Capella del Beat Ramon Llull, coves de Ponent, miradors des Pi (Niu des Corb), des Guix, de sa Ferradura, des Miradors, des Pi Sec, de s'Erassa i Nou.
(23.06.2017)
Una volta cultural i paisatgística, pel
que molts anomenen “territori Arxiduc”. En la que es pot tastar i veure, i
molt, la cara més decadent i abandonada d’una Mallorca que va enamorar a
l’Arxiduc.
TEMPS TOTAL: 4
hores i 50 minuts
RECORREGUT
TOTAL: 8,750 km
FÀCIL
Som als dies més curts de l’any i la calor segueix
més forta que el que era habitual. Altre
cop hem triat una volteta a vora mar i cercant el recer del sol. Tenim
informacions de dos miradors de l’Arxiduc que no coneixem i aprofitarem per
visitar-los. Altres, que tampoc coneixem, ens resulta impossible perquè tenen
el pas barrat.
A les 7,35 h. deixam el cotxe a l’aparcament de
l’hotel Continental (abans ca madò Pilla) i començam a davallar per aquest camí
tant malmenat per les forces de la natura.
Mentre baixam podem veure, a l'esquerra, la torre de Son Galceran. En el seu dia devia ser una obra
molt bona, que permetia l’accés al mirador del Pi o del Niu des Corb. Avui està
mig esbaldregat i, el que resulta més impactant, amb una posició que adverteix
la seva desaparició parcial, d’un dia per l’altre.
És una passejada agradable, molt agradable, i la
primera vista del mirador resulta impactant. El sol no ens arriba, encara, i
els contrastos de verd i blau no son massa violents.
Encara que el coneixem,
ens deixam impressionar per la seva ubicació. 363 metres per damunt la
mar, i uns dos-cents de caiguda lliure sobre els pinars que tenim just baix
nostre.
A més, els paretons del mirador son molt baixos, el que incrementa la
sensació de risc.
Seguim el nostre camí, pel cap d’amunt de les
tenasses.
El territori és de terra i macolins, que es va desfent amb el pas del
temps i pels aiguats. No és perillós però hem d’estar ben alerta.
Mentre
avançam i ens atracam a la capella del Beat Ramon Llull, es descobreixen vistes
sensacionals del recó de sa Foradada. Així mateix, per la manera que els sol
arriba ara a la capella, i veure el xap que li va obrir aquell desgraciat llamp,
no ens deixa indiferents. Ni pel mal fet ni per la força de la natura.
De camí a la capella passam pels pedrissos de la font
de s’Ermitanet, una zona on el caminet ens mena per sota una espècie de balma
que sembla donar aixopluc al camí. Les timbes son casi bé verticals.
A les 8,00 h. arribam al berenador que hi ha just
abans de la capella. És clar que hi mirava prim aquell bon home. Les pedres ben
picades que serveixen de taula o de bancs per reposar i gaudir de la natura.
Feina feta al lloc, i sense gaires eines mecàniques. Solsament la força dels
picapedrers.
Suposam que hi feren feina un grapat d’homes una bona
guarda de mesos a la capella.
Les peces de pedra i marès de Santany, que formen
la cara interior de la capella, estan picades amb la volta i curvatura
corresponent per donar-li la forma cilíndrica i fer la cúpula corresponent.
Per
accedir-hi hi van construir unes escales de pedres i un caminet per sobre un
pont, que permet arribar al penyal on hi ha la capella.
El trespol interior de
la capella és de pedres encaixades i de diferents colors que li formen l’imatge
d’una creu dins dos cercles. Les peces que acaben de cobrir el trespol, que
semblen rajoles, també son pedres ajustades.
I de la barana que envolta el mirador exterior de la
capella, també no podem més que quedar-nos impressionats. Les barres de ferro
son d’un gruix realment considerables. Només pensar l’esforç per traginar-les
fins aquí ens bona una bona idea del que havia de representar en el seu dia.
Aquesta barana està formada per diferents sectors que es varen ajuntar al lloc.
No hi ha soldadures. Les unions estan rematades. I el passamà superior encara té
la particularitat que les unions estan fetes unes en forma de boca, i les
altres en forma de falca, de manera que les segones entren dins les primeres.
Dona una idea de la força d’aquesta barana, el fet que va suportar la caiguda
de les pedres de la capella, només deformant-se el passamà superior i poc més.
Només en un extrem de la volta els enderrocs guanyaren la partida i
aconseguiren arrabassar la barana i bona part del pis del mirador.
Seguim pel caminet, passant pel costat de la cova
dels Serafins, ...
...i només deu minuts després arribam als “pontets”. Suposam que
també deu ser obra de l’Arxiduc. Un conjunt de pontets que salven el llit del
torrentó que mena les aigües de la font Coberta. Com a curiositat, hi ha un
cartellet, en diferents idiomes, advertint que el pas per aquesta zona costa QUATRE
euros. No hi ha ningú per pagar-los-hi...
Amb quatre passes arribam a les coves de Ponent, o del
Beat Ramon Llull.
El material de les roques no és gaire dur i es van desfent
amb el pas del temps i d’algun inconscient.
A la paret hi va col·locar un baix
relleu del Beat Ramon Llull. Seguim caminant pel cap d’amunt de les timbes i,
en algun boci del camí hi ha col·locat passamà de seguretat.
A les 8,30 h. arribam al mirador des Llac o des Guix.
Aquí hi ha una bassa gran que, sembla, un “llac”.
El mirador és gran i ens dona
la sensació que ha estat modificat amb data posterior a l’Arxiduc.
Poc més
endavant arribam al mirador de sa Ferradura. Per a noltros el més “simpàtic”.
És
petit, graciós, situat a un lloc sense obstacles visuals i dominant la vista de
sa Foradada.
Aquí hi arranca un camí de carro que ens menarà,
sempre davallant, fins a nivell de la mar, ...
...sustentat per marges quina forma i
alçada ens tenen ben impressionats.
Passam pel
mirador des Miradors...
...i pel des Pi Sec, un tant degradats i tapats pel
bosc.
El camí segueix baixant, en direcció nord, encara més degradat, ...
...fins
arribar a una sitja, a vorera de la mar.
Amb vistes a sa Foradada.
A les 9,20 arribam a la caseta del Garriguer, on hi
ha un recó, el berenador des Penyals, altre cop amb pedres picades per fer la
taula i els bancs.
El camí fa una darrera corba, esborrada per les
esllavissades i envestides de la mar, que menava cap el començament del camí de
la Mar.
Noltros
davallam per la tenassa i arribam al roquissar de la vorera.
Entre les roques
hi veim bocins del que devia ser el pis del camí. Empedrat amb roques de considerable grandària,
ajustades i picades fins aconseguir una cara llisa.
Aquí hi havia la “caseta de bany de l’Arxiduc”...
...segons
les fotografies de l’època.
El cert és que hi ha una roca picada fins a
donar-li forma plana i també uns escalons que permeten, amb certa comoditat,
entrar dins la mar.
Mòsses a la roca, encara visibles avui.
Aquí hi descansam una estona. Amb sa Foradada al fons és un bon lloc per fer un cafetet. Fa calor ben abastament.
A les 10,10 h. seguim el nostre camí.
Ara ens
orientam cap a l’oest, seguint el camí de ses Vinyes, que ens ha de menar cap a
les cases de s’Estaca, quina construcció resulta del tot peculiar a les nostres
terres.
El camí està sustentat per marges molt ben conservats.
A les 10,34 h. arribam a una zona de marjades.
Just
damunt nostre hi veiem el mirador des Pi.
A les 10,56 h. deixam de banda el camí que ens
menaria a les cases de s’Estaca, ...
...i partim pel camí de la Barrera de sa Marina,
també conegut com a camí Vell de s’Estaca, que trobam ben enfront nostre.
No hi ha pèrdua,
després d’una primera sitja hi arranca el camí. Ben marcat i delimitat per
pedres i parets.
És ample i no gaire feixuc de pujar, tot i la calor que fa. El camí manté orientació sud mentre ens fa pujar.
A
les 11,20 h. arribam al mirador de sa Rassa (o de s’Erassa).
A nosaltres ens
resulta curiós aquest nom. Ens sembla possible que sigui el resultat mal
pronunciat de “s’Erassa” és a dir una gran era. Hem passat per territori
susceptible de donar cabuda a una era.
Aquest mirador està, en part, picat a la roca que el
sustenta.
L’accés es fa per una escala picada a la pedra viva...
...i les vistes son
cap a Ponent.
Seguim pujant pel camí, deixant a la dreta, el portell del vell camí de la Font Figuera, ...
...i a les 11,55 h. arribam a la
barrera.
Sembla que aquesta barrera li dona el nom de “camí de la Barrera de sa Marina”, és
una barrera de ferro en bon estat.
A les 12,00 h. arribam al que serà el darrer, el mirador
Nou, o Blanc. També està molt malmenat, casi bé esfondrat del tot.
No en queda
ni la meitat però així mateix podem veure la feina fina dels picapedrers, que
varen construir la volta de l’escala que permetia pujar al cap d’amunt
d’aquesta torreta.
A partir d’aquí la cosa es complica. Arribam a zones
tancades per propietats privades. Anam per un antic camí, orientats a nord, per
poder retornar allà on tenim el cotxe. Passan darrera unes cases on hi fan
obres. Molts d’enderrocs d’aquestes obres els han amollat dins el bosc deixant
el camí casi be tapat de pedres i brutor.
A les 12,20 h. arribam a la carretera, al costat del
km 65,700, sense cap altre entrebanc ni haver botat cap tanca ni barrera.
Just al costat de la torre de Son Galceran.
Fa una calorassa però la volta s’ho ha merescut.
Selva/Sóller, agost 2017
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada