(833 m)
pel
pas de s’Ullastre i s’Engegada
(18.10.2013)
Aquesta mola, a cavall entre
Esporles i Puigpunyent, coberta d’un espès alzinar i coneguda abans com “Na
Ferrana”, seguint l’antiga costum de feminitzar el llinatge de la família
propietària, els senyors de Son Ferra, és una muntanya creuada per multitud de
camins i passos, el que fa que sigui molt visitada pels excursionistes.
DURACIÓ: Tres hores i tres quarts
RECORREGUT: 4,600 km.
FÀCIL
Més que una excursió, la d’avui és una passejada que
ens menarà per dins un espès bosc d’alzines, després d’haver superat un pas
prou impressionant però sense gaire perill.
Després de gaudir de les esponeroses arboceres, que
es troben en el millor moment i amb un esplet impressionant, seguint els camins dels carboners acabarem
davallant pel camí de s'Engegada (deixar a lloure el bestiar).
Tot plegat és una ruta molt senzilla quina major
dificultat no és altre que l’orientació. Les alzines ens priven de tota
referència visual i les fites que trobam ens poden fer arribar a llocs que no
desitjam. Resulta casi imprescindible un bon coneixement del territori o be l’ús
de la brúixola i el mapa.
El primer repte d’avui es arribar al “cul de sac” on
hi arranca el camí que volem seguir. Fer una descripció de com arribar-hi és
complicat i confús. Finalment, i després de deixar “La Posada del Marques” a sa
nostra esquerra, seguim pujant, ignorant totes les desviacions. A les 8,20 h.
arribam al punt desitjat.
El dia no és gens fred però no té bona cara. Un gran
domàs de niguls grisos tapen el cel. Avui només som en Joan i jo. Per motius
personals en Llorenç no ens pot acompanyar. El trobarem a faltar.
Deixam el cotxe al final del braç de carretera que
mor aquí mateix i, passant tot just pels peus dels penya-segats que tenim a
l’oest, el Penyal des Terretes, seguim un caminet mig esborrat per les esllavissades
de roca.
Només cinc minuts més tard arribam a una sitja, que creuam, i seguint
el caminet, cada cop més damunt la timba, acaba menant-nos per unes encletxes a
les roques que li fan de suport, fins arribar a l’inici del pas de s’Ullastre.
No han passat més que DEU minuts.
Aquest punt ens obre vistes sobre Palma i el seu
Port, encara que el dia ens ho posa realment complicat, poder veure enfora.
Aquest pas està molt ben equipat. Pot ser una mica
massa i tot. Primer trobam un cable que ens assegura el pas per aquest caminet, encaixonat a l’encletxa de les
penyes i a una alçada considerable.
Tot seguit trobam un altre fil de ferro
gruixat, que ens ajudarà (per aquells manco manyosos) a pujar per les roques.
Més amunt, quan la paret és casi vertical i pujar per l’encletxa és realment
complicat, hi han col·locat dues escaletes de ferro, que faciliten moltíssim
superar el darrer bocí del pas.
La resta no son més que un parell de
“grimpades” per les roques i assolim la cresta.
Som al cap damunt.
Son les 8,50 h. i ara gaudim d’amples vistes d’Esporles.
Seguint les instruccions que tenim, ens atracam a l’aresta dels penya-segats
per guaitar-hi i intuir el que, molt possiblement, és l’acabament del pas de sa
Casa Nova.
Val a dir que els penya-segats que tenim als nostres peus son
realment impressionants.
Seguim avançant per la cresta. Intentam seguir la
línia dels punts més alts d’aquest coster. Ens toca caminar pel roquissar o bé per dins el bosc d’alzines.
Ben aviat
hem perdut tota referència visual. No podem veure el sol, perquè està tapat de
niguls. Tampoc podem veure cap cim al que adreçar-nos. Hem de seguir les
indicacions de la búixola i el mapa. Tampoc ens preocupa gaire. Tenim un cert
coneixement de la zona i no és especialment complicada.
Cada cop que ens endinsam dins el bosc, trobam
senyals clares i ben conservades de les obres dels carboners. Retalls de camí
empedrat, barraca de carboner que no li falta ni una filada de pedres, rotllo
de sitja en perfecte estat, fins i tot n’hem trobades que semblen acabades de
refer. Les juntes de les pedres del trespol no tenen gens de cendra.
Les instruccions ens informen que hem de començar a
davallar però noltros trobam que és una mica prest, així que decidim abandonar,
de moment, aquestes instruccions i anam a cercar el cim del puig de la Fita de Ram.
Tot plegat fa que sigui una volta entretinguda, gens
complicada i feixuga. A més, tenim com a referència, al costat nord, una paret
seca que va marcant els límits de la finca. Acabam per saltar-la per seguir
avançant.
El bosc no ens ho posa fàcil i passam de llarg el
cim. Hem arribat a un esperó a l’oest del cim. Aquí gaudim de bones vistes de
tot el conjunt de cims que envolten el Galatzó, Serra des Puntals, Mola de Planícia,
etc. És que estam al costat est de la
Vall de Superna. Un punt d’observació magnífic de tot aquest
entorn.
Tornam enrere pocs metres, fins arribar al cim de sa
Fita del Ram.
Res a veure amb l’anterior punt d’observació. Des
d’aquí tenim visió limitada dels cims a nord-est. Això és Comuna de
Valldemossa, Massís des Teix, Serra d’Alfàbia i Puig Major, entre altres. La
resta roman tapat per les branques de les alzines que ens envolten.
El dia no ha millorat i ens hem d’abrigar una mica
mentre berenam i descansam una estoneta. Son les 10,00 h. Una mica prest. Així i tot és un bon lloc per fer un cafetet.
A les 10,40 h. tornam a estar en camí. Botam a
l’altre costat de la paret de partió per recuperar la ruta i davallam, seguint
una ampla canal de pendent suau, ...
...que ens aboca directament damunt l’avenc de na
Boira. Un forat enorme, ben dissimulat pels arbres que l’envolten.
Tornam a caminar dins el bosc. Aprofitam cada arbocera
que trobam, per assaborir un bon grapat dels seus fruïts, que estan en el seu
punt. Un autèntic plaer.
Tenim una idea clara de l’orientació que hem de
seguir però no trobam cap senyal fiable, ni cap fita. Seguim avançant i ben
aviat descobrim, entre les soques d’alzina, dins una clariana, el que sembla
una bassa coberta. Aquest si que és una referència fiable.
Som a l’anomenat Penyal des Terretes. Hi arribam a les 11,00 h.
Seguim unes primeres senyals,
amb orientació sud-est. Mentre avançam, el camí es fa més evident.
A les 11,15 h. arribam a un punt en el que hem de
decidir definitivament l’orientació que hem d’agafar. Si giram a nord, acabarem
davallant per un pas que ens menarà directament allà on tenim el cotxe, segons
sembla pel mapa Alpina. Noltros tenim clar que hem de girar a sud, que és allà
on trobarem el camí de s’Engegada. Curiosament hi ha fites que semblen indicar
el contrari del que noltros feim.
El camí resulta cada cop més clar i amb més entitat.
Està limitat per pedres arrenglerades i marca corbes entre els penyals, també
apareixen els primer marges de sosteniment. La pendent es relativament suau i
la baixada no és fa feixuga.
El bosc és fa més espès i les restes de
l’activitat dels carboners més abundants.
El lloc conegut com s’Engegada, és una canal, no massa
ample i prou empinada, per on el camí que seguim ens fa davallar.
És el boci
amb més pendent i més malmenat per les esllavissades o arbres caiguts. Algun bocí
de camí ha estat esborrat del tot.
Aquest bocí ens aboca al fons d’una coma, ombrívola i
coberta d’un espès alzinar. Les arboceres son exemplars realment grans i
l’esplet que tenen penjat és important..
No hi ha possibilitat de pèrdua. De tant en tant
trobam alguna fita, però realment no fa falta. El camí és del tot evident,
encara que a noltros ens sembla molt poc trepitjat.
Almanco en les darreres
setmanes no hi ha passat ningú. Les solades d’arboces no estan esclafades, i la
fullaca de l’alzinar no marca cap senyal ni petjada.
Com qui no vol la cosa, a les 11,54 h. arribam a la
carretera, just una mica més avall del lloc on hem deixat el cotxe.
Això sí, haurem de fer un darrer esforç per pujar per
aquesta carretera i arribar al cotxe. Ho feim a les 12,00 h.
El dia ha millorat molt. Ara que som fora del bosc
descobrim un cel net i blau, i un sol ben calent.
Selva/Sóller, setembre 2016.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada