dimecres, 16 de setembre del 2015

MORRO DE CATALUNYA I L'ALMANGRA



MORRO DE CATALUNYA I L’ALMANGRA
(297 m)                 (325 m)
(20.03.2015) Qualsevol indret de la península de Formentor és d’una bellesa impactant. Amples panoràmiques, penya-segats verticals, roques trabucades, la mar sempre al teu abast... i per copsar uns moments diferents, avui un eclipsi solar.
DURACIÓ TOTAL: Cinc hores.
RECORREGUT: 6 quilòmetres.
DIFICULTAT MITJANA
Seguim assetjats pel mal temps, per això ens decidim a repetir pels voltants de Pollença. Ens hem decidit pel Morro de Catalunya.
A les 8,20 h. arribam al lloc on hi aparquen els que van a cala Figuera. Està casi tot ocupat pels cotxes d’una empresa que es dedica a fer pel·lícules. El dia no pot resultar més desagradable. Boirós, tapadot de niguls negrosos i una ventada d’allò més empipador.
Davallam cap a cala Figuera, seguint el regueró fet pels aiguats i el considerable tragí del personal que va a n’aquesta cala a nedar.
A redols sembla més una síquia que no un camí. És una davallada ràpida i no gaire còmode.
Just darrera noltros, el Fumat.
Creuam el pedreny de la cala, farcit de deixalles de tota mena, i ens enfilam a les roques de l’altre costat.
Cala Figuera
Caminam una estoneta a vora mar, fins arribar al punt on pujam decididament.
Curiós escar
La primera fita és clara.
Hem de pujar per una petita coma, molt empinada i farcida de carritxeres.
El pedreny és feble i està a lloure però, tot plegat, no resulta cap dificultat considerable, llevat del propi fet de la pujada.
Anam seguint les fites que ens indiquen el camí manco complicat, tot i que es pot pujar per onsevulla.
Mentre, cada cop que ens giram darrera, podem comprovar com la mar, prou picada, marca els seus límits amb un cordó de sabonera blanca a les roques.
El far de Formentor és visible, ...
...darrera una cortina de boira que li dona una toc misteriós.
A les 9,10 h. arribam al coll, ...
...on podem guaitar cap a la mar mirant a nord. Tenim l’Almangra i la Punta de les Antenes ben a la vista. El vent no ens deixa gaudir del tot d’aquest espectacle.
Tampoc ara tenim cap dubte de la ruta a seguir. És clar que hem de girar a nord-est i seguir pujant.
Es cap allà que ens queda el morro. Hem de seguir pujant, i ens decidim fer-ho el més a prop possible de les crestes.
Així mateix seguim un bon grapat de fites. Si ens giram darrera, podem veure aquest gran recó que es precipita a la mar, anomenat l’Almangra. Suposam que en devien treure el material per fer la pintura que du aquest nom, característica pel seu color especial, provocat per l’òxid de ferro.
La pujada és prou dura i complicada. Comprovam que resulta molt més senzill caminar be per la cresta, on no hi ha entrebancs considerables, tot i que el vent ens doni de ple.
Cada cop que guaitam a la mar quedam corpresos pels penya-segats que ens envolten, així com per la successió de cims que podem veure, mirant cap a l’oest.
A les 9,40 h. arribam al punt més alt d’aquest morro, el Corral Fals, de 297 m.
Està marcat per una gran fita, però no ens hi quedam. Aquí hi fa una ventada i l’estada no serà gens agradable. A més, volem arribar fins a la punta.
Així mateix, des d’aquest cim podem gaudir una visió de tot el cercle, això si, prou limitada per aquesta boirina que ens envolta. Per tant veiem el cap de Formentor, Roca Blanca, el Fumat, na Blanca, al costat sud de la península,
...mentre que al seu costat nord hi veiem el Pal, la Penya de la Cova dels Morts i l’Almangra. La resta és la mar.
Arribar a la punta del cap de Catalunya resulta molt més senzill.
El territori és casi pla i no hi ha gaire garriga. Trobam un redol a recer del vent i, fins i tot, gaudim d’una estoneta de sol, encara que ben aviat els niguls recuperen el domini total.
Un bon lloc per fer un cafetet.
Tant és així que arribam a poder veure, per pocs instants, l’eclipsi de sol que en aquests moments succeeix. Son les 10,00 h.
A les 10,30 h. tornam enrere per arribar, altre cop al coll.
Per això tornam a passar pel cim del Corral Fals i, ara si, seguim les fites que ens menen pel costat sud-est de la cresta.
També resulta prou senzill caminar-hi però les vistes de l’entorn  son casi be nul·les.
A les 11,00 h. som al coll. La baixada ha resultat ràpida i no tan feixuga com la pujada. La propera fita també és a la vista. Volem assolir el cim més alt dels tres que tenim davant, mirant a l’oest. Donen forma a la serralada que tanca el comellar de l’Almangra pel seu costat sud.
No cal fer esment que no hi ha camí (el Fumat, al fons).
Fins aquest punt no hem vist cap senyal d’activitat humana. Ni camí ni cap tipus de construcció.
Així, idò, pujarem per allà on ens semblarà millor.
El territori segueix farcit de pedreny a lloure i les carritxeres son abundoses, tot i que trobam que tenen un color com socarrat.
Superat el primer boci, arribam a la zona de roquissar, les Artigues (221 m). L’esforç de la pujada és considerable però sense cap altre dificultat a superar. Altre cop ens decidim a seguir la línia dels penya-segats, de tal manera que podem gaudir de noves vistes a la mar.
Anam vorejant el comellar que, a l’altre costat, hi ha l‘Almangra, amb el seu color rosa característic.
També hi veiem les Antenes, aquestes formacions rocoses en forma de punxes.
Anam superant les successives cotes...
...seguint la línia dels penya-segats, ...
...i a les 12,00 h. arribam a la més alta de l'Almangra, la de 325.
Tenim la Penya de la Cova dels Morts ben a la vista i, just darrera seu, el Pal, ambdós ja els hem visitat.
Ara tenim clar que és el moment de tornar. El que no tenim tant clar és per on fer-ho. Un altre cop férem servir el comellar entre l’Almangra i la Cova des Morts, però aquesta ruta de baixada no ens entusiasma i decidim provar sort per un altre via.
Des del cim, mirant cap a sud-oest, hi veiem una esquena coberta de carritxeres i la nostra idea és arribar a la seva punta més allunyada, per veure quin territori ens espera, però de camí, hem mudat d’idea i ens decidim a davallar pel seu costat est, ...
...per on hi ha un pinar i pensam que el camí serà accessible.
Davallant arribam al camí de carro, procedent del Pla de les Arenes, i altre cop mudam de parer. Hi arribam en el punt que travessa el començament d’un torrentó. Son les 12,25 h.
Nous dubtes del camí a seguir i ens decidim a seguir pel llit del torrentó.
Pocs minuts més tard ens aboca a un nou torrent, a una zona de roquissar molt esquerdat però accessible.
Tiram endavant amb la nostra idea i seguim baixant.
Deixant de banda la dificultat de la garriga, que per aquests recons és prou esponerosa i, a estones casi ens barra el pas, la ruta resulta prou senzilla i la baixada és ràpida i còmode. Així mateix som conscients que mentre davallam estam encaixonats entre dues esquenes de roques cada cop més altes. Però ens semblen prou accessibles si arriba el punt de no poder seguir pel torrent.
Superam un seguit de bots, tots molt senzills i sense gaire risc. Però el darrer, el que ens sembla que ens deixarà casi a peu pla, casi a la vora del fons de la vall, idò aquest el veiem molt complicat i no ens arriscam a davallar-ho. Ens decidim a sortir del torrent pel costat esquerra i davallar entre la garriga, on el territori, amb forta pendent, si que és accessible.
Això ha resultat un èxit. A les 12,55 h. hem sortit del torrent i arribat a una zona ample i casi plana, totalment coberta de llentrisca, garballons i càrritx, i van ben esponerosos, tant que casi ens cobreixen del tot.
No tenim altre remei que creuar aquesta zona per arribar al llit del torrent dels Porcs.
Resulta molt més senzill del que semblava i ben aviat arribam al llit del torrent. Resulta evident que haurem de sortir-ne i tornar a pujar si volem arribar a la carretera. No ens interessa gaire caminar cap a la mar ja que pensam que el territori es tornarà més empinat.
Ben aviat trobam un senderó que ens facilita sortir del torrent i pujar pel seu coster dret i pocs minuts després creuam un camí de carro que ve de del Pla de les Arenes i de les Cases Velles de Formentor.
Seguim pujant pel mateix coster i trobam senyals d’un nou camí, que acaba per convertir-se en un senderó però també l’abandonam perquè ens allunya del nostre destí. Acabam seguint un nou senderó que puja, fent ziga-zagues, directament cap a la carretera, que hi arribam a les 13,15 h.
Mentre caminam cap el punt on tenim el cotxe localitzam la ruta de baixada que hem seguit. No hi ha cap dubte que hem davallat pel torrentó que corre per la regata encaixonada que ara veiem a l’altre costat de la vall. Un xap ben marcat damunt aquesta esquena de roquissar pelat.

Ha resultat un encert.

Selva/Sóller, setembre 2015 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada