CANAL DE
PONENT I PAS DE SON NEBOT
Massís d’en
Galileu
(04.11.2016) Pujar
al massís d’en Galileu sempre és gratificant. Per pujar-hi, hi ha molts i
variats itineraris, uns més coneguts i transitats, i d’altres manco emprats per
pujar-hi. Dos d’aquests darrers itineraris son pels quals hem accedit avui al
Galileu.
TEMPS TOTAL: 5
hores i 15 minuts
RECORREGUT TOTAL:
8,750 km
DIFÍCIL
Començam la caminada d’avui poc passat les cases
d’Escorca, anant cap a Lluc, a uns 350 metres, exactament al km 24,900.
Aquí hi
arriba l’antic camí de carro que menava
de Sóller a Lluc. El nostre objectiu d’avui serà pujar al cap d’amunt dels
penya-segats que pengen cap a Son Nebot, aprofitant una canal que hi ha casi a
la punta oest de la mola.
Son les 8,15 h. en començar la caminada. El primer
detall desagradable és haver de botar una barrera de ferro. No hi ha cap
cartell de “PROHIBIT EL PAS” però està tancada amb un bon cadenat!. I això que és
un camí públic!. Es veu que les autoritats locals no hi tenen gaire interès en aquest
tema del camins públics.
Botam la barrera i seguim pel camí, que puja suaument
per dins el bosc d’alzines. Només cinc minuts més tard arribam a la font
d’Escorca. Està tot ben tapat i no podem veure res interessant.
El camí segueix
pujant. Ben aviat tenim les primeres vistes dels penya-segats que pensam pujar.
Cal aclarir que tenim unes informacions un tant “difuses” i que cap dels dos
coneixem res d’aquest territori.
Poc abans d’arribar al coll des Romaní ens trobam un
altre barrera, que també hem de saltar. A n’aquesta no hi té cap tipus de cartell penjat.
El dia és manté clar i tranquil. La temperatura és inusualment càlida, fins i tot ens
arriben bufades d’oratge calent.
Les vistes que ara tenim, de les serres de
Turixant i de s’Almangra, on hi ha el puig Major, son del tot espectaculars i
netes de boires.
A les 8,40 h. hem passat el coll des Romaní, i a la
primera corba que trobam, abandonam el camí vell de Sóller i partim per un
antic camí de carboner, casi bé tapat del tot pel bosc i la garriga.
Caminam
orientats a sud seguint el camí de carro. Ben aviat passam vora un antic forn
de calç. Està molt ben conservat, i això que hi té un pinot caigut damunt. Ens
resulta curiosa la seva construcció. Fins ara tots els que hem vist son redons,
tirant a grossos i solen tenir les parets una mica malmenades. Aquest, en
canvi, és de construcció quadrada a la part exterior, però manté la forma
cilíndrica en el seu interior. Les parets estan perfectament rematades i el
postilló per on el carregaven està intacte. Les mesures son tan reduïdes que
ens semblava una barraca de carboner.
Poc després passam vora la font des Guix.
Ens sembla que l’ull de la font es va esbaldregar. Només veim algunes canonades
i un petit bassiot on s’hi abeura el bestiar.
Seguim pujant pel camí, que mor a un rotllo de sitja
amb barraca. Ara haurem de caminar per dins l’alzinar.
El terra és molt empinat
i resulta complicat avançar. La fullaraca és ben seca i llenegadissa.
A manca
de millor alternativa, decidim anar a cercar el lloc on hi cau “es Pixarell”.
Ens ve de camí i no sabem a quina altura comença la canal que volem fer servir.
Si que sabem, però, que està més enllà des Pixarell. El propi territori ens va
atracant a les penyes mentre guanyam altura.
A les 9,30 h. arribam als peus des Pixarell.
Òbviament avui és sec.
L’alçada de les penyes que tenim davant, gairebé 150 m, és imponent...
...i la massa
de roca resulta enorme vista de tan a prop.
Una de les senyes que tenim clares és que hem
d’arribar a unes penyes amb una gran taca roja, provocada pel despreniment de
part del seu cim. Ens costa poc localitzar aquesta penya.
El que ens resulta
molt més complicat és arribar-hi.
Resulta que hem agafat massa altura i ara estam just
als peus de les penyes.
El territori és molt empinat, tant que resulta casi
intransitable. Haurem de davallar per poder anar a l’altre costat d’aquest
esperó identificat amb la taca roja.
Perdre uns trenta metres d’altura i caminar poc més
de quatre-cents metres...
... ens ha ocupat mitja hora de dur esforç en concentració i
tensió, ...
...però finalment arribam a la que ens sembla que és la boca inferior de
la canal que cercam.
Alguns l’han anomenada “Gran Diagonal de Son Nebot”, o
“Diagonal de Son nebot”. No entenem el motiu d’aquest nom. Noltros trobam que
la defineix millor “Canal de Ponent de Son Nebot”, que és la seva ubicació
geogràfica.
Abans de començar la pujada comprovam que només estam
als voltants de 750
metres d’alçada, quant pensàvem que la canal estava molt
més amunt. Hem pujat massa per arribar fins aquí.
Trobam que aquesta canal té tres zones ben diferents.
La primera, on hi ha grans roques i un territori relativament estable, ...
...on no
cal més que l’esforç físic per pujar.
La segona, que comença després de salvar
una paret de roca pel seu costat nord, ...
...on el territori és molt més inestable...
...i
cal més concentració...
...i cercar els redols més accessibles, ...
...segurament és el tram
més delicat.
És en aquesta zona on trobam una gran heura, quina soca pot
superar els 20 centímetres de diàmetre.
També hi trobam una fita i una senyal
d’en Pep Torrens, sota una gran alzina.
Un cop superada aquesta heura ens
arribam a la tercera zona.
Està coberta de càrritx (avui ho agraïm molt) i
avançar és molt més senzill.
El terra és ferm i la pendent no és tan exagerada.
A més, l’acabament el suposam no gaire lluny.
Hem començat a pujar per
aquesta canal a les 10,05 h. ...
...i sortim d’ella a les 10,45 h.
Ens giram enrere,
per allà on hem vingut, i sembla mal de creure que s’hi pugui passar per aquí,
sobre tot si un vol davallar i no hi ha passat mai. Mentre pujàvem el cel s’ha
enterbolit i pensam si ja ha arribat el mal temps, anunciat per aquests dies.
Tenim bones vistes, tant cap a nord com a sud
i l’est.
Ens trobam a l’extrem de la mola formada per la Serra dels Teixos i la Mola d’en Galileu, al costat
del cim de Son Nebot (1.006
m). Veim, a l’est,
aquesta vall que davalla del coll des Telègraf, per quin fons hi corre
el torrentó que provoca “es Pixarell” Les corbes del territori son suaus i no
es veuen roques, però sabem que és una zona dura e incòmode de caminar.
Trobam que l’esforç fet es mereix una estona de repòs
i cercam un bon lloc per berenar i fer un cafetet.
Ens hem recuperat bé de l’esforç i el dia torna a ser
clar i el sol ens dona de ple. No fa fred. Seguim el nostre camí a les 11,35 h.
Hem decidit davallar pel pas de Son Nebot.
Haurem de travessar una zona planera
i caminar casi un quilòmetre per arribar al pas. El dia segueix ben clar i
tranquil, de manera que no tenim cap
pressa d’arribar al pas.
Ens delectam caminant casi bé pel caire dels penya-segats,
per tal de gaudir de les magnifiques vistes el màxim de temps.
Creuam el
torrentó que vessa al Pixarell. El seu llit és veritablement ridícul.
La
grandiositat li ve pel bot, de gairebé 150 metres, que té just
suquí.
Mentre ens atracam al pas,
deixarem al costat est el cim des Frontó, ...
...que
amb la cota 1.022 és una bona referència...
...per localitzar els passos de Son Nebot
i d’Escorca, ...
...que estan molt a prop l’un de l’altre.
A les 12,10 h. i sense cap gran esforç, arribam al
pas de Son Nebot. Es veu molt trepitjat i les fites el marquen perfectament.
Ens recordam que l’altre cop que hi davallàrem ja comentàrem que, de fet, hi ha
dos llocs per on es pot davallar el primer obstacle, que és una paret seca amb
restes de barres de fusta, que aguantaven una reixeta de filferro.
Un cop baix
hem de davallar per un territori prou inclinat, farcit de roques, que ens dona
bona estabilitat i seguretat.
Els senderó ens mena a davallar fins a un esperó,
ben visible des de bon començament, ...
...i d’aquí ja ens podem amollar a dins
l’alzinar, després de botar un altre paret,
aquesta darrera mig esbaldregada
per la caiguda d’una roca de les penyes que formen aquest segon collet.
A partir d’aquí la cosa no fa més que millorar.
Primer trobam que el territori té molta pendent, tapat amb una bona catifa de
fullaraca. Encara que caminam amb molt de seny no ens escapam d’alguna culada.
Ben aviat, però, la pendent minva i el bosc és més espès. Davallar no és tan
pesat i acaba casi com una passejada.
Tota la davallada, des del pas, hem mantingut
orientació nord, per arribar a una antiga zona de conreu que avui sembla
abandonada.
Hi arribam a les 12,55 h. Sense entrar-hi, seguim davallant, amb la
mateixa orientació, ...
...i pocs minuts més tard arribam a un antic camí de carro,
que ens mena directament al camí vell de Sóller a Lluc.
No hem de fer més que
anar cap allà on tenim els cotxes, pel mateix camí de pujada.
Hi arribam a les 13,25 h. Segueix el bon dia.
Selva/Sóller, novembre 2016.
Tenim bones vistes, tant cap a nord com a sud
i l’est.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada