i BANYALBUFAR RAN DE MAR
(16.06.2017)
Sembla que
foren els musulmans andalusins, anteriors a la conquesta catalana, els primers
habitants de Bany al bahar (construït vora la mar), d’on surt l’actual
Banyalbufar. La costa és escarpada, poc accessible i caracteritzada per
sediments de les èpoques més antigues de Mallorca.
TEMPS TOTAL: 5 hores
RECORREGUT TOTAL: 8 km
DIFICULTAT MITJANA
Des d’uns dies ençà fa una calorada, per això que ens
hem decidit a fer una volteta sense gaires complicacions a vorera de la mar,
amb l’esperança de gaudir de la marinada fresqueta.
Poc abans de les vuit del matí, d’un dia tan clar i
calorós com els darrers, deixam el cotxe aparcat allà on comença la “volta des
General” o “camí de Baix”.
No és que el vulguem
seguir, sinó que només hi hem de caminar unes poques passes per
abandonar-lo pel seu costat est i, seguint un tirany ben marcat, començar a
pujar per les faldes del penyal de s’Heura.
La garriga no és gaire espessa ni
el territori massa empinat. Sí que hi ha pins morts i ajaguts entre les mates.
Tanmateix el tirany que seguíem al començament ha acabat desaparegut. No l’hem
de menester. La nostra orientació és arribar a la cresta de la carena, que la
intuïm no gaire a lluny ni amunt.
Després de botar una paret de partió, el territori es
complica una mica. Ara hem de pujar per les roques, entre la garriga.
Trobam
algunes fites que consideram innecessàries. Tanmateix el que hem de fer no és
altre cosa que seguir la cresta, tan a prop com ens sigui possible dels
penya-segats.
Així mateix, l’altura assolida i els penya-segats, ens donen la
possibilitat de gaudir de espectaculars vistes de Banyalbufar.
A les 8,35 h. passam pel mirador que hi ha al cim del
penyal de s’Heura.
Uns 330
metres més avall nostre, dins la mar, hi veiem la punta
anomenada des Cavall.
Banyalbufar
No ens enredam gaire a aquest mirador i, seguint el camí,
ara sí ben marcat,..
...arribam a l’esplanada del puig de ses Planes.
Son les 8,40
h.
Passam de llarg i anam cap al punt geodèsic del puig. Ben igual que a la
plana, aquí també hi ha un casetó, mig arruïnat, que el feien servir per
vetllar aquesta costa, en els desgraciats temps de la nostra guerra. També hi
ha les runes d’una petita caserna i les d’una construcció, que ens sembla molt
més antiga, quina planta és casi be circular.
Avui hi gaudim d’unes vistes
realment espectaculars.
La successió dels cims, que ens resulten familiars, és
ben a la vista i l’escala dels blaus amb que estan difuminats encara els fan
més espectaculars.
Son les 8,50 h. en passar per aquest cim. La mola de Planícia, al fons.
Seguim el
nostre camí. En comptes de davallar seguint els camins de carro, que sabem que
hi ha, ens decidim a seguir la cresta mentre resulti accessible.
El territori
no resulta gaire complicat i avançar és relativament senzill. La calor és el
més molest. Des de que hem començat la caminada no s’atura de augmentar.
En arribar a l’esperó situat a l’est del puig, se’ns
obren les vistes del boci de costa que se’ns amagava.
Ara contemplam el Port
des Canonge i algunes de les cases del port de Valldemossa.
Poc més endavant,
just a les darreres roques d’aquest esperó, hi ha un altre mirador, adornat amb
les deixalles d’una antiga antena de televisió. És curiós que aquells que ens
exigeixen el compliment de les lleis que ells mateixos dicten, acabin per no
complir-les. El que hom espera és que si l’antena ha quedat fora de servei, es
retirin els ferros i es procuri deixar el territori com estava abans. En aquest
cas res d’això han fet. Els ferros, la caseta de connexions, cables i, fins i
tot, una placa solar per generar l’energia necessària, tot abandonat i escampat sense cap mirament.
Seguim davallant per la cresta, ...
...creuam territoris més
planers mentre ens atracam...
...a les timbes que pengen damunt el Corrals Fals. Son
les 9,30 h.
El sol ens dona de ple i la calor és ben empipadora.
En primer
terme tenim d’espectacular punta de s’Àguila...
...i al costat contrari, mirant cap a
sud, hi veiem les cases de Son Bunyola.
Només ens calen deu minuts per arribar al camí de
Baix.
Caminarem per aquest camí, en sentit a Banyalbufar, una estoneta, però no
resulta especialment relaxant.
És el bocí amb costa suau que ens ha de menar
fins al Pi de sa Consulta. Hi arribam a les 9,50 h.
És en aquest punt que
abandonam el camí i davallam, cap a la mar, per un senderó ben marcat.
El tall
fet a la garriga és ben evident i no costa gaire seguir-lo.
No el recordam tan
net el darrer cop que passarem per aquí, de camí a la cova de na Bernarda.
A les 10,10 h. arribam al límit de la garriga. Deixam
de banda el senderó que ens menaria a la cova, i tiram cap a la costa, cap a
Banyalbufar. Som a la punta des Cavall.
El trànsit per aquesta zona resulta d’allò més
complicat.
Els blocs de roca, caigudes ves a saber d’on, son espectacularment
grans, el que acaba convertint-se en tot un seguit d’obstacles complicats de
superar.
A ran de mar no hi ha marinada, ni fresqueta ni res. Calor més sufocant i humida. I d'ombres cap ni una.
Hem superat la punta des Cavall i cercam un redol per
berenar. Ho feim just davant l’escull des Cavall. Tot i que les ganes hi son,
no acabam de decidir-nos a fer un bany. La costa és complicada i no ens volem
arriscar.
Més endavant el territori va mudant.
No li podem
posar noms perquè no sabem res de geologia, però és evident que l’origen és
distint.
Grum de sa Sal.
Algunes roques ens recorden, sense gaires esforços, a grups de troncs
empaquetats en forma de cub.
Altres roques poden semblar l’escorça de tronc de
pi.
Altres redols la roca és desfeta, sembla pissarra, gris i gens compacta,
que es desfà en pols casi be just de tocar-la.
A les 11,30 h. arribam a l’alçada del “Pa de Figa”...
...i
poc després, a les 11,45 h. a prop de les runes de la “Caseta des Rector”.
Noltros seguim caminant pel roquissar de ran de mar.
Novament ens topam amb més
blocs d’aquells que semblen fustes empaquetades dins cubs i roques casi bé
planes, que sembla que tenen petjades marcades.
La passa no ha millorat gens ni mica.
Seguim botant per damunt aquests grans còdols.
Sempre ran de mar.
Tenim ben a la vista “sa Galera” i més al fons Banyalbufar. Ara hi veiem gent
que pren el sol o neda.
La mar ha mudat i ja no és tan calma com de bon matí.
La calor no afluixa gens ni mica.
Arribam al punt en que no podem seguir
caminant per la costa. Una gran roca ens barra el pas. Ja en teníem noticies
d’aquest detall i sabem que ens haurem de banyar els peus.
No és una tirada
llarga, però si que tenim temps d’alguna llenegada. Son les 12,00 h.
Ens pensàvem que no tindríem més ocasions de
banyar-nos els peus, però només deu minuts més tard ho hem de tornar a fer.
El
pas sobre les gran roques resulta massa arriscat i l’opció de creuar per la
vorera de la mar és més relaxant i refrescant.
Ara ja caminam per les bales de la mar, de la platja
de sa Galera.
Hi ha un grapat d’escars i a un d’ells tenim l’ocasió de saludar
a una de les primeres persones que van creuar sa Fosca. La mar està molt
burinada i els xots l’han pintada casi tota de blanc.
A les 12,30 h. deixam enrere la mar.
Punta de sa Galera.
Ara ens toca un
darrer esforç. Haurem de pujar fins allà on tenim el cotxe. El camí que seguim
per sortir de la platja de sa Galera ens mostra les evidències del moviment
d’aquest territori. És una zona de terra desfeta i el caminet ens fa passar per
damunt timbes de considerable altura.
Anam deixant enrere la mar, per on hem caminat, i ens atracam a la zona de
bosc i garriga.
No aturam de pujar. A n’aquestes hores del dia, la calor és el
major obstacle, més que el propi cansament, del que els dos anam ben servits.
Pujam per senderons, més o manco marcats. A la part
baixa no hi ha possibilitat de pèrdua, però així que anam pujant, les
possibilitats es multipliquen.
Finalment arribam al camí de Baix a les 13,00 h.
Estam contents d’aquesta volta, però també molt més
cansats del que esperàvem.
Selva/Sóller, juliol 2017
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada