diumenge, 29 d’octubre de 2017

COSTA D'ESTELLENCS Cala Estellencs - Torrent de sa Tanca - Punta de Son Serralta

COSTA D'ESTELLENCS
Cala Estellencs - Torrent de sa Tanca -Punta de Son Serralta
(20-10-2017) 
Aquest itinerari ens donarà una visió poc coneguda del litoral d’Estellencs, que per mor de la seva complicada orografia ha vist preservada la seva naturalesa. S’hi poden trobar roques, compostes per materials del Burtsandstein, del triàsic inferior, com és la pedra d’esmolar.
TEMPS TOTAL: 4 hores i 30 minuts
RECORREGUT: 10,900 km
DIFÍCIL 
Després d’un estiu prou llarg i de repetits retards per motius personals, avui arrancam una nova temporada de caminades. Ho feim per una zona desconeguda, tot i que pels voltants hi hem fet un parell de caminades la temporada passada.
Son les 8,15 h. d’un matí ben solejat, en deixar el cotxe a l’aparcament que hi ha vora l’entrada a la finca pública de Planícia. Pujam pel camí que dona accés a la finca, però abans de creuar la paret seca, seguim pel tirany marcat com GR 221. És que la nostra primera fita del dia és arribar a la cala d’Estellencs.
Seguim per aquest caminoi, que es veu trepitjat, encara que la garriga casi bé el tapa en alguns punts. Però en termes generals resulta una caminada agradable i gens pesada, si tenim en compte que estam una mica baixos de forma física.
A les 8,45 h. passam vora les cases de Son Serralta de Dalt.
Seguim la nostre caminada, a estones per la carretera i altres pel camí empedrat, o el que queda d’ell.
Així mateix hem caminat una hora per arribar a la vila d’Estellencs.
No esperàvem torbar-nos tant. I encara hem d’arribar a vorera de mar.
La veritat és que mai havíem passejat per aquesta vila (església de Sant Joan Baptista).
Els carrers son estrets, molt estrets, tant que en alguns no hi passen ni els carros, ni molt manco el cotxes moderns.
L’esperit que ens transmet és de pau, no de solitud. Notam que hi ha vida, tot i que no hem vist gaires persones. És la diferència entre un poble i una urbanització de les modernes.
Sempre davallant, seguim el camí que ens ha de menar fins a la cala.
No serà fins a les 9,40 h. que tindrem la primera vista de la mar, relativament propera.
En pocs minuts i després d’una forta davallada, arribam a la cala.
La sensació de força de la natura és molt present, contemplant les tasques fetes per tal d’aturar la desfeta de la costa en aquest punt.
Creuam a l’altre costat de la cala.
Noltros hem de seguir la costa, vorereta de mar, sempre que el territori ens ho permeti. Tenim informacions d’en Mut i d’en Chamorro, experts caminadors, però no ens han aclarit gaires dubtes. Fins i tot contemplam la possibilitat de tornar per allà on hem vingut, si no trobam la canal de sortida que ells esmenten.
Creuam l’escar comunitari, amb un bon grapat de barques, i entram dins el territori salvatge.
L’aventura és el que més ens estira, son les 9,50 h..
De bon començament no presenta grans dificultats, casi diríem que ens defrauda.
Sembla un abocador d’enderrocs.
Tot és pedreny arrossegat per la mar.
Però aquesta és la nostre primera impressió.
A mesura que ens allunyam de la cala, les roques son de major grandària. Avançar no presenta major dificultat que la pròpia de caminar entre grans blocs de roques, la majoria estables.
A les 10,00 h. i després de superar la Punta Negra, una petita punta de la costa, entram dins un territori espectacular.
Bé, el començament ho trobam espectacular.
Les roques son vermelloses.
D’aquelles que quan noltros érem petits recordam que en feien moles per esmolar les eines.
A partir d’aquí el territori no deixa d’embadalir-nos.
Les formes i colors de les roques resulta senzillament espectacular.
Formes arrodonides a la vora d’altres esmolades talment coltells.
Les tonalitats del rosa al vermell semblen sens fi.
Els dibuixos que destapen els diferents estrats de les roques, per mor de l’erosió, ens sembla d’allò més delicat.
Fins hi tot ens fa casi por fer mal bé aquestes roques.
Ens fa pena caminar-hi per damunt.
Avançar és senzill, tret d’alguns punts en que la dificultat és una mica més gran i a on hem de fer algun sobre-esforç o vetllar l’equilibri.
La mar és en calma i ens permet superar alguns passos en que ens hem d’atracar molt a la vorera.
Caminam per un territori identificat per la seva forta inestabilitat. Fins i tot la carretera, que es troba molt més amunt, algunes temporades roman tancada parcialment per les esllavissades del territori.
Aquí  tot això és molt més evident.
Les zones on es veu un moviment evident de la massa geològica, son bones d’identificar. Si alçam la vista ens atemoreix la possibilitat que ens caigui alguns dels pins que estan en un equilibri que ens sembla impossible.
Tot i que les roques poden semblar d’un tacte suau, ...
...afortunadament per a nosaltres, resulten aspres, ...
...sense arribar a desagradables.
No tenim por de cap llenegada.
Això ens ajuda molt...
...en les passes una mica complicades, ...
...o a prop de la mar, ...
...on estan banyades.
A les 10,45 h. s’acaba l’espectacle.
Hem superat la punta Roja de la costa, i el vermell ha desaparegut.
Hem entrat a un nou color, el més corrent, verdós, gris, negre, etc. Però el vermell casi bé no hi és.
Ens atracam al punt on abandonarem la costa.


Estam a uns cinquanta metres del punt on vessa a la mar el torrent de sa Tanca, però no podem seguir endavant. A més, sabem que no podem sortir per aquell punt, sinó que hem de trobar una canal que ens permetrà arribar al pinar i fugir de la costa. També sabem que hi han deixat una corda per ajudar a la sortida.
No ens resulta gens complicat arribar-hi, a la canal. Només hem seguit el territori per allà on ens ha permès pujar. No hi ha perill i casi diríem que seguir el tirany resulta evident.
La pujada és senzilla i no cal gaire esforç.
Aquesta corda és prou gruixada i ajuda molt, sobre tot a no tenir por.
És una sortida senzilla.
A les 11,10 h. hem deixat enrere la costa i som dins el pinar.
Recobram forces una estoneta, abans d’emprendre el darrer boci de la caminada d’avui. És un bon lloc per fer un cafetet. 
A les 11,45 h. seguim el nostre camí. Davallam directament al llit del torrent de sa Tanca. Ho feim caminant una estoneta pel pinar i, a la part final, damunt un llisar de roca gratallosa amb forta pendent.
És una baixada curta i gens arriscada. A les 11,50 h. som al llit del torrent.
Desembocadura del torrent de sa Tanca.
En comptes de pujar pel braç nord del torrent, que ens menaria directament al coll de sa Teulera, ens decidim pel camí anomenat “dels Carabineros”. És un camí de carro que arranca just a la vora del llit del torrent i que, amb suau pujada, ens treu d’aquesta coma. Ben aviat som, altre cop, vora la costa, però ara a considerable alçada.
Seguir aquest camí resulta ben senzill i agradable, tot i que en algun bocí està casi esborrat per les esllavissades.

De manera suau ens fa guanyar alçada mentre ens regala bones vistes de la costa.
Som a la Punta de Son Serralta.

Sense grans esforços i seguint sempre el camí de carro hem entrat dins el pinar, que ens dona recer del sol prou calent a n’aquestes hores, que va voltant el puig de ses Donardes.
A les 12,40 h. arribam al portell que ens tanca la sortida a la carretera. Som al coll de sa Teulera. Ens decidim a botar la tanca de reixa de filferro i, tot seguit, ens encaminam cap allà on tenim el cotxe, en direcció a Banyalbufar. Caminam vora la tanca de la finca que, uns dos-cents metres després s’acaba sense cap justificació. No feia falta botar, ens hauria bastat seguir-la fins aquí per poder sortir tranquil·lament a la carretera.
A les 13,00 h. arribam al cotxe. Ha resultat un començament de temporada difícil de superar.

Selva/Sóller, octubre 2017