(462 m)
(11.10.2013)
El puig de Garrafa és un bon mirador de tota la contrada que envolta Andratx. Un itinerari que transita per un territori amb bells racons, aliens a la febre urbanitzadora dels voltants. Una volta circular, amb sortida i arribada al poble.
El puig de Garrafa és un bon mirador de tota la contrada que envolta Andratx. Un itinerari que transita per un territori amb bells racons, aliens a la febre urbanitzadora dels voltants. Una volta circular, amb sortida i arribada al poble.
DURACIÓ:
Cinc hores
RECORREGUT:
9 km.
DIFICULTAT
MITJANA
Son
les 8,40 h. en posar-nos en marxa, un cop deixat el nostre cotxe devora les
cases de Son Prim a Andratx. Tornarem enrere pel costat de la carretera
d’entrada a Andratx.
Ben aviat trobarem un senderó que ens mena entre ametllers no gaire cuidats, abandonats diria jo. El senderó en mena just devora el braç de la carretera que mena al Port d’Andratx. Noltros caminam amb orientació sud.
Ben aviat trobarem un senderó que ens mena entre ametllers no gaire cuidats, abandonats diria jo. El senderó en mena just devora el braç de la carretera que mena al Port d’Andratx. Noltros caminam amb orientació sud.
A
les 9,00 h. hem arribat a uns depòsits municipals d’aigua. Son dues
edificacions.
Entre elles hi arranca un nou senderó, ben marcat, que ens mena en suau pujada, per un coster cobert de pins i garriga.
L’autopista que arriba a Andratx passa just uns metres més avall. El renou dels cotxes es mal d’agombolar amb un entorn de natura més o manco salvatge. És un renou molest, o al manco a noltros ens ho sembla.
Entre elles hi arranca un nou senderó, ben marcat, que ens mena en suau pujada, per un coster cobert de pins i garriga.
L’autopista que arriba a Andratx passa just uns metres més avall. El renou dels cotxes es mal d’agombolar amb un entorn de natura més o manco salvatge. És un renou molest, o al manco a noltros ens ho sembla.
Haurem
de caminar, pujant entre els pins, fins a les 9,25 h. per arribar a una miranda
natural que ens obri amples vistes a les cales de Santa Ponça, Peguera i Camp
de Mar. Es que guaitam directament damunt el Pla de Son Fornes.
Tot
i que el dia no és gens clar, hi ha molts de niguls grisos i un bon grapat de més
negrosos, i corre un oratge fred i ben empipador, no ens privam de gaudir
aquestes vistes amples damunt la mar. Ses Illes Malgrats i des Conills ens fan
un primer regal per a la vista.
El territori es accessible gaire bé per tot arreu, tanmateix hi ha pintat un bon rotllo vermell a la roca, que indica el lloc exacte.
Hem
abandonat la garriga i el pinar. Caminam per territori de roca esquerdada i
arrodonida. Moltes es mouen. Hem deixat al nord la Coma de sa Teia i caminam
casi bé pel fils dels penya-segats que guaiten a sud-est. Caminam orientats a
est.
Mentre
guanyam altura encara s’obren més les vistes. Ara podem veure clarament casi
tot el port d’Andratx i Camp de Mar. I mirant cap Oest veim clarament la cresta
de na Pòpia, a Sa Dragonera.
No
hi ha perill de pèrdua. Hi ha moltes fites que no fan altre cosa que indicar
que algú hi ha passat abans.
El territori es prou obert que permet avançar per onsevulla.
Cada cop més la Coma de sa Teia es més fonda, a nord, i els penya-segats son més alts, a sud. Hem de seguir endavant, superant costers no massa empinat però una mica incòmodes. Les retxes de sol son intermitents, i ens mostren les clapes socarrades de l’incendi que es patí aquest estiu passat.
El territori es prou obert que permet avançar per onsevulla.
Cada cop més la Coma de sa Teia es més fonda, a nord, i els penya-segats son més alts, a sud. Hem de seguir endavant, superant costers no massa empinat però una mica incòmodes. Les retxes de sol son intermitents, i ens mostren les clapes socarrades de l’incendi que es patí aquest estiu passat.
No és el cim, i hem deixat enrere ses Rotes d’en Delaigo. Un territori planer, amb nombrosos pins i redols de terra que, pel nom, sembla haver estat conreada en algun moment.
A
l’altre costat d’aquestes planes hi trobam un coll que ens separa del cim,
coronat per una torre de vigilància contra incendis.
Com que hem abandonat el fil dels penya-segats, però caminam pel punt més alt de la serra, la nostra orientació ha anat canviant de l’est a nord.
Com que hem abandonat el fil dels penya-segats, però caminam pel punt més alt de la serra, la nostra orientació ha anat canviant de l’est a nord.
Son
les 11,00 h. en arribar al cim. Hem assolit l’altura màxima d’avui, 462 metres.
Hi fa mal estar i fred. L’oratge resulta molt incòmode.
Ens abrigam i cercam recer a la caseta mig arruïnada. Gaudim de vistes a tot el redó. Tota la cala de Santa Ponça, per un vent, i tota la successió de cims del cap de ponent de la Serra de Tramuntana, Puntals des Forn, Puig de ses Basses, Puig des Campàs, etc. I la gran clapa de pins socarrats.
Hi fa mal estar i fred. L’oratge resulta molt incòmode.
Ens abrigam i cercam recer a la caseta mig arruïnada. Gaudim de vistes a tot el redó. Tota la cala de Santa Ponça, per un vent, i tota la successió de cims del cap de ponent de la Serra de Tramuntana, Puntals des Forn, Puig de ses Basses, Puig des Campàs, etc. I la gran clapa de pins socarrats.
A
les 11,40 h. seguim la nostra marxa caminant per un senderó ben marcat. La
terra es roja i les pedres queden tintades de passar-hi. Haurem de perdre
altura per arribar al Coll de Garrafa a només 406 metres.
El territori no es tan desagradable. Fa estona que hem perdut la remor de l’autopista i ara estam envoltats de pins de considerables mesures. També hi han les restes de pins caiguts per passades tempestes.
El territori no es tan desagradable. Fa estona que hem perdut la remor de l’autopista i ara estam envoltats de pins de considerables mesures. També hi han les restes de pins caiguts per passades tempestes.
Avançam,
sempre seguint el senderó, que ens mena per territori més o manco còmode, entre
pins i a recer de l’oratge fred. L’orientació es nord, però casi no cal fer-hi
esment. El propi perfil de la serra ens hi mena.
Intentam seguir el camí de baixada, que ens ha de
menar per aquesta zona i ens trobam una barrera tancada. Ens sorprèn perquè a
les instruccions no hi ha cap comentari. Tampoc es cap problema, només han
posat una barrera al camí però es fàcil saltar la paret seca. Son les 12,40 h.
Passam pel costat est del Puig de ses Creus i tot seguit davallam al coll de n’Esteve o de Son Ceba, que ens dona pas a la zona coneguda com s’Ermita, un territori marjat on hi ha ametllers.
Passam pel costat est del Puig de ses Creus i tot seguit davallam al coll de n’Esteve o de Son Ceba, que ens dona pas a la zona coneguda com s’Ermita, un territori marjat on hi ha ametllers.
Seguim
el camí i ens atracam a s’Ermita, passam per les amples marjades, però no podem
seguir.
Una nova barrera tancada. I aquesta si que presenta una mica més de dificultat.
Haurem de baixar un petit marget per poder tenir accés al sender que evita passar per aquest porxet que hi ha molt a prop. Son les 12,50 h.
Una nova barrera tancada. I aquesta si que presenta una mica més de dificultat.
Haurem de baixar un petit marget per poder tenir accés al sender que evita passar per aquest porxet que hi ha molt a prop. Son les 12,50 h.
Ben
aviat el senderó acaba dins una pista per a cotxes. Es veu mal menada pels aiguats
i no veim gaires marques de rodes.
Es un camí prou agradable que ens fa davallar per una petita coma. Més endavant passarem pel cap damunt d’uns penya-segats anomenats de Son Lluïs.
Es un camí prou agradable que ens fa davallar per una petita coma. Més endavant passarem pel cap damunt d’uns penya-segats anomenats de Son Lluïs.
Ara
ses vistes son exclusivament damunt el clot d’Andratx i el seu entorn.
Construccions noves i d’altres amb més antiguitat i restaurades. La Parròquia i l’Ajuntament
destaquen entre totes.
Al fons escarrufa pensar en l’incendi ferest de l’estiu passat.
Al fons escarrufa pensar en l’incendi ferest de l’estiu passat.
Seguim
la pista, sempre davallant i una tercera barrera, tancada a pany i clau. Tampoc
no representa una complicació considerable, però ho trobam un pel exagerat,
tanta barrera inútil pels que anam a peu. Son les 13,25 h.
El
camí acaba passant a prop de construccions habitades, i d’altres a mig fer i,
per seguir la tònica d’avui, ens trobam una quarta barrera tancada. Aquesta si
que resulta una mica complicat botar-la.
Però no voldran que tornem enrere?. Així que ens hi hem d’afanyar i sortir-ne
d’una vegada.
Hem
arribat al camí de Son Simó. Som a prop de Son Mon. Seguim davallant cap a
Andratx i tenim temps per comentar aquest fet sense sentit de posar portes a la
garriga. Un cotxe no hi passarà però es molt difícil barrar el pas a les
persones. Ens sembla més intel·ligent deixar-hi un botador. Més encara si la
titularitat del camí és poc clara, (públic o privat).
El
camí de Son Simó ens deixa al camí de Son Xina i, sempre davallant, arribam a
la zona de Son Prim. Vivendes a balquena i cotxes esperant que els al·lots
surtin de l’escola. Sembla que no poden donar ni una passa... o no?
Arribam
al cotxe a les 14,00 h. estam contents pel descobriment d’un territori que ens
resultava desconegut i per haver gaudit de noves perspectives de la Serra de Tramuntana des de
la vessant sud.
(Aquest itinerari apareix publicat com estava en el moment de fer el recorregut. En algun dels trams finals, encara han restringit més el pas, setembre 2017.)
(Aquest itinerari apareix publicat com estava en el moment de fer el recorregut. En algun dels trams finals, encara han restringit més el pas, setembre 2017.)
Selva/Sóller, setembre 2016
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada