diumenge, 21 d’agost del 2016

CAMÍ DELS PINTORS camí Vell de Deià


CAMÍ DELS PINTORS
Camí Vell de Deià
(24.05.2016) 
El itinerari conegut com a camí dels Pintors, ressegueix la petjada que deixaren els artistes que des de final del segle XIX han immortalitzat el litoral de Deià i han rebatejat un dels seus camins més emblemàtics, convertint-lo en una de les rutes més trepitjades.
TEMPS TOTAL: 4 hores 40 minuts
TOTAL RECORREGUT: 12 km
FÀCIL
Una caminada semblant la varem fer el 18 de maig del 2006, és a dir casi bé fa DEU anys.
Un no té cap tipus de pretensió literari però procura fer una feina prou mínimament presentable, per això és que hem mirat la crònica que varem escriure en aquella ocasió i també les fotografies. És per això que al llarg d’aquesta crònica farem algunes referències a n’aquella caminada del maig del 2006.
No seguim ben bé el mateix itinerari. Per motius personals avui anam curts de temps, motiu que justifica aquesta elecció. Tampoc feim la volta en el mateix sentit, el que pot donar una visió diferent d’un mateix territori.
A les 9,30 h. deixam el cotxe aparcat a la vorera de la carretera de Sóller a Deià, al coll de Can Bleda.
Caminam un sis-cents metres, en direcció a Deià i abandonam la carretera pel camí que davalla cap a Alconàsser.
Fent amples llaçades i amb suau pendent, anam davallant entre marjades d’olivar, amples i amb arbres prou grans. Alguns redols estan poc cuidats, però la majoria presenten molt bona cara. El camí de davallada, asfaltat i ben conservat, ens mena a passar vora un bon grapat de cases de vacances d’estrangers, que han contribuït a la millora d’aquest entorn.
A les 10,10 h. després d’haver passat les cases més antigues d’aquesta contrada i el camí ja no està asfaltat, ...
...fins arribar a la raconada d’Alconàsser, a on un tirany escalonat permet baixar al mar.
Just aquí, abandonam el camí, per seguir un tirany senyalitzat i ben marcat.
Seguir-lo ens fa dubtar en no poques ocasions.
La memòria que tenim d’aquesta volta ens du a confusions constants. Ens costa una mica rendir-nos a l’evidencia i acabam per seguir les marques.
Val a dir que alguna finca ara roman tancada amb reixa de filferro i que probablement fa deu anys no ho estava.
Superades els primers dubtes, seguim el tirany. Es veu molt malmenat. Feines de manteniment cap ni una. De millora ni pensar-hi. El trànsit de persones estrangeres és constant.
El camí agafa molta altura per tal de superar una gran esperó que penja directament dins la mar, ...
...és el Penyal des Colomer. Impossible passar per la vorera de l’aigua.
Un cop superat aquest esperó, el tirany davalla, sempre mantenint una certa distància amb les timbes de terra que es desfan de manera constant.
En alguns bocins el tirany original ha estat modificat per motius de seguretat, atès que el perill de caiguda era massa alt.
Així i tot, noltros provam de seguir la versió original, sense grans canvis ni en les vistes ni en l’espectacularitat.
Els pins caiguts, que compliquen el pas pel tirany, es mantenen ben igual que fa deu anys. Lluentes a força de passar-hi per damunt les soques, o entre les seves branques. Ningú es fa càrrec d’aquest manteniment.
A les 11,00 h. deixam enrere la costa inestable i comença la caminada per una zona de costa més baixa i bàsicament de roca.
Estam a l’indret de la Casa Nova d’Amunt. La zona ens ofereix millors vistes, i ens podem atracar més a la vorera de la mar.
També és hora de fer el descans i cercam un lloc que ens agradi.
El trobam a una punta de roca, de molt poca alçada, que està al costat oest de la caleta de s’Escar.
De fet, aquí també n’hi ha un d’escar.
Al manco hi ha senyals evidents i restes de les instal·lacions per treure la barqueta, que està a una marjada, un bon grapat de metres per damunt la mar.
Un bon lloc per fer un cafetet
Seguim el nostre camí.
Sembla que estam dins el terme de Deià.
El camí es veu millor mantingut i hi han posat baranes als llocs una mica arriscats. Res de l’altre mon però si que és una bona feina de manteniment.
Els Tres Còdols
Molt poc després passam pel Canyaret, el lloc on hi ha una petita font, i fa uns anys es va escampar l’idea que el fang tenia propietats curatives, si més no per a la pell. Sembla que aquesta també és una zona de nudistes, però a l’estiu, que ara no hi ha ni una ànima.
Passam pel redol de Llucalcari però no veiem ni les cases ni l’hotel.
El camí segueix per les roques o per zones estables.
A les 12,00 h. arribam a sa Caleta, a l’indret de Son Beltran.
La costa és cada cop més espectacular i les formacions de roca més variades.
Mentre berenàvem veiem el Tres Còdols.
Ara tenim a la vista els Còdols Blancs, que destaquen sobre el gris de la resta de la costa.
I molt a prop de la vorera, la roca anomenada  sa Pedra Negre.
A les 12,30 h. arribam a sobre la cala de Deia.
No hi davallam per no perdre temps...
...i seguim el nostre camí pujant per un caminet empedrat que ens deixa al cap d’avall del camí que davalla per Son Bujosa, camí de sa Pesta o des Pont de sa Cala. No hem de fer més que seguir-lo, pujant, per arribar a la carretera, poc després de passar vora les grans cases de Son Bujosa. Mentre ens atracam a la carretera podem veure altres cases de certa anomenada per aquesta zona, “Can Puigserver” i “ Ca l’Abat” entre altres.
A les 13,00 h. deixam la carretera de Sóller a Deià, després de seguir-la poc menys de quatre-cents metres en direcció a Sóller. Aquí hi comença el camí vell a Sóller, el camí de Castelló.
Les costes ens esperen a punt per desmuntar-nos. Fa un dia molt clar i el sol és ben calent. Superar aquestes costes resulta una mica dur. Això no és problema per un jove “emprenedor” que hi ha instal·lat una tauleta i es dedica a vendre sucs de taronja. Sembla que la feina li surt a compte.
Contràriament a la primera meitat de la caminada, ara les vistes que gaudim son molt més amples i espectaculars.
Ben aviat veim les cases de Llucalcari amb el rerefons de la mar blava i casi bé calmada.
A les 13,30 h. passam per Son Coll. No podem evitar un record pel Joan Graves, fill del famós escriptor angles, que no fa gaire mesos va morir a ca seva, a Son Coll.
Casi bé tot el que resta de camí està ben conservat i net. A estones està empedrat. Altres redols és escalonat, sempre entre olivars mantinguts de molt diversa manera, depenent bàsicament de la dificultat per accedir-hi. Tanmateix l’esforç que hem de fer és constant. El camí no deixa de pujar de manera constant, però sense grans pendents.
A les 14,00 h. tombam la vessant i ens atracam a les cases de Son Mico i Can Prohom. La vista del “Pi de s’Ensaïmada”, que ha crescut al que sembla una antiga era, és tot un referent.
Passam vora les cases però no ens hi aturam i davallam directament a la carretera. Així mateix tenim ocasió de veure que, finalment, han acabat les obres de restauració - conservació  de la capella de Castelló.
Precisament aquest fet, és el que ens fa tenir un mínim d’esperança, en que algú acabarà per entendre que el manteniment de les rutes per caminar per aquest territori, ha de ser un tema prioritari. Qui ha de suportar el cost sembla clar. Qui es beneficia de la ruta és, sens dubtes, tota l’industria turística i Mallorca en general. No cal cercar massa més per “allargar” la temporada turística. Hi ha alternatives de sobres. Només cal que hi facin feina aquells que els hem triat, i que ells s’hi han ofert per fer-la.
Au, idò, salut.

Selva/Sóller, agost 2016

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada