PUIG DE GALATZÓ I MOLETA RASA pel pas de s'Encletxa

PUIG DE GALATZÓ I MOLETA RASA

pel pas de s'Encletxa

(08.03.2013) Per la seva forma imponent, per les singulars condicions meteorològiques que l’envolten, per la presència de coves prehistòriques de culte sagrat i per haver estat testimoni d’alguns episodis històrics violents, el puig de Galatzó compta amb un gran repertori de llegendes, mites i anècdotes que li atorguen un aire màgic, magnètic i fantasmagòric.

TEMPS TOTAL: Cinc hores i 30 minuts.

TOTAL RECORREGUT: 8 km.

DIFÍCIL

BAIXA EL TRACK A WIKILOC

La darrera vegada que provàrem de pujar al Galatzó, ens toparem amb la boira i haguérem de desistir. Ens va quedar pendent aquesta sortida que, si el temps no ens hi posa entrebancs, avui podrem complir.

A les 8,20 h. deixam el cotxe i començam sa nostra caminada. El dia s’ha presentat d’allò més clar i una temperatura suau. El primer que feim és encarar una bona costa, d’un dels braços d’aquesta urbanització un tant abandonada, que ens menarà a sa font des Pi. Avui raja un filet d’aigua, però tot el conjunt es veu malmenat i amb molt poca gràcia.

Aquí abandonam s’asfalt i seguim pujant per una pista, o el que queda d’ella de tan malmesa que està pels aiguats. Just uns revolts més amunt l’abandonam per seguir per un caminet, ben indicat, que ens menarà, sense deixar de pujar, fins el coll des Carnisseret. Caminam entre alzines de totes ses mides i prou espesses que ens donen cobrí d’un sol que, avui,  no te enemics.

Arribam al coll a les 8,45 h. sense deixar de pujar, de manera que hem partit de 500 m. i ara estam a 730 m.. Aquest coll es molt bo d’identificar per la torre de vigilància que hi han construït.

Seguint ses fites i el camí, perfectament assenyalat de tanta gent que hi passa, giram a oest i seguim pujant, mentre ens encaram a la mola del Galatzó. El sol li dona de ple i tenim bo de fer identificar l’encletxa per on tenim pensat pujar i també “l’encletxa de Xaloc”, per on hi pujàrem el darrer cop que visitàrem aquest puig.

Sabem que ens espera una dura pujada, fins aconseguir arribar als peus de la murada d’aquesta mola. Haurem de travessar zones de pins, de càrritx, d’argelagues i finalment de pedreny a lloure que donen forma a un petit xaragall.

Al manco el dia és clar i no tenim més que girar-nos a sud per contemplar tot un seguit de comellars coberts d’un espès alzinar i, al fons, el Port d’Andratx i altres indrets costaners.

A mida que avançam guanyam alçada i ens hem col·locat al nivell del “bisbe”. El veim al nord i està ben clar el motiu d’aquest nom.

A les 9,30 h. arribam als peus d’aquesta murada i ens hem de dirigir una mica a nord, per anar a cercar el començament del pas de s’Encletxa.

Un cop superada una petita cresta, envestim aquesta pujada. D’entrada no la trobam ni perillosa ni complicada, però si molt empinada.

Tampoc hi ha possibilitat d’error ja que no hi ha altre encletxa accessible i aquesta té ben marcat el tirany que fan servir els que hi pugen.

Per tant, no hi ha altre que pujar per dins aquesta canal, ben limitada per crestes de roca.

Les vistes s’han reduït dràsticament per mor de la pròpia encletxa. Només tenim una visió molt limitada de la mola dels Puntals de Planícia i de Son Balaguer, si ens giram darrera.

La primera encletxa s’acaba a unes roques, ...

...que superam...

...fàcilment, ...

...i anam a parar a una nova canal, una mica més empinada i coberta de mates de romaní.

Una mirada enrere.

Aquesta canal es la que conté el punt que han de passar baix una gran roca...

...i que demana una mica d’agilitat...

...i força als braços.

Superat aquest punt, ...

...creuam un petit bosquet de boix...

...i seguim pujant per un territori bastant més obert i manco empinat.

El cim s’endevina molt proper.

El sol, que ens dona de ple a les espatlles, no arriba a encalentir perquè aquí dalt hi corre un oratge potent i gelat.

A les 10,05 h. arribam al camí que ens menarà al cim. No l’agafem. Volem arribar-hi fora camí.

En aquest mateix punt hi ha una petita encletxa, marcada amb una placa en memòria d’una persona estrangera, per on pujam.

A les 10,10 h. arribam al cim.

Estam a 1.027 m.

Haurem de cercar redós perquè aquí no hi ha qui hi estigui, de vent fred que corre.

Ses vistes son senzillament espectaculars, abracen totes direccions, des del Port d’Andratx, fins a Palma, passant per Estellencs, Puntals de Planícia, Teix, badia d’Alcúdia, muntanyes de Randa. El redol del puig Major i Massanella es l’únic cobert d’un núvol blanc.

Estellencs

...un bon lloc per fer un cafetet...

Mentre berenam ha arribat en Pep, un home que viu a Bunyola, i que ha decidit acompanyar-nos. Ell feia comptes d’arribar a la Mola de s’Esclop, però ho ha trobat una mica lluny. Noltros només volem arribar a la Moleta Rasa i tornar pel camí “clàssic” del Galatzó.

A les 10,50 h. seguim el nostre camí. Des del cim, fora camí, davallant per allà on ens sembla més adient, ens dirigim a sa Moleta Rasa.

El desnivell es important. Baixarem fins els 684 m. per un territori molt desagradable. Només hi ha pedreny i roques esquerdades, molt apropiades per trabucar un peu.

També ens trobam amb una timba que haurem d’evitar tornant una estona enrere, per amunt, i trobar un passadís que ens deixa a un territori més obert.

Sense cap altre fita que la pròpia Moleta Rasa, anam davallant per territori dur i complicat, ara cobert de carritxeres ...

...i alguns pins que, incomprensiblement, es salvaren de les destrals dels carboners.

Son les 11,50 h. en arribar al coll que ens separa de sa Moleta Rasa.

Haurem de fer una curta pujada, no massa feixuga, per arribar als peus d’uns petits penya-segats, bons de superar, i accedir al cim d’aquesta mola.

Hi arribam a les 12,00 h. Aquí també hi corre un oratge ferest, fort i gelat. Així i tot tenim esma de fitxar-nos en la ruta que haurem de seguir en properes eixides, que tenim pensades per aquest puig de Galatzó o de la Mola de s’Esclop. Poc més ofereix aquest cim discret.

Poc “glamour” com diu en Llorenç.

Com a curiositat, aquí dalt hi ha una pedra picada, quadrada, que senyala els límits dels termes d'Estellencs i Calvià.

El Galatzó i el camí recorregut per arribar al cim de la Moleta Rasa.

No ens hi estam gaire. No resulta gens agradable. Així que davallam i anam a cercar el camí que puja des de la Boal de ses Serveres cap al cim del Galatzó. Un cop que hi arribam, en Pep s’acomiada. Ell té pressa.

Deixam enrere la Moleta.

Ens espera una bona estona de pujar per aquest camí, ample i molt trepitjat. És evident que, en el seu temps, era un camí important. Hi ha moltes restes i senyals dels carboners. El camí és ample i, en alguns bocins, té marge de sosteniment. També te algun braç que, suposam, menaria a altres indrets  per aconseguir llenya per fer carbó.

El camí ens mena per la cara nord del Galatzó i ens manté a recer del vent gelat, però el sol ens dona de ple. Així i tot no fa gaire calor.

Hem de seguir aquest camí fins arribar al pas de na Sabatera. Hi arribam a les 12,45 h. Aquí hi trobam un bon grup de persones estrangeres, poc amables, que ens miren com a estranys, com si els féssim nosa. Els ignoram i seguim pujant cap all cim. És que si seguíssim aquest camí, tornaríem a davallar i acabaríem a la Boal de ses Serveres.

A les 13,00 h. abandonam el camí, que ens menaria al cim, i giram a est, pel senderó que ens farà arribar al coll des Carnisseret.

Des d’aquí podem veure, altre cop, “es Bisbe”. Ara si que sabem perquè té aquest nom. El perfil d’aquesta roca, junt amb la llum del sol i les ombres que provoca, recorda ràpidament el cap, amb la mitra, d’un bisbe.

Recordam, i comentam, que diferent pot resultar un mateix paisatge, entre veure amb sol i dia clar, o veure amb un dia tapat i envoltats de boira, com és el nostre cas de no fa tantes setmanes.

A les 13,15 h. aquest sender ens fa travessar un ample xaragall que te el seu origen a una de les encletxes que hem fet servir per pujar al cim. Pensam que també es podria pujar des d’aquí fins el cim, tot i que aquesta pujada resultaria molt més dura que la que hem fet noltros, avui.

Només cinc minuts més tard arribam a l’altre vessant d’aquesta muntanya, assenyalada amb unes estaques de fusta. Hem arribat al mateix camí que hem fet servir per pujar. Estam a un nivell més alt que el coll des Carnisseret.

Seguim el sender, ara baixant, per arribar al coll. El dia segueix ben igual de clar i el sol no ha arribat a encalentir per mor del vent fred que corre. Les vistes del Pla de Mallorca son amples i clares.

La davallada resulta ràpida i descansada. Caminam per ombres d’alzinar i ben aviat arribam a la font des Pi, son les 13,45 h. i cinc minuts més tard arribam al cotxe.

Ha resultat un èxit.

(Aquest recorregut fou realitzat el 8 de març de 2013) 

Selva/Sóller, setembre 2017