pel Mirador de
Caimari i el pas de sa Madona
(586 m)
(17.02.2017) La comuna de Caimari de 1.064
quarterades, ocupa el sector nord del terme de Selva. Està formada per tres
unitats, el coll Matar, el puig de n’Escuder i sa Serra. Aquesta disgregació es
deu a l’establiment de rotes, en el segle XIX, entre l’àrea del coll Matar i
del puig de n’Escuder.
TEMPS TOTAL: 4
hores i 30 minuts (Moviment 3 h 20
m)
RECORREGUT
TOTAL: 7,300 km
DIFICULTAT
MITJANA
A les 8,30 h. hem deixat el cotxe aparcat al barri
des Castellet, a Caimari.
Fa un dia ben clar i solejat. Una mica fred.
Els
ametllers estan en plena floració, el que ens brinda gaudir d’espectaculars
vistes d’un entorn farcit de taques blanques.
Per aquesta volta d’avui tenim informacions d’en Pep
Torrens, a més dels coneixements propis de comptar amb un seuvetgí al grup.
Seguim el carrer que ens ha de menar fins a la
carretera de Lluc.
Abans d’arribar-hi trobam el botador que ens deixa entrar
dins els terrenys de la Comuna
de Caimari.
A l’altre costat de la tanca de filferro no hem de fer altre cosa
que seguir un senderó, netejat i arreglat no fa gaire, que ens mena a pujar pes
Coster, la cara oest del penyalar de ses Punxes.
Caminam a l’ombra dels pins i
de la pròpia mola que pujam.
Cap al oest, ben il·luminat pel sol, hi destaca
n’Escuder, tan empinat que sembla inaccessible.
A les 8,45 h. arribam al caminet que arranca de la
pròpia carretera de Lluc, a la corba que hi ha vora el km 8,100.
Seguim aquest
camí, molt més còmode i ample, que ens mena, sempre pujant, ...
...fins al mirador de
Caimari, situat a la penya d’en Pelluc.
És una miranda natural, una mica
arreglada amb una barana de troncs que permet gaudir d’espectacular vistes...
...de
Caimari,...
...Selva i la resta d’un entorn que, avui, es presenta lluent a més no
poder. Hi arribam a les 9,00 h.
Ara davallam pel camí que ens mena a la carretera,
...
...que hi arribam a les 9,20 h.
Passam vora la “
Filosa de la Mare
de Deu” o Cavall Bernat.
Seguim pel camí vell de Lluc.
Més endavant, vora el “ Còdol d’en Seda”.
El camí
Vell ens mena fins a sa Ferreria i a creuar novament la carretera, per iniciar la Costa Llarga.
Aquest és el
moment en que l’abandonam definitivament, per entrar, dins el comellar des
Albellons, també anomenada Coma Freda, i qui començament es troba enfront, al
costat del km 9.
Son les 9,40 h. Passam pel botador i trobam la pista que s’enfila per una coma prou
empinada.
Però noltros no la seguirem, sinó que giram cap a l’est i, passant
entre unes mates de llentiscle, seguim un senderó que ens mena a pujar pel
coster oest del puig des Albellons.
Hem entrat dins una zona de garriga. Així mateix
podem seguir un senderó i algunes fites, que ens menen a pujar per aquest
coster.
No és que la ruta resulti especialment còmode. Creiem que les fites
només indiquen que algú hi ha passat abans i també per ajudar a l’orientació.
Primerament caminam orientats a l’est però, seguint
el perfil de les penyes i les informacions que tenim, anam mudant cap a sud. Es
tracta d’arribar a una espècie de comellar, casi be un xaragall, per on ens
enfilam. És una pujada feixuga, entre garriga i pedreny a lloure.
A les 10,20 h. arribam al que sembla el començament
del pas de sa Madona.
Sortim del territori incòmode i passam a una zona més
estable però ben igual d’empinada.
A les 10,30 h. arribam a una sitja,,,
,,,i
comprovam que aquí hi arriba un camí que
ve de nord.
La
nostra propera fita serà arribar al llom d’aquesta esquena, dita sa Plana o
Plana de Caimari. Allà el territori serà més planer i seguint-lo arribarem al
cim. Pensam que les vistes a l’altre costat de la muntanya poden millorar però,
un cop que hi arribam comprovam que el pinar ens ho tapa casi be tot.
Avançar pel llom és molt més descansat i senzill. Ben
aviat arribam a la zona planera que envolta el cim del puig dels Albellons.
Aquest cim, com tants d’altres, està coronat per un piló de formigó. Hi arribam
a les 11,00 h. Ha resultat una pujada prou interessant i esforçada.
Reposam una
estona per recobrar forces mentre gaudim de bones vistes de la zona nord de
Mallorca. Estam a recer de l’oratge fred i el sol ens dona bé de ple. És un bon lloc per fer un cafetet.
Ali, Frontó, Galileu, Grau i pas de n'Arbona.
Cim de n'Ali.
A les 11,40 h. seguim el nostre camí, que no és altre
que davallar.
Ho farem pel coster orientat a sud que acaba a les Planes de Son
Sastre.
És una davallada gens complicada però sense camí ni fites.
El territori
és accessible casi bé per tot arreu.
A les 12,10 arribam als límits de sa
Comuna de Caimari, al fons d'aquest plana hi ha la paret de partió.
Anam a trobar el territori que ens permeti davallar pel
comellar de Can Pipa.
No és una tasca gaire difícil, giram oest....
...i en un no res, som a dins el comellar, ...
...hi caminam una estona per
aquest caminoi, ...
...fins que arribam a l’estret de Can Pipa, o d’en Baltasar.
Aquest estret està marcat per una paret de partió que tanca, fins i tot, el caminoi
i que és el limit de la
Comuna.
A l’altre costat d’aquesta paret altre cop caminam per
un camí en mal estat. Sembla un camí de carro. Està molt malmenar i només es
veu una espessa catifa de pedreny a lloure. Aquest camí està catalogat amb el número
68 del Catàleg de Camins Públics de Selva, amb el nom de “Camí del Comellar de Can
Pipa”.
Només deu minuts desprès de la paret de partió ens
trobam amb una tanca que barra el pas a aquest camí públic. No podem dir que
ens sorprengui perquè és el segon cop que passam per aquí. El que ens sorprèn
es que l’Ajuntament de Selva no faci respectar el seu propi catàleg de Camins
Públics.
Saltam la tanca, molt mal menada pels aiguats, i
arribam a una carrera empedrada que adorna una casa, és el vell camí. Passam de
llarg. No hi ha ningú. Sabem que poc més avall ens trobarem amb una nova tanca
més complicada de superar.
No ens ho han deixat gens fàcil sortir d’aquí. La
porta és de ferro i molt alta. La reixeta de fil ferro, coronada amb fil de
pues. Cada un ho prova per un costat diferent. A un no li ha anat gaire bé.
L’hi ha vingut d’un pel no fer-se mal amb els fils de pues.
Al manco la cosa no ha passat de la pura anècdota i
podem seguir el nostre camí, ara davallant per un carrer asfaltat, que ens mena
entre partions d’olivars ben cuidats i, casi totes elles, amb la corresponent
casa, més o manco ostentosa.
A les 12,50 h. arribam al Castellet, on hi hem deixat
el cotxe.
El dia segueix clar, encara que no tant com de bon matí. Ja no fa
fred.
Selva/Sóller, febrer 2017
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada