que l’orientació va mudant, de manera que
mentre travessam una plana d’alzines, acabam orientats a sud, seguint un
senderó no gaire marcat i ben bo de perdre.
No estam gaire a comprendre que anam a trobar el camí
que puja de Cal Melción, amb el Tomir, al fons.
Creuam una nova paret de partió, altre cop el camí
recobra certa identitat i, ben igual que abans, ens mena per encletxes que
separen roques de formes capritxoses.
Aquest camí ens mena directament al Clot de Déu, on
hi arribam a les 10,00h. Casi be fins ara hem caminat per dins els bosc
d’alzines, mancats de bones vistes i casi be sense saber com anava el dia. Ara
ho sabem, el cel enterbolit però tenim bona visibilitat de tota la contrada.
Clot de Déu és una clotada o dolina, oberta a l’est i envoltada d’un semicercle,
casi be perfecte, de cims de més de quatre-cents metres, un cent metres més
amunt.
Hi ha les restes de la que va ser la casa del personal que feinejava
aquesta contrada. Hi ha restes d’olivar, ametlers i figueres, no poques encara
es resisteixen a morir, encara que la garriga, ben espessa, ho domina casi tot.
Trobam que és una mica prest i ja tenim decidit
allargar una mica més aquesta volta. Ara es proposam arribar al coll des Moixarrins.
No sabem les tresques però no està gaire lluny ni massa més alt d’allà on som
ara.
Ens orientam i tenim clar que hem d’anar a passar pel
collet que separa les cotes 423 i 391.
Es tracta d’avançar orientats a nord i
un cop superada la paret de partió,...
...pujar per una coma no gaire empinada i tota
coberta de carritxeres. No hi ha camí però, així mateix, hem vist algunes fites
que ens ajuden a caminar en la bona orientació.
Coll des Moixarrins, i terres de Mortitxet, a l'altre costat.
Un dels motius per arribar a aquest coll es per veure
les restes d’una fortificació que hi ha al cim de la banda est del coll. Hi
arribam a les 10,30 h. Guaitam a l’altre costat, hi veiem part de les terres de
Mortitxet i la vall per on s’enfila la carretera que mena de Pollença a Lluc.
No ens queda més que pujar al cim fortificat. No és gaire complicat superar
aquests murs.
Un cop damunt ells comprovam que es tracta d’un lloc privilegiat
de control d’aquest coll i que superar aquestes parets, amb el personal
disposat a defensar-se, no hauria de resultar gaire senzill.
Els murs estan
fets de pedres, no massa grosses i ens semblem ajustades a força de cops.
Trobam que son molt diferents d’altres murs, suposadament talaiòtics, i que
presenten un aspecte molt més rudimentari i poc polit, aquests sembla que son
preromans. Per descomptat que no ens atrevirem a fer cap mena d’afirmació.
A l’altre costat hi ha una petita clotada, tota
tapada de carritxeres. Entre elles hi trobam les restes d’unes parets seques
que podrien ser el que queda d’alguna barraca.
Noltros en dirigim al costat
est, cercant un bon punt per descansar i gaudir de vistes amples sobre Pollença
o, al menys, la seva badia.
Caragoler de Femenia, al fons.
Massís de Ternelles.
És un bon lloc per fer un cafetet. Recobrats dels esforços seguim el nostre camí quan
son les 11,40 h.
No feim més que el mateix camí en direcció inversa. Des d’on hem berenat es veu el detall de les
murades i com s’han ajustat a les roques i les timbes per tal d’aconseguir un
recinte relativament bo de defensar.
El camí resulta molt més senzill.
Davallar
per la coma, amb el Tomir al fons, és ràpid i còmode.
Trobam les fites i ens decidim a seguir-les.
Ens
menen a les restes de la casa amb molt poca diferència del camí, que hem fet
noltros, d’anada.
A les 12,15 h. passam per les runes i seguim el
nostre camí, però no davallarem pel mateix camí.
Primer anam a veure el cable instal·lat
per salvar el desnivell i el tall del torrent de Muntanya. La finalitat
d’aquesta instal·lació no sabem quina era, però el que és cert, és que està
pensada per fer-hi circular material feixuc, a jutjar pel gruix del cable.
Només de pensar la feinada i la força necessària per pujar-ho fins aquí, ja ens
escarrufa.
En comptes de seguir les fites del camí de pujada,
ara ens orientam a sud-oest,...
...i seguim un camí, poc trepitjat,...
...ben marcat,...
...escalonat i,...
...a estones, empedrat.
Aquest camí ens mena, sempre baixant, per
dins l’alzinar i ens deixa al llit del torrent de Muntanya, que creuam a les
13,00 h.
A l’altre costat hi trobam una antic camí de
carboners, per a carros.
També poc trepitjat, ens mena pel costat dret del
torrent amb suau baixada, mentre el torrent es precipita en successius salts i
encaixonat entre penyes.
Suposam que aquest camí ens menaria fins a les
propietat de Cal Melción.
Suposam que hi ha problemes de pas, per les
informacions que ens han arribat d’altres caminadors, així que, fent com ells,
en arribar a la tanca de la propietat,...
...davallam al llit del torrent, que ara si
que es accessible i bo de caminar.
Son les 13,20 h.
No tenim més que seguir el llit del torrent i,
...
...després de passar una primera barrera basculant, a les 13,40 h. per aturar el
bestiar però no les revengudes del torrent.
Només cinc minuts més tard arribam a la barrera que
hem botat de bon matí. La caminada ha acabat bé.
Som al cotxe, no tenim més que tornar a casa, son les
13,50 h.
Selva/Sóller, octubre 2015
Hola Llorenç,
ResponEliminaTenim pendent aquest itinerari des de fa temps, ara amb aquesta publicació ja tenim més informació per anar a fer un tomb per aquest bonic racó.
Molt bona crònica i fotografies, enhorabona!
Salut amic!
Hola Josep
EliminaAgrait pel comentari. És un lloc ben maco, sense massa dificultat, i amb altres opcions, encara que si es puja al turó fortificat, és un itinerari ben complet. Una aferrada.