dimarts, 9 d’agost de 2016

CINGLE DE BUFARANYES


CINGLE DE BUFARANYES
PENÍNSULA DE FORMENTOR
(22.04.2016) Sembla que hem caminat per un d’aquests llocs, que descriu en Costa i Llobera als seus poemes, "..les  roques mig trabucades, damunt la mar sense fons...", un territori de gran bellesa visual, turmentat, de passa difícil, a on hi creix la peònia (Paeonia cambessedesii), un endemisme de les Illes Balears, que floreix a la primavera i viu a llocs ombrívols, sovint al peu de parets rocoses i penya-segats.
TEMPS TOTAL: 5 hores i 40 minuts
TOTAL RECORREGUT: 10,600 km
DIFÍCIL  
Avui tenim la possibilitat de comptar amb en Toni Ordinas, un bon amic nostre, bon caminador i coneixedor dels recons de Mallorca. Va ser ell el que va proposar la ruta d’avui, aprofitant que estan en floració les peònies, un endemisme molt bo de trobar per aquesta contrada.
Son les 8,30 en deixar el cotxe a la vorera de la carretera del far de Formentor, més o manco al km 12,100. Aquí hi comença una pista que ens mena entre el pinar. Sense abandonar-la, travessam un territori planer i partim per un braç que ens encara cap el comellar on hi ha el torrentó que davalla del coll de l’Home. Ens orientam a nord.
Ben aviat aquesta pista fa una corba cap a l’oest i noltros l’abandonam. Entram dins el territori pedregós i cobert de carritxeres. Així mateix hi ha alguns garballons.
El dia no és del tot clar però està en calma. La temperatura es fresqueta i pensam que això ens ajudarà a la caminada. La ruta a seguir no presenta cap dificultat d’orientació.
Està ben clar que es tracta de pujar per aquest comellar, vorejant o creuant el llit del torrentó,  cercant els llocs que resultin més còmodes.
Tanmateix l’objectiu és arribar al coll de l’Home. És una pujada prou agradable i no gaire feixuga. El comellar té les costes poc empinades i el territori és obert, el que ens facilita la pujada.
Arribam al coll a les 9,20 h.
Des d’aquí contemplam un paisatge espectacular. Un cop que sabem que hem de caminar per aquesta zona, ens resulta casi increïble. El territori té una inclinació superior al 45º i el xaragall que veim al fons, per on hem de davallar, acaba de manera sobtada al cap d’amunt d’un penya-segat. Tenim els nostres dubtes.
Seguim el tirany, marcat amb una gran fita, que es veu trepitjat. La veritat és que no tenim gaire sensació de perill. La ruta semblava més arriscada, vista des del coll.
Mentre avançam, seguint el senderó, gaudim de les primeres vistes del cingle de Bufaranyes.
La cosa no millora.
El que ens espera encara sembla més impossible de caminar del que hem vist al començament.
Un territori desolat, esbaldregat, que penja directament damunt la mar.
Les roques caigudes, trabucades com diu en Costa i Llobera, ens mostren una vorera de mar d’allò més agressiva, i a molts de metres més avall d’allà on som.
A més, les penyes més altes tenen la cara de la mar farcida de balmes i cavitats, el que dona una imatge encara més impressionant.
A les 9,40 h. arribam al xaragall. Aquí no hi valen fites ni tiranys. Cada un s’espolsa la poca son que li queda.
Es tracta de davallar de la manera més segura possible, i sense pressa.
Ells dos ho fan pel costat esquerra, davallant.
Jo m’he decidit anar al costat dret, els més allunyat però m’ha semblat el més estable, perquè hi ha moltes mates de llentiscla que tenen el pedreny un tant travat.
Seguint les penyes queda clar quan hem de girar i anar a cercar la ruta. Hem davallat molt i ara toca canviar d’orientació i anar als peus de les penyes que ens queden a sud.
Allò que semblava intransitable ara no presenta cap dificultat especialment destacable.
Caminam per una barbacana, un passadís certament inclinat però el senderó, ben marcat, ens manté al peu de les penyes i no arribam a veure la timba que tenim a nord.
Això no lleva que cada cop que descobrim una nova zona per on hem de caminar, el nostre cor s’estreny. Aquestes timbes damunt la mar, aquesta inclinació del territori, per moments, ens poden lleven les ganes de seguir.
Mentre ens atracam, contemplam la penya pelada que tanca aquest racó de la mar, certament agradable a la vista. És com si endolcís una mica l’aspror del paratge que l’envolta.
A les 10,15 h. arribam al primer redol on hi ha les peònies florides. És una cova i a la boca hi ha un petit replà amb una bona mostra.
No hi podem pujar perquè  la terra és humida i llenegadissa.
Ens atracam al lloc més compromès.
El senderó ens mena a passar pel lloc on el territori és més estret, entre les penyes i les timbes.
La sensació de perill ha augmentat una mica i fa que caminem un tant atemorits.
Ara tenim una visió imponent de la roca foradada, que sembla que és l’origen del nom tan curiós de “Bufaranyes”.
Per acabar, ens falta el més “delicat” com ho ha definit en Toni.
Per sortir d’aquesta zona estreta i passar a una canal molt més ample i oberta, haurem de superar un esperó.
La veritat és que no ha estat gaire complicat, però si una mica impressionant. El mal moment ha passat.
Des d'aquest punt, tenim una bona visió del que hem caminat.
Arribam a una zona més oberta però igual d’inclinada.
Estam al cap d’avall de la canal.
Les peònies sembla que per aquest redol es troben millor. Estan més escampades i n’hi ha moltes més.
La flor és realment bella i delicada, ben igual que la resta del ramell.
Pel lloc on estan és bo de fer deduir que no van de sol.
La nostra intenció és travessar la canal i cercar un bon lloc per reposar una estona i tranquil·litzar l’esperit.
El lloc és bo de localitzar i no pot resultar més encertat.
Gaudim d’una visió casi completa del territori que hem travessat, ...
...a més d’una zona de costa del tot desconeguda i pràcticament inaccessible. Son les 11,00 h.
Un bon lloc per fer un cafetet.
A les 11,30 h. seguim el camí. També resulta del tot clar que hem de pujar aquesta canal per sortir des cingle.
Es pot pujar per onsevulla però ens decidim a fer-ho pels peus de les penyes per gaudir de més exemplars de peònies.
Tanmateix la dificultat és la mateixa.
Ha resultat ser una bona decisió.
Hem trobat molts més ramells florits...
...i alhora hem gaudit d’una ombra ben agraïda, que l’esforç de la pujada és considerable.
Mentre recuperam alçada, mirant enrere, altre cop podem veure tot el territori creuat. Fins i tot veim el coll on hem “començat” aquesta caminada espectacular.
A les 12,15 h. som al cap d’amunt de la canal. El territori es torna manco inclinat i, al mudar de vesant, ens trobam amb una sorpresa d’allò més agradable.
Una vista imponent de part de la costa, des d’un punt del tot desconegut. La mar es veu en calma i la visibilitat és prou bona. Tenim a la vista quatre puntes que entren dins la mar, com urpa de fera. Son les puntes de la Salada, de Coves Blanques, Topina i de la Galera.
A noltros ens toca seguir caminant.
Som a una zona sense sortida alternativa. O anam cap endavant o tornam enrere.
És clar que seguim endavant,  encara que el territori que ens espera torni a semblar intransitable. És vera que la vista de les puntes i la mar és prou encisadora però la inclinació del territori que hem de travessar, altre cop, és molt important.
Tornam a transitar als peus de les penyes i pel cap d’amunt dels penya-segats, per una trinxa de territori cobert de carritxeres, benhaja avui les carritxeres.
Ara si que la sensació de dificultat és ben present.
És una constant. I hi hem d’afegir que hem de superar alguns punts un tant compromesos.
Al manco cada cop ens acostam més al punt de sortida.
A les 12,50 h. arribam a un nou canvi de vessant. Nova visió impressionant de la costa nord. Les mateixes puntes ja esmentades, però hi afegim ara cala Bóquer, Punta de la Nau i l’illot del Colomer. I allà, enfora, el puig Major i el de Massanella.
I per acabar les dificultats d’avui, tenim al costat sud una canal per on ens hem d’enfilar, unes postres que no desdiuen del menú d’avui.
La pujada, en si, no és complicada, el que ens esgarrifa és el desnivell que tenim darrera,  com més amunt som d’aquesta canal, la sensació de verticalitat cap a la mar no fa més que augmentar. Una sensació que dura  deu minuts que ens semblen llargs.
A les 13,10 h. sortim de la canal, al coll d’en Burgat, ...
...no gaire enfora del lloc on hi ha el “Forat”, per on es guaita als penya-segats.
Sembla que el més difícil ha passat definitivament.
Només ens queda davallar pel llit d’un torrentó que ens menarà al Pla de les Arenes i que davalla gairebé paral·lel del que hem pujat.
La davallada és un xalar. Seguim el torrentó i algunes fites que ens ajuden. Es nota que és una ruta emprada regularment. Enfora, dins el pinar, sentim trets d’arma de foc. En Toni assegura que son practiques de tir. No estam gaire preocupats, però ell si.
A les 13,50 h. abandonam el torrentó i caminam per una pista que travessa aquest esponerós pinar d’arbres alts i amb soques dretes. És un territori amable de travessar. Els trets segueixen i els sentim cada cop més a prop.
Som casi a la vora del pla i, a una clariana del bosc, veim una persona que sembla la responsable dels trets. Una activitat sens dubtes perillosíssima per altres persones, si pensam que hi ha moltes possibilitats de rebre un tret perdut.
Ens feim enfora per sortir del seu abast i ben aviat arribam a la pista principal, paral·lela a la carretera. Pocs minuts més tard arribam al cotxe. Son les 14,10 h.
Se’ns dubtes una volta impressionant, en tots els aspectes. En la que s’ha de caminar amb seny de bístia vella, i en la que no es pot badar en cap moment, i en la que s’han de respectar un nivell de precaució molt alt.
Dit tot això, és una volta que discorr per un llocs d’una bellesa impactant, podríem dir idíl·lics, que bé valen l’esforç fet. 

Selva/Sóller, agost 2016

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada