dilluns, 16 de novembre de 2015

CINGLE DES NIU DES VOLTOR I MOLETA DE CALS REIS


CINGLE DES NIU DES VOLTOR
MOLETA DE CALS REIS
(781 m)
(06.11.2015) La planta més representativa d’aquest recorregut és el bruc, de nom científic "Erica arborea", que té per habitat les dolines d’aquesta zona de la Serra. Floreix a la primavera i la seva coloració és blanquinosa. La qualitat de la seva fusta i la practica de cremar el càrritx son possiblement les causes de la seva regressió.
DURACIÓ TOTAL: Sis hores
RECORREGUT: 7 km
DIFÍCIL
La ruta, tal com l’hem feta avui, l’hem treta de les publicacions dels nostres amics Barranco i Joan Riera. Noltros ja hi hem estat un parell de cops al Cingle, però no hem pujat al cim de sa Moleta de Cals Reis, amb el mateix itinerari.
A les 7,45 h. hem deixat el cotxe a l’aparcament que hi ha al Nus de sa Corbata i ens disposam a començar la caminada. El dia es presenta del tot clar i calmat. No corre ni gota d’oratge. Noltros estam a l’ombra però les moles bessones des Castellots es mostren ben il·luminades.
De tot d’una es fa evident que no serà senzill avançar.
Les carritxeres son grans i, a més d’amagar les pedres, resulten un obstacle considerable a l’hora d’avançar.
També sabem que la primera part serà la més senzilla, perquè hem decidit davallar, primer, fins el Cingle des Niu des Voltor.
Les carritxeres estan banyades per la rosada i, ben aviat, els nostres calçons acaben xops del genolls en avall.
No hi ha camí visible. Hem de transitar per dins una mar de carritxeres que es succeeixen amb redols de roques.
Primer el territori és relativament uniforme i avançam amb certa tranquil·litat.
L’orientació que duim és bé de cara al puig Roig, nord-est.
És que aquest és un altre dels problemes de la ruta d’avui, la manca de referències clares que ens ajudin a progressar.
Com més davallam, més es complica el territori.
Les carritxeres son grans i les roques que veiem per sobre d’elles, estan fragmentades i formen encletxes estretes i fondes. Fins i tot les roques arriben a ser tan altes que no tenim altre remei que fer-lis la volta.
Per descomptat que, sempre que podem, caminam pel roquissar, però la continuïtat no és un tret que l’identifiqui i, una vegada rere altre, tornam acabar dins les carritxeres.
És perquè coneixem aquest redol i sabem que no ens podem perdre, que tenim el tall del torrent de Pareis ben davant nostre i el del torrent del Gorg Blau a la nostra dreta, que d’altre manera acabaríem dubtant.
Cada cresta que hem de superar de roques, cada cop mes esmolades per l’erosió, ens aboca a una clotada, cada cop més complicada de creuar. És que l’existència de mata de llentiscla es fa més regular i també trobam els primers redols de bruc, molts d’ells cremats a algun incendi de fa anys. Tot plegat ens alenteix encara més el nostre camí.
Retrospectiva del camí recorregut.
A les 8,50 h. arribam al límit del tall del torrent de Pareis.
És una miranda que ens corprèn.
El tall pot tenir més de tres-cents metres de caiguda vertical. És clar que si fes vent no hi guaitaríem.  
Tot i la dificultat del territori que hem transitat, val la pena fer esment a dues curiositats. Des de que hem deixat el cotxe, al Nus de sa Corbata, ens segueix un moix, que no s’ha fet por ni de les roques esmolades i gratalloses, ni de les grans mates de càrritx.
L’altre és que així mateix hem localitzat alguns bolets entre aquesta mar de carritxeres, entre ells hi havia un que pareix que era un Pisolithus Arhizus, segons la semblança amb l’il·lustració al llibre dels Bolets de les Balears.
Tenim clar que aquest punt al que hem arribat no és el nostre destí, així que hem de seguir la ruta. No tenim altre remei que seguir sortejant els obstacles rocosos que tenim davant nostro.
Ara ens encaram clarament cap a l’est per anar a trobar el tall del torrent des Gorg Blau.
El territori no ha fet més que complicar-se però ara trobam alguna fita, és senyal que ens hem ajuntat amb la ruta que es fa servir normalment per arribar al punt al que ens adrecem.
Això no vol dir que el camí resulti més senzill, només és senyal que algú hi ha passat abans per aquí.
Ben aviat afinam una de les poques fites que son inconfusibles.
És un forat natural al cap d’amunt d’una de les crestes. Senyal que falta poc per arribar al límit.
De tota manera, passar a l’altre costat d’aquesta cresta no és tasca senzilla, és un dels darrers obstacles però un dels més complicat.
Hi ha fites però no cal seguir-les.
Noltros passam a l’altre costat per allà on ens sembla manco complicat.
A l’altre costat ens trobam un altre clotada, no massa gran però absolutament poblada de bruc, alguns exemplars superen de llarg els dos metres i els troncs son d’un gruix considerable.
Fent una ullada enrere contemplam un territori absolutament turmentat per la natura, les roques gastades pels aiguats recorden perfectament a les antigues monges, cobertes amb aquells vels. De fet totes les roques tenen aquesta semblança, d’estar cobertes per un vel que, amb les seves penjades, fa les arrues característiques. 
A les 10,00 h. arribam al punt, aproximadament per aquí hi havia un niu de voltor, segurament fa molts d’anys, i el fet va donar nom a la contrada, la punta formada a la confluència dels torrents del Gorg Blau i de Pareis.
El dia segueix calm i el sol ens dona un cert conhort, tot i la suada.
Descansam i gaudim d'un entorn absolutament salvatge.
El tall del torrent de Pareis. Les úniques senyes de la ma del home son les obres de la zona de Cosconar.
Un bon lloc per fer un cafetet.
Son les 10,45 h. Recuperats, en part, ens toca desfer una part del camí per anar a pujar per l’ampla coma que davalla des del cim de la Moleta de Cals Reis.
Per tornar a superar la cresta amb el forat, ens hem decidit a seguir unes fites, ...
...que ens menen a fer-li la volta per la cara nord.
No ha estat una bona decisió.
El territori ha resultat ser molt més complicat que a l’anada.
Des del costat sud de la cresta del forat veiem clarament la ruta a seguir per arribar a la propera fita.
Haurem de superar un seguit de clotades, separades per altres tantes faringes de roques.
Així mateix, el que veiem ens anima.
Aquesta coma es fa tant més rocosa com més amunt es fa.
Per tant, un cop superat el primer bocí, la resta només serà l’esforç propi de la pujada.
Bé, en realitat ha estat més una il·lusió que no una realitat.
La ruta no te pèrdua ja que només es tracte d’anar pujant, sense perdre de vista el punt més alt de la coma.
No podem agafar com a referència el cim que ens queda a sud, perquè es la cota 642, no el vertader cim.
L’esforç ens passa factura i les carritxeres no ens ajuden gens. La pujada es fa molt més feixuga del que esperàvem.
La successió de zones de rocam i clotades de carritxeres sembla no acabar mai. Poc més amunt arribam a una zona prou gran, coberta de bruc. És un obstacle que ja no ens veiem amb cor de superar.
Decidim voltar-lo enfilant-nos per les roques del costat est de la coma. Son les 12,00 h.
Això darrer si que ha estat un encert. Hem entrat a una zona de roques més o manco uniforme.
Les roques son de full, més o manco gruixats, amb una inclinació no gaire exagerada. Tanmateix l’esforç ha estat gran i casi renunciam al cim.
Pujar no té altre dificultat que la pròpia ascensió.
Son les 12,50 h. en arribar casi bé als peus de les timbes que envolten cim. Per les informacions sabem que hem de botar la paret de partió, que veiem a l’est, i seguir voltant el cim fins arribar a una figuera, que és on el territori permet accedir a un nivell superior i, des d’allà, al cim.
Pujar al cim ja no presenta cap més dificultat, però si que ens reserva una petita sorpresa. Ens trobam amb una paret, obra, se'ns dubtes, dels humans, que envolta una zona no gaire gran. Aquesta paret, o petita murada, està construïda des del punt on hi pengen les timbes, al costat nord, i està orientada cap a sud, a trobar una altre zona de roca poc accessible. La llargada no supera els quinze metres, i l’alçada es discreta. Aquesta paret no supera el metre, al costat més alt. No hi ha dubtes que és una petita murada, per la gran quantitat de reble que hi ha dipositat a la part posterior i que li dona l’acabat. Les pedres de la cara exterior son prou grans, però sense resultar espectacular. Pensam que la seva finalitat no devia ser defensiva.
Son les 13,00 h. i estam ben cansats. Ens hi enredam poc aquí dalt, tot i que les vistes son sensacionals.
Sobre tot la gran mola de la serra de s’Almangra, coronada pel puig Major. No hi ha gens ni mica de boira.
Anam a cercar la zona que ens permeti davallar del cim. Per això haurem de voltar, seguint les timbes, orientats a l’oest. La proximitat de la carretera és evident però hem de trobar el lloc per poder-hi davallar. No estarem gaire a trobar-ho i la baixada es còmode i senzilla.
A les 13,30 h. arribam a la carretera. La davallada fins al Nus de sa Corbata és un xalar. Estam ben cansats però satisfets. El dia segueix ben igual de lluminós i tranquil.

Selva/Sóller, novembre 2015

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada