ES CASTELLOT I TALAIA DE CALS REIS
(638
m) (765 m)
(22.12.2017)
Dos cims que tanquen, en part, la vall d’Orient pel seu costat sud. La
Talaia és un cim molt trepitjat, no així el Castellot, però a ambdós s’hi
troben restes arqueològiques, i ambdós estan abandonats de la ma de Déu.
TEMPS TOTAL: 4 hores i 50 minuts
RECORREGUT: 7,550 km
DIFICULTAT MITJANA
Sembla que el temps serà millor, per això ens hem decidit a fer la volta
que la setmana passada haguérem de suspendre per mor de la pluja.
A les 8,30 h. deixam el cotxe a Orient. Cap a sud-oest hi veiem els
penya-segats des Castellot. El dia és clar i no hi ha risc de pluja, tot i que
la serra d’Alfàbia està tapada del tot pels niguls baixos.
Sortim del llogaret, per la carretera que ens menaria fins a Alaró,
...però
ben aviat l’abandonam per un portell de ferro, mig obert i prou malmenat.
Seguim un camí de carro, poc transitat, que ens mena a passar vora un hort de
pomeres. Seguim el camí que, ben aviat, deixa enrere les pomeres i ens mena a
la partió amb la finca de Son Palou i el bosc d’alzines.
Entrar dins el bosc és
possible per un botador de ferro.
Després seguim un camí de carro que ens mena
fins el pas de s’Estaló.
Les informacions que tenim esmenten una ruta que avui ja no serà possible
repetir. El tancat de la finca de Son Palou es veu molt nou i fet a
consciència. És clar que no hi volen ningú dins el seu territori. Per tant, no
tenim altre remei que arribar fins el pas de s’Estaló. És una passejada curta
que ens serveix per entrar una mica en calor.
Hi arribam a les 9,10 h.
És un pas fet per l’home que tallà els penya-segats,
que formaven una cortina casi bé inaccessible, que comença al Castellot, en el
seu extrem oest, i acaba a la Talaia de Cals Reis, al cap est.
A l’altre costat de les penyes, seguim el camí que baixa cap al Freu,
orientats cap a l’oest, fins arribar a un porxo esbucat, en que el deixam per
la dreta.
A partir d’aquí, sense fites ni gaires referències visuals, caminam
entre les alzines, guanyant altura progressivament. Estam a recer de l’oratge fred
i el sol ens dona casi bé de ple.
Ben aviat arribam al peu dels penya-segats des Castellot. No som al punt on
s’hi localitza la via d’accés al cim. Ho
sabem, però cercam si hi haurà algun punt que ens permeti superar aquestes
penyes, casi bé verticals. La veritat és que el primer intent no pot ser pitjor.
Acabam al tall de les penyes que guaiten cap a Orient, sense cap possibilitat
de seguir ni de pujar. Hem de tornar enrere i seguir cercant.
Seguim voltant es Castellot, pels peus de les seves penyes, orientats a
l’oest. Tan aviat com el territori ens sembla accessible, tornam a provar de
pujar. És una curta canal, molt oberta i casi be vertical, on hi ha un grapat
d’alzines que ens donen bons punts d’aferrada. La pujada no és gaire complicada
ni arriscada. Amb quatre grapades som dalt de les penyes.
Així mateix, abans
d’arribar al cim, seguim voltant les timbes, cap a l’oest, per mirar de trobar
la pujada esmentada a les informacions que tenim.
Ben aviat veim algunes fites que assenyalen el lloc de pujada.
Ara sí que
ens dirigim cap el cim, on hi arribam a les 10,05 h.
La vista de la vall
d’Orient és, certament, espectacular.
Fins i tot la situació del llogaret,
responent a la necessitat ancestral de reservar les terres pel conreu i
construir les cases sobre les roques, es veu clarament des d’aquí. Les cases
estan sobre la punta d’una cresta que separa les valls on hi ha Comasema, al
nord-est de la cresta, i son Terrassa, a l’est, i a l’oest hi ha la finca de Son
Palou.
L’ennigulat que tapa la serra d’Alfàbia segueix tan espessa que ens tapa
tots els cims.
Hem de cercar un lloc a redós de l’oratge gelat que corre aquí dalt.
Aprofitam per berenar i fer una volta.
Així trobam les restes d’antigues
edificacions, quina finalitat, òbviament, desconeixem. També hi ha restes de
parets amb un traçat clar. Totes envoltant un petit planiol on hi ha un bon
grapat d’arbres.
A les 10,55 h. anam a cercar la baixada ...
...vorejant les timbes i ben aviat
localitzam les primeres fites, que ens menaran cap a l’encletxa per on podrem
davallar.
Hi arribam a les 11,05 h.
Primer feim una petita desgrimpada, sense
major dificultat, ...
...però més avall sí que hem de davallar per sobre l’aresta
d’una encletxa oberta a la paret de roca.
No és que tingui una dificultat
excessiva, però sí que hi hem d’anar amb compte. El bot pot superar fàcilment
els cinc metres, amb lo que una caiguda resultaria greu.
Sense major dificultat arribam a territori més obert i manco arriscat. No
hem de fer altre cosa que, intentant no perdre gaire altura i caminant vorejant
els peus de les penyes, orientats a l’est. A les 11,25 h. arribam al camí de sa
Comuneta, però una mica més avall del que volíem. Ens toca remuntar aquestes
costes fins arribar a prop del pas de s’Estaló.
Arribats al camí que ve del pas de s’Estaló, el seguim, orientats a sud, però
ben aviat el deixam, seguint un vell camí de carro, casi esborrat pel bosc i
les pedres que han redolat. Son les 11,35 h.
Sempre seguint el camí de carro. Sempre pujant de manera suau ...
...i casi bé per
la cresta de la Talaia de Cals Reis, ...
...a les 11,50 h. arribam a una cova i les
restes d’un marge. És clar que la cova era emprada pels carboners. Avui ho és
per les cabres salvatges.
El camí de carro s’ha convertit en sender. Però el deixam quan aquest
comença una davallada definitiva i decidida, a uns 130 metres passada la
cova.
És el moment de pujar per les tenasses que tenim a sud, ...
...orientats
directament al peu de les penyes que formen aquesta murada.
Localitzar la zona que ens permet arribar al cim de la Talaia, tampoc
resulta gaire complicat. És més, diríem que hi ha més d’un punt que permet
accedir al cim des d’aquest costat. En tot cas noltros fem cas a les
informacions i anam a pujar pel territori que penja just davall el cim, pel
costat oest.
Es tracta d’anar pujant entre les alzines, seguint els esporàdics senderons
marcats per les cabres i altre bestiar. És d’aquesta manera que ens trobam,
primer, amb un marge que ens fa pensar que aguanta un camí. En arribar-hi no hi
ha senyal de res més que de bosc i garriga. Seguim pujant i arribam al cim pel
costat oest.
Son les 12,30 h. Hi trobam un grup de joves mallorquins, els saludam i
seguim el nostre camí, després de diferents comentaris amb ells.
Anam a guaitar
al costat sud de la Talaia, ...
...que és el que te millors vistes, cap a Alaró.
Tampoc ens hi estam gaire i anam a trobar el camí que ens ha de menar cap a
Orient. És una tasca d’allò més senzill. Primer trobam el sender, molt
trepitjat i ben marcat i, ...
...ben aviat arribam al camí de carro procedent del pas
de s’Escaleta. Son les 13,05h.
Seguim aquest camí, baixant, que manté el seu caràcter de carreter, tot i
que està molt malmenat per la natura, i ben aviat passam per un seguit de
creuers. Noltros sempre davallant arribam al botador de ferro que hem superat
de bon matí.
Son les 13,20 h. en sortir del bosc pel botador i vorejam l’hort de
pomeres.
Sortim a la carretera i davallam cap a Orient. Deu minuts més tard
arribam al cotxes.
El matí ha anat millorant i ara sí que es poden veure, entre els núvols
esqueixats, els cims de la serra d’Alfàbia.
Ha estat una bona volta.
Selva/Sóller, febrer 2018
.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada