TALAIA VELLA
pel pas de les Cabres
Serra del Cavall Bernat
(16.11.2018) Alguns dels topònims encara vius
ens connecten directament amb la prehistòria. Es tracta de paraules que ja
empraven els habitants que poblaven Mallorca abans de la colonització romana.
El cas més clar és sens dubte el de Bóquer, per al qual alguns autors proposen
un origen púnic. El testimoni més antic de poblament d’aquest indret pollencí
el trobam als costers de la serra del Cavall Bernat, lloc on cercà protecció un
extens poblat de navetiformes separats de la serra per una llarga murada (toponimiamallorca).
TEMPS TOTAL: 5 hores
RECORREGUT: 6,170 km
DIFICULTAT MITJANA/ALTA
Son les 8,15 h. en deixar el cotxe aparcat vora
el camí que mena a les cases de Bóquer. Per a la sortida d'avui hem fet servir informacions d’en Joan Riera, “Aires
de la Serra Mallorquina”.
El dia no és clar i les previsions del temps no son
massa bones. Així i tot ens decidim a provar sort.
Seguim el camí públic, que mena fins a cala
Bóquer, i tot just passada una barrera de ferro, arribam a les cases de Bóquer.
Estan desertes però ens sembla que hi han fet alguna obra de millora.
Passam de
llarg, seguint el camí a la cala.
Ja des de les cases de Bóquer tenim ben a la
vista els penya-segats de la cara sud de la serra del Cavall Bernat, quin
extrem oest és la Talaia Vella. Entre els penya-segats vermellosos, és bo de
fer localitzar la llengua verda per on hem de pujar a la cresta de la
serralada. Hi ha tan poques alternatives que resulta casi impossible errar.
Seguim avançant pel camí de la cala, fins
arribar a l'indret d'una paret de partió, que arriba just als peus del
penya-segats per on volem pujar. No hi ha fita més clara per assenyalar el
moment d'abandonar el camí i encarar la pujada.
Son les 8,45 h. en abandonar el camí i davallar
per creuar el torrent de la vall de Bóquer.
Tot seguit comença la pujada.
No hi
ha cap dificultat especial.
Les carritxeres no son gaire espesses i les roques,
no massa grans, son molt gratalloses, el que ens estalvia el perill d'una
llenegada.
Sabem que en aquest coster hi ha les restes d'un
poblat navetiforme. Sembla que hi ha una cinquantena de restes d'edificacions.
Ens ve casi de passada i ens hi atracam a les restes d'una d'elles.
Impressiona
veure les pedres ben compostes, que donarien forma a l'edificació. S'estima una
antiguitat entre 1.800 i 1.350 anys a. C.
Retornam a la ruta, bàsicament marcada per la
paret de partió, que seguim des del fons de la vall.
Poc després consideram que
la podem abandonar, per anar pujant en diagonal, cap dret al començament del
pas. Ja hem comentat que el territori no presenta dificultats especials i es
pot pujar per onsevulla.
Poc abans del pas, encara trobarem altres restes d'edificacions.
Arribam al començament del pas de les Cabres a les 9,20 h.
La primera passa és un xic exposada, ...
...per tant
s’ha d'anar amb seny, tanmateix no té un risc desmesurat i les roques tenen
bons punt d'aferrada.
La resta de la pujada no presenta més entrebancs.
Tampoc
hi ha possibilitat de pèrdua. Al costat sud hi ha els penya-segats i al nord hi
ha les penyes que ens barren el pas.
També hi ha fites, que confirmen el bon
camí.
A les 9,45 h. sortim del pas. Les nuvolades son
generoses i negres però ens sembla que tenen poc perill.
Dominam tota la vall de
Bóquer i el Port de Pollença. Corre oratge fresc aquí dalt, en contrast amb la
calor que hem sofert mentre pujàvem.
Des d’aquí veiem les restes d'un altre naveta.
Ja comenten el germans Sastre (2003) la seva existència i apunten que aquest
pas, molt probablement, el ferien servir per arribar-hi. Es tractaria d'un pas antiquíssim.
Sembla que actualment l'anomenen el pas de les Cabres.
A les 9,50 h. arribam al
cap d'amunt dels penya-segats, ...
...que pengen damunt la mar, a la cara nord.
Tenim
a la vista la punta de les Coves Blanques.
La ruta a seguir és clara i sense cap altre
alternativa.
Cap a nord-est hi ha el Cavall Bernat i cap a sud-oest la Talaia
Vella.
Possibilitats de davallar d'aquesta serra només una en cada sentit. La
nostra fita és cap a la Talaia Vella.
Es tracta d'anar per la cresta, que en alguns
casos sembla el tall d'un ganivet.
Les vistes son corprenedores, per la
grandària i l'altura per on ens movem. En molts punts la vertical supera els cent
metres.
Cal cercar els millors llocs per anar avançant. L'alternativa
d'abandonar la cresta tampoc és possible en molts de punts, puig les penyes
també barren el pas per la cara sud. Cal anar amb molta cura. De tota manera no
ens estalviarem d'haver de passar pel cap d'amunt d'alguns penya-segats que ens
tallen l'alè. Al fons, al costat sud, la fonda i estreta vall de Bóquer .
Per sort i descans nostre, mentre avançam cap al
cim de la Talaia Vella, ...
...el territori es fa més accessible i planer.
A les 10,45
h. arribam al “Forat de la Talaia”.
Una espècie d'embut dins el roquissar, a
prop de la cresta, que acaba amb un forat que aboca al buit, més o manco damunt
l'anomenada “Ferradura”, una petita entrada de la mar.
A les 11,05 h. arribam al cim. Hi pujam per la
cara nord, que resulta més accessible.
No cal esmentar que les vistes son amples,
grandioses.
Només aquest espectacle justifica l'esforç de la caminada. El temps
aguanta entre nuvolades i clarianes.
El sol lluu a estones i l'oratge és fresc. És un bon lloc per fer un cafetet.
A les 11,50 h. seguim el camí. Ara ens toca la
part senzilla.
Només ens cal davallar, casi bé cap dret, seguint la ruta que es
fa servir habitualment per arribar al cim de la Talaia Vella. Per tant, seguir
el tirany és tasca senzilla. Es veu molt trepitjat, el pedreny remogut i hi ha
moltes fites.
Ben aviat es fan visibles les murades, sembla
que de la mateixa època que el poblat que hem visitat.
Les mides resulten impressionants,
sobre tot per la localització d'aquesta construcció i dels mitjans que tenien
en aquell temps. Queda clar que la dedicació a perjudicar als altres humans ens
ve d'enrere. Perquè, sinó, vàrem fer aquesta construcció?.
La primera part de la davallada teníem a la
vista cala Sant Vicenç, però el senderó ens mena a voltar les faldes de la Talaia
Vella, ...
...i acabam encarats amb el Port de Pollença, seguint, més o manco, com el
traçat de les murades, però més avall.
Ara la via ens mena directament cap el punt on
haurem de creuar un petit bosc per sortir a Cal Pessó. Ho tenim a la vista però
la davallada encara serà llarga.
Passam vora l’avenc anomenat Cal Pessó. La
davallada resulta prou còmode. El territori és obert i la garriga escassa i amb
evidents signes de crema descontrolada de no fa tants d'anys. Les roques, no
gaire grosses, segueixen rasposes i sense perill de llenegades. El senderó que
seguim és clar i ben marcat, a banda de les fites.
A les 12,45 h. arribam al bosquet. Res, quatre
passes i tornam a sortir d'ell. Som al cul de sac de la urbanització de Cal
Pessó. No ens queda altre cosa que seguir els camins asfaltats per arribar a la
carretera. I un cop en ella, girar cap a nord-est i seguir-la uns nou-cents
metres, per arribar al cotxe.
Hi arribam a les 13,15 h. el sol és present i
també el núvols negres. Es manté l'indefinició meteorològica.
Selva/Sóller, desembre 2018
El dia no és clar i les previsions del temps no son
massa bones. Així i tot ens decidim a provar sort.
Sembla que actualment l'anomenen el pas de les Cabres.
A les 9,50 h. arribam al
cap d'amunt dels penya-segats, ...
...que pengen damunt la mar, a la cara nord.
Tenim
a la vista la punta de les Coves Blanques.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada