SERRA DE SOS
SASTRES
Puig des Racó,
n’Aguillonat, muntanya de Can Mir, puig Negre
(22.01.2016) Una volta per la península de Llevant,
just per la partió dels termes d’Arta i Capdepera, per petites elevacions pedregoses,
molt prop de la costa. Terra de tortugues, garballons, arboceres, càrritx... i
foc.
TEMPS TOTAL: Cinc
hores i un quart
RECORREGUT: 7,700 km
FÀCIL
Aquest redol, que ens queda tan enfora dels nostres
pobles, ens atreu particularment. I això que no ens ho posa gens senzill.
Aquest cop, a més de la distància ens hem enfrontat al mal temps. Cosa rara en
aquest hivern tan sec.
La setmana passada ho varem provar, però una brusca
empipadora ens ho va llevar del cap.
Així mateix pujàrem fins al cim
del puig des Racó. Les roques resultaven massa llenegadisses i la pluja
era un risc massa evident per desafiar-lo. Ho tinguérem bo de fer deixar-ho
anar per un altre dia.
Aquesta setmana hem tengut millor sort i hem gaudit
d’un dia extraordinàriament clar, sense oratge i temperatura suau. A les 8,30 h.
hem deixat el cotxe al coll des Racó i començam la caminada. Ho feim pujant per
un tirany ben marcat, just a la vora de la barrera d’entrada a la finca pública
“Sa Duaia - es Recó”. Ho coneixem de la setmana passada. És un començament una
mica feixuc, després de més d’una hora d’anar en cotxe.
Aquest camí ens mena entre arboceres, que regalimen
la rosada de la nit passada. Les roques tornen a ser molt llenegadisses, ja que
estan tan humides com si haguera plogut aquesta nit passada. Es tirany és ben
clar i bo de seguir. S’enfila una mica a la mala i creim que està fet a força
de pujar-hi el personal que guarda des de la torre de vigilància, dels
incendis. Mentre pujam, podem gaudir de molt bones vistes de la clotada, on hi
ha els anomenats Horts Vells, avui no hi ha més que una atapeïda garriga, més o
manco entre el puig de s’Esquerda i el puig Negre. Aquest serà el nostre darrer
puig d’avui, si va be.
A les 9,00 h. arribam al cim des puig des Racó. Hi fa
sol i una mica d’oratge.
Es sol ha eixugat les roques de la cresta de la serra,
és un detall que ens anima. No ens feia gens de gràcia caminar pel roquissar
humit.
Abans de rés anam a la punta més al sud d’aquest
puig.
No està més que a uns deu minuts de la torre de vigilància...
...i les vistes
dels voltants d’Artà son molt millors.
Artà
Tornam enrere, ben decidits a fer la caminada que
tenim pensada. Les roques no son un perill i caminar-hi no presenta cap risc
especial.
No hem de fer més que seguir la carena d’aquesta serra, que va de
sud-oest a nord-est. No és gaire alta ni presenta dificultats destacables.
Just després de superar les primeres roques, ben a
prop de la torre, el territori es torna més planer, hi ha abundància de
carritxeres, avui ben humides de rosada. Els seus efectes no ens resultaran
agradables. Ben aviat tenim les cames dels calçons banyades que regalimen.
Les altures varien poc, així que tant les pujades com
les baixades no resulten feixugues.
Tampoc trobam obstacles complicats. La major
complicació és l’aigua que anam recollint mentre caminam entre les carritxeres.
Hem acabat amb les cames i els peus ben xops. L’aigua que regalima pels cançons
es comunica als calcetins i acaba a dins les botes. Els peus gelats, per
descomptat.
A les 9,50 h. passam pel coll anomenat de ses Buines.
Fa una estona que caminam vora una paret amb una tanca de fil ferro, que limita
la finca pública. Apart d’això no veim quina altre finalitat pot tenir una
tanca inacabada al cap d’amunt d’una serra. En aquest coll hi ha un botador,
per tant, és igual per quin costat es camina, però en aquest punt si que és
important deixar la tanca al costat nord.
Aquí hi comença una pujada una mica empinada. Ens encaram
a les penyes blanques que tenim ben davant nostre. Dubtam si podrem pujar
directament o haurem de fer una volta. En arribar-hi veiem que som lloses que
faciliten la pujada com si fos una escala.
A les 10,00 h. arribam al cim de
n’Aguillonat, i seguim la cresta.
Ens sorprèn trobar-nos un redol de roca pelada,
...
...crestes esmolades...
...i encletxes estretes i fondes. Molt perillós per caminar-hi. És
un redol més típic de la zona de Lluc. A més, és un redol molt petit.
Només és
una curiositat. La forma de les muntanyes ens mostren la disposició dels
diferents estrats, tots ells inclinats cap al costat sud. Ens recorda clarament
la majoria de penya-segats de la serra de Tramuntana.
A les 10,45 h. arribam al cim de sa Muntanya de Can
Mir (353 m).
Una altre curiositat de les roques. Aquí tenen incrustades multitud de pedres,
com un ciuró o més petites, y d’un color més obscur. Sobresurten de la pròpia
roca. Per descomptat que el seu tacte és molt aspre. Aquí tenim decidit
aturar-nos a berenar.
És un bon lloc per fer un cafetet
A les 11,20 h. seguim el nostre camí. Sempre per la
cresta de la serra, o pel lloc més proper possible.
Recuperam la tanca de fil
ferro i davallam cap al coll de Sant Joan.
Tot seguit tornam a pujar per
arribar a la cota 296 on hi arribam a les 12,00 h.
Aquí hi trobam que la fita
del cim està posada a damunt el que sembla una superfície plana de manera artificial.
Hi ha pedres de considerable grandària que donen forma a un rudimentari marget.
Però no hi ha dubtes que son pedres compostes per persones. Quina finalitat tindrien
és una pregunta per a experts en el tema.
En aquest punt la serra, que fins ara marca la
divisió de terme, es desvia cap al est. En el nostre cas seguirem clarament cap
a nord per tal d’encarar-nos al puig Negre, clarament aïllat pels dos torrents
que l’envolten.
La davallada resulta una mica violenta però el
territori no presenta cap dificultat ni risc. En poc temps passam dels casi be 300 metres a només 166
marcats al mapa, en el punt del coll de Castellàs. Hi arribam a les 12,30 h.
La pujada al puig Negre és senzilla i curta, només
uns quinze minuts ens basten per arribar-hi.
Esperàvem gaudir de vistes
espectaculars però resulta ser un puig arrodonit i el cim (232 m) ...
...no ens mostra res de
l’altre mon.
Tornam enrere pel mateix camí.
A les 13,10 h. tornam a arribar al coll de Castellàs.
Aquí hi ha un caminet, ben marcat i planer. Ho hem vist quant hi hem passat el
primer cop i des del cim hem pogut veure que ens menarà fins a la pista de la GR 222.
Aquesta zona hi ha
multitud de restes de reforestació, aquesta espècie de tubs de reixeta de
plàstic que protegeixen els arbrets sembrats. Ens sorprèn trobar una clars
indicadors de ruta amb l’inscripció REE (Red Electrica Española). La resposta
la trobarem ben aviat.
A les 13,15 h. arribam a la cruïlla amb la pista del
GR 222. Aquí hi ha un panell que ens informa que hem creuat el “bosc de Red
Electrica Española”. Noltros de bosc no n’hem vist cap. Ni crec que l’arribem a
veure mai.
No hem de fer altre cosa que seguir la pista, pujant,
per tornar a arribar al coll des Racó.
Es una passejada agradable, que ens permet contemplar tota la
serralada que acabam de caminar. Per altre banda, som conscients del territori
que ara creuam perquè l’hem vista quant érem allà dalt.
A les 13,30 h. la pista en mena, altre cop, a dins el
mont públic i a les 13,50 h. en sortim per la barrera que hi ha vora allà on
hem deixat el cotxe de bon matí.
Així mateix ens ha sortit una caminada prou llarga i
ben agradable.
Selva/Sóller, 23 febrer 2016
A les 10,00 h. arribam al cim de
n’Aguillonat, i seguim la cresta.
Ja tens raó Lorena...
ResponEliminaBona, fàcil... i agraida!!!