VOLTA A LA MOLA DE CAN PALOU pel coll de sa Mola i el pas des Cocó

VOLTA A LA MOLA DE CAN PALOU

pel coll de sa Mola i el pas des Cocó

(03.06.2016) 
La mola de Tuent forma dues grans testes, la mola de Can Palou i la de Can Termes, separades pel coll de sa Mola i la raconada de ses Fel·les. Aquesta part de la costa pertanyia a la família Vicenç Nyegos, que per poder pagar el rescat d’un fill seu segrestat pels moros d’Alger, varen vendre part de la mola. De llavors ençà aquesta part es diu de Can Termes.

TEMPS TOTAL: 6 hores (4,25 h moviment, 1,35 h aturats)

TOTAL RECORREGUT: 7,800 km

DIFÍCIL

BAIXA EL TRACK A WIKILOC 

Hem entrat dins el mes de juny amb força, volem dir que el temps ha millorat molt i la calor és ben present, per això és que la volta d’avui la començam ben dematí.

A les 7,30 h. deixam el cotxe aparcat vora l’església de Sant Llorenç, a mig camí entre sa Calobra i cala Tuent. Es conten historietes referides a la rivalitat entre “tuentins” i “calobrins”. Una d’elles és que els tuentins s’asseien al seu costat, dins l’església, i els calobrins a l’altre, i ben alerta a mesclar-se...

La façana exterior es veu ben conservada, però l’entorn no està tan ben cuidat com seria recomanable.

Partim cap al llogaret de sa Calobra, seguint l’antic camí empedrat que feien servir per pujar a l’església i per comunicar-se amb Tuent i Sóller.

Aquest camí públic és casi bé intransitable. Les carritxeres ho tenen casi del tot tapat, i algunes mates de llentiscla ens obliguen a deixar el camí i anar per una marjada. L’empedrat està malmenat a molts de bocins.

És una via pública que s’hauria de recuperar  pels seus responsables, és a dir, els “poders públics”.

A les 7,50 h. arriban a les cases de sa Calobra. Ara tot és pau i calma. No hi ha moviment, però si que veiem alguns cotxes aparcats.

Les cases es veuen ben arreglades i el carrer empedrat, ben conservat i net.

Des d’aquí feim un cop d’ull a la primera part de la ruta. Veim la zona d’antic olivar, avui absolutament desaparegut, que només en resten les marjades, i més amunt i cap a nord, les penyes rogenques que ens indiquen on comença la canal per pujar al coll de sa Mola.

No ens hi estam gaire a sa Calobra i tornam unes passes enrere, per deixar el camí i travessar el torrentó. Entram directament a la zona de marjades. Els marges estan prou bé. Hi ha esbaldrecs, però no tants com un podia pensar. El que queda de l’olivar només son algunes soques cremades.

Les carritxeres i la llentiscla ho dominen tot. Casi bé no veim on posar els peus, i hem de cercar la millor manera per anar pujant les marjades.

Així mateix, trobam algun pujador o boci de camí, que ens fa més suau la tasca de pujar, però ben aviat el rastre del camí es perd.

El sol ens dona de ple i la calor és fa molesta. No és convenient llevar-nos les camises per mor de les rapinyades, que ens faran tots aquests brancons de mates i ullastres que hem de travessar.

Mirant enrere veim el llogaret de sa Calobra.

Les cases semblen com acaramullades al voltant de l’antiga torre de defensa, oferint un aspecte de solidesa, sens dubtes necessari al llarg dels segles, per mor del corsaris.

Cap endavant tenim, més a prop, les penyes rogenques i el xap per on pensam pujar. Tenim informacions del llibre “Fites i Fetes”.

Així mateix ens ha costat un bon esforç arribar a la canal.  Son les 8,40 h. i els que s’han tret la camisa van ben arreglats de rapinyades. Aquí ens sembla veure unes restes de camí que ens menen cap a dins l’encletxa.

Segurament, si és que algun dia hi va haver camí, ...

...ara roman esborrat del tot, per les roques que s’han amollat per aquesta canal.

És una pujada un tant feixuga, però ràpida.

Son les 8,55 h. i som dalt del coll de sa Mola.

La paret seca de partió és una bona referència, i punt per gaudir les vistes de la mar i del Morro de sa Vaca.

També ens arriba un oratge fresquet, que ens conhorta després de l’esforç de la pujada.

Feim servir la paret per anar a cercar el punt on hi arranca una nova partió, la que separa les moles de Can Termes i de Can Palou.

Aquesta nova paret, orientada a nord, és precipita ràpidament cap a la mar, al punt anomenat “Ses Fel·les” o “Ferles”.

El territori davalla amb molta pendent, així que no ens costa descartar l’idea d’arribar a la vorera de la mar. Tampoc ho teníem previst.

La nostra idea és voltar la mola de Can Palou i anar a davallar pel pas des Cocó, fins a Tuent. Foto retrospectiva cap al coll de sa Mola.

No coneixem el territori, ni hi ha camí ni fites. Al manco per allà on passarem.

Per tant, descartada l’idea de la mar, decidim seguir pel territori, sense perdre gaire altura, orientats cap a nord-oest.

Cal aclarir que es tracta d’anar avançant per allà on ens sembla més senzill. És evident que sense conèixer el territori, passa que el que semblava senzill de cop es complica, tot just després de superar unes roques que tapaven la visió del conjunt.

Afortunadament, les dificultats no han estat res de l’altre mon, tret de l’abundància de carritxeres, que en aquest temps tenen les faies molt altes i plenes de llavors.

Això fa que, en tocar-les, acabam ben plens d’una mena de palla que s’enganxa a la nostra suor i acaba picant per tot.

La caminada es fa llarga i feixuga. El territori és molt irregular, i les roques i el càrritx son dos elements que ho dominen tot.

Els pocs redols de roca pelada que trobam ho agraïm molt, son uns minuts de caminar un tant relaxats i veient on posam els peus.

Així mateix, les vistes a la mar es van eixamplant.

La "tecnologia" ens ha abandonat. El GPS que duim per enregistrar el nostro itinerari damunt el mapa, s'ha aturat. Les piles estan bé però "s'aparato" no funciona... ho deixam estar, confiant en les dades que enregistren el telèfons intel·ligents.

Racó de ses Fel.les, mola de Can Termes i Morro de sa Vaca.

Al fons, a la dreta del pla de sa Falconera, podem veure el petit turonet de la cota 278, el lloc on hem decidit aturar-nos a descansar, i cada cop és més a prop.

Ens sorprèn trobar-nos amb una paret seca construïda entre les roques.

Es veu clarament que la seva missió era barrar el pas, al bestiar o a les persones. És més, no és una cosa aïllada. També veiem un bocí construït en rampa per accedir a aquesta zona planera, i un altre bocí de paret just a la part superior de la rampa.

Tot plegat molta feina que no podem comprendre la seva finalitat.

Encara ens queda creuar aquest collet, que dona accés al pla de sa Falconera.

Hem arribat a l’anomenat cingle d’en Perot, amb vistes espectaculars.

Podem veure el camí recorregut, des des del coll de sa Mola (al fons a l'esquerra). A la part superior dreta, la torre de Can Palou.

Anam a berenar a la cota 278, amb vistes a la mar i on rebem l’oratge fresquet. Un bon lloc per fer un cafetet.

Des d’aquí veiem perfectament la raconada de ses Fel·les, poc més enllà el Morro de sa Vaca, després hi veiem la punta des Capellans i el morro d’en Bordils, on hi ha la torre de Lluc, que no fa tant hi anàrem. Segueix la resta de la costa nord de Mallorca. Ja al fons podem intuir el Pal, i el Cavall Bernat.

Morro de sa Vaca 

A les 11,40 h. Recobrats de l’esforç del matí, seguim el nostre camí. Ara encaram una zona que preveiem molt més complicada. Haurem de localitzar, i davallar, el pas des Cocons.

Les informacions que tenim semblem prou concretes, però el dubte ens acompanya.

Des d’on hem berenat hem localitzat el coll per on haurem de passar. Ens hi adreçam i tornam a trobar restes ben evidents de camí.

D’aquesta manera arribam sense major dificultat a la cresta, on descobrim una imponent vista de la costa, orientada cap a la zona de Sóller.

La bocana de cala Tuent, sa Costera i, al fons, s’Illeta de Can Gordo.

És en aquesta zona on hi trobam algunes fites,...

...que ens ajuden a arribar al començament del pas.

Son les 12,20 h.

Els dubtes han crescut moltíssim i ens plantejam, fins i tot, abandonar i pujar a la torre de Can Palou.

Decidim fer uns intents. No estam segurs de res, i el cert és que acabam al cap d’amunt d’un bot impressionant, que sembla insalvable. Rellegim un cop més les informacions i acabam per localitzar la manera de superar-ho. Haurem d’abandonar aquesta petita coma, assenyalada per un gran pi sec en el seu començament, i que ens ha abocat a aquest salt. Hem de partir cap a les roques que tenim al costat sud.

És una petita canal, molt empinada i que també acaba en un altre bot insalvable, però que ens permet accedir a un “passet” a les roques que l’hem de caminar, ara orientats a nord.

És a dir, feim una ziga-zaga i ens situam just a baix del gran bot.

Val a dir que les altures son considerables i anam amb molt de compte. A favor tenim que les roques son molt gratalloses i ens faciliten la passa.

La part pitjor ha passat però encara no hem acabat. El penyal que dona nom al pas, prou antic i conegut, avui té els cocons sense gens d’aigua. 

Passam per la part de baix del bot, i ben aviat veim el poc que ens queda per acabar el pas.

Només hem de davallar per una gran roca, o bé per una encletxa que hi ha just darrera aquesta roca.

Retrospectiva de la darrera part del pas. Acabam sota unes alzines i pins on hi sestegen les cabres.

A la foto, presa des del Morro des Forat, podem veure (en vermell), la baixada pel pas des Cocó.

Hem aconseguit vèncer els nostres dubtes i el pas.

No ha resultat excessivament arriscat però ens ha tingut una bona estona en tensió.

Acabam dins un bosquet d’alzines, per on davallam una mica costa a traves, i anam a trobar el camí que va al caló del Racó de sa Coma.

Hi arribam a les 13,20 h. Estam ben arreglats i fa una calorassa que no és de dir. Les reserves d’aigua per beure son minses, i ens queda una bona estona de caminar, per aquest camí formigonat i després pujar per la carretera asfaltada de cala Tuent.

Després de quaranta minuts de dura caminada pel camí de sa Coma i carretera de Tuent, a ple sol, gaudint de molt bones vistes de la cala i travessant un territori arrasat per un incendi forestal, arribam a l’església de Sant Llorenç a les 14,00 h.

Altre cop ens ha sortit una volta ben feixuga i amb un pas espectacular i complicat.

Selva/Sóller, agost 2016