dimarts, 21 de novembre del 2017

SERRA DE NA BURGUESA Caragol de na Beiana, Coma del Mal Pas



SERRA DE NA BURGUESA
Caragol de na Beiana, Coma del Mal Pas
(10.11.2017)
El monument de na Burguesa, s’alça en l’indret anomenat antigament puig del Caragol de na Beiana. Fou una donació d’en Bernat Calvet, el 1924, per construir-hi un monument a Nostra Senyora de la Pau. No va ser fins el 1967, que s’hi aixeca una voluminosa peanya de ciment armat, coronada posteriorment amb una escultura de la Immaculada Concepció de l’artista Joan Guinardó Ferrer, anomenat Sarasate.
TEMPS TOTAL: 4 hores i 30 minuts
RECORREGUT: 10,100 km
FÀCIL 
Per avui teníem prevista una volta diferent, però el mal temps ens ha obligat a mudar els plans. Farem una volta per na Burguesa.
A les 8,35 h. hem deixat el cotxe devora el monument i davallam dues corbes per la carretera.
A la tercera, sortim pel costat nord.
No hi ha fites ni camí, ni coneixem aquest indret, però si que sabem on volem arribar. Al fons d’aquesta coma hi ha una carretera, o camí de carro, que mena fins a uns antics polvorins. La carretera és el nostre primer objectiu.
Avançam entre la garriga, per un territori força empinat, que ens aboca al cap d’amunt dels penya-segats, que pengen damunt la coma de na Beiana.
Avançam orientats a nord, per allà on ens sembla manco complicat. De bon començament no sembla gaire difícil. Seguim petits tiranys marcats pel bestiar silvestre, o bé per cercadors de bolets. Tanmateix son molt curts i tal com comencen, acaben.
Hem esmentat que el dia no pinta gens be. Han caigut brusques generoses i fa fred. La garriga està banyada i les roques lleneguen. No ens hi trobam gaire a gust per aquest redol. Tanmateix acabarem al cap d’amunt d’un esperó que no ens permet davallar més.
Son les 9,10 h. i ens plantejam tornar enrere, però abans feim un darrer intent.
Anam al llom del següent esperó, que ens sembla accessible. A l’altre costat, el territori ens permet davallar amb prou garanties i sense risc. Ens decidim a seguir i davallam per aquesta nova esquena.
Mentre arribàvem a aquest punt hem gaudit de vistes esporàdiques del castell de Bellver i part del port de Palma. Ara la passa s’ha endolcit.
La pendent perd violència i la carretera és a la vista. A les 9,25 h. hi arribam. Sembla que el pitjor ha passat.

Seguim pujant pel fons de la coma de na Beiana, seguint aquesta carretera que, ben aviat, ens mena a passar vora antigues construccions de carboners i calciners. Passam vora un forn de calç, reconvertit en abocador de ferros vells, i les restes de barraques de carboners, que han sofert la mateixa sort.
A banda i banda, els penya-segats ens aclareixen que no hi ha gaires llocs que permetin sortir d’aquesta coma.
A les 9,35 h. arribam a les primeres edificacions de caire militar.
Una cassetó de guàrdies, de construcció no gaire antiga. Una mica més amunt, i a l’altre costat del torrent, una altre construcció, un habitatge abandonat i relativament modern. Res a veure amb la resta d’edificis que hi ha aquí.
La carretera arriba al conjunt original. Fins i tot el cassetó de guàrdia està construït seguint l’estil de la resta de les edificacions.
És un conjunt peculiar dins un entorn que no hi té res a veure.
Tal vegada per l’antigor del conjunt trobam que té la seva gràcia
Aquest redol té el seu encant, certament decadent en l’actualitat, i les edificacions originals  formen un conjunt prou harmoniós, res a veure amb les construccions posteriors, sense cap mena de gust ni estil, pobres de materials i de feina.
Després d’una curta visita als dos polvorins, seguim el nostre camí.
Ja no hi ha carretera ni camí, tot i que, segons les noticies, el comellar de na Beiana era una ruta molt transitada pels pastors, llenyataires, carboners i calciners que es guanyaven la vida als boscos de na Burguesa. Tot això abans que els militars s’ho fessin seu, als començaments del segle XX.
Així mateix el sender és ben clar i es veu molt trepitjat.
Anam pujant entre les mates de llentiscla i arboceres, que tenen les restes d’esplet.
A les 10,15 h. arribam a una primera coma que puja cap a sud. Sembla que és la ruta habitual dels que caminen per aquí. Noltros no en feim cas i seguim pel fons de la coma principal de na Beiana.
Ara el sender no es veu casi bé gens trepitjat. La garriga casi tapa del tot la ruta i, per mor de les pluges de la passada nit, ens va regalant en successives regalimades d’aigua. Poc més amunt deixam de banda una altre comellar que ens arriba des del nord, procedent del coll des Pastor. I poc més amunt trobam una mena d’estaca vermella, clavada al mig del sender.
Entre les branques de les arboceres destriam un arc natural a les roques, separat dels penya-segats.
Hem decidit abrigar-nos. Els dos anam ben remulls de tanta aigua que ens cau. El camí es va estrenyent així com pujam. El territori no és tan abrupte però la garriga i les carritxeres tapen del tot el camí. Caminar entre elles ens acaba de deixar ben xops.
Sembla que el camí de carro original, que arribaria poc més amunt d’allà on hi ha els polvorins, l’anomenaven “camí des Caragol de na Beiana”. Mentre que la part superior d’aquesta coma, la zona manco transitada actualment, a la que hi hem accedit després de superar un seguit de petits bots del torrent, seria la anomenada coma del Mal Pas.
 A les 11,05 h. arribam a una gran bassa. Té aigua i ens sembla restaurada de no fa massa temps.
Sabem que els nostre patiment és a punt d’acabar.
Aquí hi arriba un camí, ample i casi be planer, i amb cinc minuts més arribam a una de les pistes que recorren na Burguesa.
Segueix sense fer sol i l’oratge és prou fresquet. Anam banyats i ens convé trobar un bon lloc per descansar.
Decidim seguir pujant per aquesta pista fins arribar a prop del puig d’en Bou.
Aquí tenim una vista prou ample de Palma i el port, però de sol en tenim ben poc, per no dir gens. Provam de posar a eixugar alguna de les nostres robes, sense gaire èxit.
Un bon lloc per fer un cafetet. Reposam una estona i seguim. Son les 12,00 h
Sabem que la resta de la volta d’avui no presenta gaires alternatives ni esperam res espectacular. L’apartat d’aventura d’avui està complert.
Seguim per aquesta pista que, en suau baixada ens mena entre més arboceres, aquestes encara tenen un bon esplet penjat. Aprofitam per assaborir-les. Segurament seran les darreres d’enguany.
A les 12,10 h. arribam al coll des Pastor. És un punt on es creuen un grapat de camins, que travessen aquesta gran mola de na Burguesa.
Noltros agafam el braç orientat a sud-est, que és el que ens menarà allà on tenim el cotxe.
És per aquest camí on gaudim de noves vistes, ara de la part exterior del port de Palma, la costa de Palma Nova i de Magalluf. També hi trobam un bon grup de caminadors.
A les 13,00 h. arribam al cotxe. Alguna retxa de sol ens ha donat, en el darrer bocí de la caminada.
Ha resultat una volta prou entretinguda i esforçada. No hi hem trobat grans espectacularitats ni vistes amples, però si que hem conegut un territori que, per estar tan a prop de Palma, és casi bé desconegut.
Per cert, sembla que el nom de Beiana ve d’una feminització del mal nom “Beia”, igual que Burguesa ve de “Burguès”, un fet relativament freqüent a la nostra  toponímia.
Un darrer comentari. Aquestes  instal·lacions, que foren ocupades pe l’exercit fa un segle, suposadament a baix preu, es varen desamortitzar fa uns anys, acabant a les mans d’un famós especulador alemany, amb una intensa activitat a les Illes. L’entrada a la coma roman tancada amb una reixa prou alta des de fa uns mesos, i no és arriscat pensar que visitar aquest indret resultarà del tot impossible d’aquí a pocs anys.
Au, idò, ves que tal.

Selva/Sóller, novembre 2017

dilluns, 13 de novembre del 2017

SA BASTIDA I ES BARRANQUELL Convent des Frares pels passos de sa Cova Major, s'Alzineta i s'Arrambador



SA BASTIDA I ES BARRANQUELL
CONVENT DES FRARES
pels passos de sa Cova Major, s’Alzineta i s’Arrambador
(03.11.2017)
Segons el DCVB, bastida és un conjunt de murs o edificis de tàpies o de fusta, fets amb caràcter provisional o defensiu. També pot ser una torre de barres i posts, amb rodes, ocupada per guerrers armats, que servia per acostar-se als murs, al setges de l’època medieval. En quant a Barranquell, barranc petit, és una depressió produïda en la terra per les aigües corrents o de pluja.
TEMPS TOTAL: 6 hores
RECORREGUT: 11,400 km
DIFICULTAT MITJANA
Per compensar una mica la caminada, una mica llarga, de la setmana passada, havíem pensat fer una volteta més curta. Hem triat sa Bastida. Tenim informacions d’en Pep Torrens, de dues voltes no gaire llargues per aquest territori.
A les 8,10 h. començam a caminar. Partim de los d’Amunt, Alaró. Tot d’una, entre les cases, veiem la mola imponent de sa Bastida.
Casal de sa Bastida. Es creu que aquí es reunia l'ajuntament, a l'edat mitjana.
El dia és clar, calmat i casi calorós. Passam per davant Can Corona.
Només haurem de caminar uns vint minuts per arribar al canat àrab. És el punt on abandonam aquest camí, que ens menaria pel pas de s’Escaleta, de cap a Orient.
Començam pujant pel costat dret del torrent, entre marjades abandonades i tapades de carritxeres, ben banyades per la rosada, fins que arribam al camí des Rafal, ...
...que ens menarà a passar pels peus del penya-segats de sa Bastida.
Pas de s'Alzineta, al fons.
Noltros, però, l’abandonarem, per seguir per una drecera que no és altre cosa que l’antic camí. El seu començament no és bo de trobar. Està localitzat just després d’una corba molt tancada, cap a la dreta, pujant. Al costat oest hi veiem unes roques amb senyals d’estar trepitjades.
Seguim aquest caminet una estona, fins que trobam que ens desplaça massa a nord mentre que la cara que hem de pujar de sa Bastida ens queda a sud.
Així mateix les instruccions ens avisen que haurem de caminar per marjades abandonades.
És el que feim. Resulta molt complicat avançar, orientats a la paret llisa que tenim a la vista.
A les 9,25 h. arribam a un sender molt marcat que ens mena cap dret a on volíem arribar, la Cova Major. Aquest sender arranca devora un porxo que hi ha a la vorera del camí encimentat, poc més amunt del punt on hauríem arribat seguint la drecera.
Els penya-segats son impressionants, la seva grandària ens aclapara i la cova també té la seva gràcia.
Un bon grapat de degotissos. Hi veiem cordes i ferros emprats per fer escalada.
Al costat sud de la cova hi ha una encletxa entre unes grans roques, el pas de sa Cova.
Amb l’ajut d’un tronc que hi ha, ...
...podem pujar...
...damunt un primer escaló, ...
...i després de seguir el muradal rocós, ...
...per una inclinat coster, ...
...seguir pujant entre les encletxes, ...
...roques i alzines, ...
...que ofereixen bons punts on aferrar-nos.
A les 9,50 h. hem pujat damunt l’esquena de sa Bastida. Aquest pas l’anomenem de s’Alzineta. A noltros ens sembla més apropiat el primer, pel conjunt dels dos.
El territori és obert i el sol ens dona de ple. No corre ni un alè d’aire. Fa calor. Decidim pujar per allà on ens sembli millor i sense passar pel coll devora el Picó Gros. Ens resulta molt senzill avançar i guanyar altura sense grans esforços. Ben aviat ens creuam amb l’antic camí del cim. Seguim algunes fites, que no son necessàries, i passam pel cim.
A les 10,15 h. arribam al límit nord de sa Bastida.
Estam al cap d’amunt dels penya-segats i la vista és ampla i clara.
El sol és calent però aquí hi corre una mica d’airet fresquet que ens ajuda a descansar una estona, mentre intentam aclarir la segona part de la nostra volta. Un bon lloc per fer un cafetet.
Puig de Can Llendarina, Castell d'Alaró, i al fons a l'esquerra el puig de Lofra.
Lofra, sa Rateta i el Penyal des Migdia.
I ben davant noltros, sa Galera.
A les 10,50 h. tornam per allà on hem vingut...
...i davallam fins el coll amb el Picó Gros, ...
...on seguim el sender que ens mena a davallar pel costat oest de sa Bastida. És un sender bo de seguir, que ens mena a prop d’antigues edificacions defensives.
Sembla que sense justificació, el sender entra dins marjades abandonades d’olivar, on seguir-lo és impossible. Mantenim l’altura i caminam una estona per aquestes marjades.
Sabem que trobarem la canonada que davalla l’aigua de la font de sa Bastida.
Pocs minuts després hi arribam i, més endavant acabam a la pista que mena a la font i només cinc minuts després arribam a l’ull de sa font de sa Bastida.
La decadència és evident a tot l’entorn. No sentim remor del córrer l’aigua.
Fins i tot la placa, que recorda l’interès públic de la font, està esquerdada. No ens hi estam gaire i seguim per aquesta pista que, sempre pujant, ens mena a fer un seguit de revolts, entre el bosc i el pinar que ha envaït antics olivars, avui abandonats.
A les 11,40 h. arribam, altre cop, al camí des Rafal. Estam just davall allà on hem berenat.
La vista de sa Bastida, des d’aquí baix, encara és més imponent...
...i el cim de sa Galera, que veiem poc més endavant, ens sembla ben igual d’inexpugnable. Ara volem anar a veure un antic convent de frares. Sempre seguint les instruccions d’en Pep Torrens, caminam per aquesta pista un poc manco de quatre-cents metres i l’abandonam per un braç al costat nord.
Aquest braç mor molt poc després, en arribar a una caseta de caçadors amb una vista impressionant d’Alaró.
Son les 12,05 h. Ben davant aquesta casa, i orientat a sud-est, hi arranca un sender ben marcat, que mena a passar vora un seguit de colls de caçadors,...
...cada un d’ells amb unes vistes magnifiques.
És que cacen directament damunt les penyes. Alaró, amb un poc de zoom.
Seguir aquest sender, ara davallant, no presenta cap complicació i ben aviat som dins el bosc amb les senyals típiques dels carboners.
A les 12,20 h. passam vora un forn de calç, creuam un jaç de torrentó...
...i les fites ens menen directament al punt que anomenen el “pas de s’Arrambador”.
No és un pas sinó un seguit de graons, més o manco arreglats, on hi ha instal·lat un arrambador metàl·lic per donar seguretat a la passa.
Altre cop estam just a la vora de la timba.
Poc després arribam, altre cop, al jaç del torrentó i localitzem el camí que ens ha de menar fins al convent. Primer és senzill seguir-lo però, poc més amunt, i per mor de la garriga, l’hem deixat i acabam pujant entre les roques i marjades. El territori no presenta problemes però si que ho son els ullastres i mates que hem de superar constantment.
A les 12,50 h. arribam a les runes d’una casa prou gran.
L’imaginam de dos aiguavessos, dues plantes.
Tres estances a la planta baixa. A la part posterior, forn de pa i algun magatzem. Una rampa que dona accés a la planta superior, desapareguda.
Per les finestres pensam que, al manco hi havia tres estances més.
Per descomptat que no hi ha ni rastre de les teulades ni de la planta. Com a curiositat esmentar que hi ha uns arbres que han nat dins la casa, quina alçada supera de molt les parets del convent. Aquestes, en canvi, presenten prou bon aspecte. El portal i les finestres tenen els muntants de peces  grans de pedra picada.
A devora la casa hi ha les restes del que probablement eren les païsses.  
A les 13,00 h. tornam enrere, seguint, ara si, el camí original. Davallant ens resulta molt més senzill seguir-lo.
Només deu minuts després tornam arribar al jaç del torrentó. El creuam i després d’una curta davallada, ens orientam a l’est.
Localitzam un senderó marcat, que ens mena cap dret a una caseta construïda just davall una gran penya. La penya està folrada d’una heura gegantina. És la caseta des Barranquell. Son les 13,15 h. Hem complert els nostres objectius. No ens resta més que tornar al poble.
Davallam, seguint el caminet marcat i fitat. La davallada és ràpida i senzilla. El camí és clar i acabam dins un olivar ben cuidat.
Però per accedir al camí públic ens tocarà botar una barrera, si volem sortir d’aquest olivar. Son les 13,40 h.
Ara si, sense cap altre entrebanc, podem caminar relaxats, davallant cap a Alaró. A les 13,40 h. passam per s’Estret, on el camí i el torrent comparteixen el poc espai disponible.
A les 14,00 h. passam, altre cop, vora el canat àrab. A les 14,10 h. arribam al cotxe.
Al final ens ha sortit una volta més llarga del que esperàvem, però ha valgut la pena

Selva/Sóller, novembre 2017