SERRA DE NA
RIUS I COMA FOSCA
SERRA DE
S’ALMANGRA I COMA DES RIBELL
pels passos de
sa Pomera Borda i des Bous
(05.05.2017) Podríem dir que la serra de na Rius, amb
els seus 1.416 m.,
és el sostre de Mallorca al que podem pujar tots els que practicam el muntanyisme.
El puig Major de Son Torrella, 1.436
m. d’altitud en l’actualitat, fou rebaixat 9 metres l’any 1958, per
construir-hi una base militar, i des de llavors és territori prohibit.
TEMPS TOTAL: 6 hores i 45 minuts
(moviment 5 h)
TOTAL RECORREGUT: 10,00 km
DIFICULTAT ALTA
Teníem aquesta volta pendent des de feia molta
estona. La veritat és que a un dels components del grup no li feia cap gràcia
pujar al “SOSTRE DE MALLORCA” i sempre posava excuses a l’hora de programar-la.
Aquesta setmana, per un motiu poc clar, ha estat ell el que l’ha proposada. Tal
vegada perquè ja feia massa temps que estava pendent, o perquè els darrers dies
han estat molt clars i, suposadament, gaudirem de bones vistes.
Així, idò, a les 8,00 h. hem deixat el cotxe aparcat
vora l’inconclusa plataforma del funicular i hem començat la caminada,
adreçant-nos cap al “Porxo Esbucat”.
El tirany és clar i molt marcat. Per aquí
hi passa molta gent que va a fer diferents caminades, la majoria d’elles amb un
cert grau de dificultat i risc. Com la nostra d’avui.
El camí puja no massa empinat, amb clara orientació a
l’oest. Cap a sud ens queden els primers cims de la Serra de s’Almangra. Només
quinze minuts de caminar i arribam al Porxo Esbucat. Una referència molt clara
i un nom d’allò més encertat. És el punt on canviam de vessant i seguim pel
caminet que mena fins al clot dels Binis.
Però el deixam uns seixanta metres més endavant.
No
hi ha fites ni tirany, però es pot intuir que hi passen alguns excursionistes.
Caminam costa a traves, entre una mar de carritxeres, cercant els millors llocs
per avançar entre elles.
Tira a tira anam guanyant altura i ens atracam als
peus de les penyes.
Mirant enrere gaudim de bones vistes de la zona del Nus de
sa Corbata, ...
...destacant els dos cims bessons des Castellots, tal vegada més
coneguts com “ses Mamelles”.
De manera intuïtiva, perquè no hem vist cap fita, ens
orientam cap a la serralada, és a dir, cap a sud. Localitzam un collet entre
dos esperons i pensam que pot ser un bon lloc per guanyar la cresta.
La pujada es fa cada cop més feixuga i
empinada, però, ...
...després de superar un petit xaragall, ...
...finalment arribam al
collet i el superam.
Al cap d’amunt hi ha una paret que aguanta una espècie de
marge.
Son les 8,50 h. Poques passes més amunt arribam a la cresta.
Aquí si que
hi ha una paret seca de partió.
A l’altre costat hi veiem el territori que
haurem de trepitjar a la segona part de la caminada. La increïblement empinada coma
Fosca o coma des Ribell, l’imponent mola del Morro d’en Pelut i tot l’enfiloi
de cims que ens menaran cap al puig Major.
Seguim aquesta paret, que ens atraca
a la cresta definitiva de la serra.
Mentre hem superat el 1.000 m. d’alçada.
El dia es manté clar, però no tant com hom esperava.
Corre un oratge ben fresquet i els niguls sembla que son, cada cop, més
espessos.
Noltros seguim endavant. No hi ha cap dubte. Caminarem per la cresta
de la serra de s’Almangra, cercant els millors llocs per avançar i procurant no
estar massa exposats a les bufades del vent que, com més amunt ens feim, més
fortes son.
Caminar no resulta especialment complicat per aquesta zona.
No hi ha
timbes perilloses i trepitjar per les roques ens dona prou seguretat.
Però no
deixam de guanyar altura mentre ens atracam al pas de sa Pomera Borda, que ens
permetrà superar el major obstacle d’avui.
Arribam als peus de l’esperó que hem
de superar, a les 9,50 h. i estam a 1.150 metres d’alçada.
Localitzar el pas no resulta gens complicat. Casi
sense cap informació hom ho pot deduir. Aquest esperó és inexpugnable, casi bé,
si no és pujant per aquesta estreta encletxa on, casi a dalt del tot, hi ha una
pomera borda que avui ens mostra les fulles tendres, acabades de sortir. D’enfora
ens pensàvem que eren flors, per lo blanquinoses que son.
Ens atracam, decidits a superar aquest pas.
El
començament sembla fàcil.
La cosa es complica quan arribam a la soca de la
pomera.
L’encletxa és estreta i fonda i els moviments resulten complicats.
Una
bona persona ha deixat una corda, ben assegurada, que facilita molt la sortida
de l’encletxa.
També hi ha un fil ferro gruixat que ajuda a superar un bocí de
l’encletxa. Tanmateix ens sortim sense grans complicacions, tot i que l’alçada
que hem guanyat és considerable i el territori és casi be intransitable. I és
que lo complicat no ha fet més que començar.
Aquesta encletxa ens ha permès
arribar a una espècie de circ, però molt empinat, que ens mena directe a la
cresta.
Aquí si que hi ha algunes fites i senyals, que no fan altre cosa que
marcar diferents vies per superar aquest obstacle.
La part positiva és que el
territori és estable. El roquissar ens dona seguretat i molts de punts
d’aferrada que faciliten la pujada.
La part negativa serà que la paret és casi
bé vertical i no ens podem permetre cap errada.
Sembla que hi ha més d’una via
de sortida, ja que alguns parlen d’una amb ferros clavats a la roca per
facilitar la passa.
Noltros hem pujat pel costat dret d’aquest circ i no hem
trobat cap ferro, però si la senyal d’en Pep Torrens.
A les 10,20 h. hem sortit del territori delicat i,
altre cop, som a la cresta.
Ara estam a 1.230 metres. Mirant
enrere podem veure casi bé per tot allà on hem caminat avui. La cresta de la
serra sembla esmolada i inaccessible.
Enfora, veiem la badia de Pollença tapada
per un domàs de boira.
Haurem de seguir pujant pel roquissar, tan a prop de
la cresta com ens resulti possible.
Les bufades del vent ara son perilloses i
s’han convertit en un obstacle a superar.
Segueix fent fred i els niguls no han
aturat de créixer.
A les 11,00 h. arribam al cim accessible.
És la cota 1.416 metres. El cim més alt, el puig Major està
“enrequillat”, ocupat i modificat per les instal·lacions militars, Fou
modificat i rebaixat 8
metres l’any 1958.
Fa molt que varem llegir un reportatge sobre aquestes
instal·lacions. Ens va quedar gravada l’expressió que feia servir el
periodista. “El Puig Major és, amb molt, la muntanya més ultratjada de
Mallorca”. Deixant de banda altres consideracions, vist d’aquí a prop és
una afirmació del tot encertada.
Un bon lloc per fer un cafetet.
Després del descans, ens posam en marxa novament.
Sabem que el pitjor ha passat. Els punts delicats s’han superat amb més o manco
“gallardia”. No ens queda més que voltar el cim del puig Major i davallar.
El
primer és d’allò més senzill i a les 11,35 h. seguim el nostre camí.
Només deu
minuts ens separen de la carretera militar. Seguim sense creuar cap reixa ni
trobar cap avis de prohibició. Per descomptat que ens queda a la vista casi bé
tota Mallorca i comprovam que el dia no és bo. Casi tot el pla és cobert d’un
mantell de niguls. Fins i tot han arribat a caure unes gotes.
Penyal des Migdia, des de la carretera militar.
Seguim la carretera que acaba per fer un gir de 180
º.
Hem deixat enrere la màxima altura assolida i hem començat la baixada.
El
bocí més violent comença ara. A la corba un cop superat el puig Major. Aquí hi
arranca la coma Fosca. Som al coll des Vent quan son les 12,00 h.
Entrar dins la coma no és tasca senzilla.
Aquí s’hi
varen abocar els enderrocs de tota la construcció. Ara és una espècie de riu de
pedreny menut, del tot inestable.
Davallar-hi sense perdre l’equilibri resulta
casi impossible. Aquest pedreny està encaixonat entre dos cims imponents, el puig
Major i el Morro d’en Pelut.
A banda i banda les parets de roca son casi
verticals. La sensació de la nostra petitesa és ben present. Però no tot és
negatiu.
Davallar de manera decidida, aprofitant les petites esllavissades que
hom provoca permet fer molt de camí amb poc esforç i manco temps.
A les 12,30 h. arribam a mitjan coma, on hi trobam el
que semblen les restes d’un pou de neu. Estam a una alçada de 1.150 m. i ens costa
imaginar l’esforç dels nevaters tant per venir a arreplegar la neu, com per
treure’n el gel i davallar-ho. N’hem vist un altre just baix el cim del puig
Major. Aquell, com aquest, absolutament arruïnat pels enderrocs que es varen
tirar des de dalt. L’expressió “ultratjada” aquí encara es fa més evident.
Mentre davallam, els enderrocs perden presencia i
retrobam la garriga pròpia d’aquest territori.
El pedreny és més gran i
estable. La baixada es torna una mica més còmoda.
Com que ens sembla que anam bé de temps, decidim
abandonar el camí previst i anar a trobar el pas des Bous. Aquest matí, en
arribar a la cresta, hem vist la zona on deu estar i ens ha semblat prou
accessible.
Haurem de caminar una bona estona, més del que en
fèiem comptes per arribar-hi.
Hem de creuar un territori ingrat i dur, costa a
traves i procurant no perdre altura. Per descomptat que no hi ha ni fites ni
tiranys.
Seguim els carrerons que han marcat les cabres, entre les carritxeres.
Passam successives comes, empinades, que acaben a un estret entre penyes. Casi
com si fos un embut.
Serà a les 13,30 h. en arribar al pas des Bous. La darrera de
les comes, la que està més a nord, just abans de la pujada que ens menaria,
altre cop a la cresta on hi ha la paret de partió.
Pas, evidentment
construït per menar el bestiar a pasturar a aquest territori,...
...està sustentat
per una considerable obra de marges de pedra en sec que,...
..amb un parell de
ziga-zagues, aconsegueix superar el desnivell de les penyes que tanquen la
coma.
A les 13,40 h. deixam el pas i entram dins una nova
zona de garriga, cada cop més espessa, planera i desagradable. Argelagues i
càrritx es combinen per dificultar-nos la passa. Intentam seguir el que queda
del tirany original, que tampoc és tasca senzilla.
Pensàvem que avançaríem camí
però resulta que el tirany, i el propi territori, ens manté orientats a
nord-oest, amb lo que acabam per retrobar-nos amb el camí que ve de la coma
Fosca. Hem caminat marcant una mena de triangle. S’ha fet tard i hem sortit mol
més avall del que desitjàvem.
A les 14,10 h. arribam al camí del clot des Binis.
Ara ens tocarà pujar de valent. Les cames estam ben tocades i, ara sí, fa un
bon sol. Estam a recer del vent i la calor és considerable. A les 14,30 h.
arribam al Porxo Esbucat. En certa manera el punt d’inflexió d’avui.
Sembla que el que resta, a partir d’ara, serà més
senzill. Així i tot, la davallada fins arribar a la plataforma del funicular
resulta prou llarga i feixuga, més pels efectes del cansament i la calor que
per les condicions del territori que trepitjam.
Arribam al cotxe a les 14,45 h. ben cansats i
satisfets.
Selva/Sóller, juliol 2017
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada