CINGLE DE
BUFARANYES
PENÍNSULA DE FORMENTOR
(22.04.2016) Sembla que hem caminat per un d’aquests llocs, que descriu
en Costa i Llobera als seus poemes, "..les
roques mig trabucades, damunt la mar sense fons...", un territori de
gran bellesa visual, turmentat, de passa difícil, a on hi creix la peònia
(Paeonia cambessedesii), un endemisme de les Illes Balears, que floreix a la
primavera i viu a llocs ombrívols, sovint al peu de parets rocoses i
penya-segats.
TEMPS TOTAL: 5
hores i 40 minuts
TOTAL RECORREGUT:
10,600 km
DIFÍCIL
Avui tenim la possibilitat de comptar amb en Toni
Ordinas, un bon amic nostre, bon caminador i coneixedor dels recons de
Mallorca. Va ser ell el que va proposar la ruta d’avui, aprofitant que estan en
floració les peònies, un endemisme molt bo de trobar per aquesta contrada.
Son les 8,30 en deixar el cotxe a la vorera de la
carretera del far de Formentor, més o manco al km 12,100. Aquí hi comença una
pista que ens mena entre el pinar. Sense abandonar-la, travessam un territori
planer i partim per un braç que ens encara cap el comellar on hi ha el torrentó
que davalla del coll de l’Home. Ens orientam a nord.
Ben aviat aquesta pista fa
una corba cap a l’oest i noltros l’abandonam. Entram dins el territori pedregós
i cobert de carritxeres. Així mateix hi ha alguns garballons.
El dia no és del tot clar però està en calma. La
temperatura es fresqueta i pensam que això ens ajudarà a la caminada. La ruta a
seguir no presenta cap dificultat d’orientació.
Està ben clar que es tracta de
pujar per aquest comellar, vorejant o creuant el llit del torrentó, cercant els llocs que resultin més còmodes.
Tanmateix l’objectiu és arribar al coll de l’Home. És una pujada prou agradable
i no gaire feixuga. El comellar té les costes poc empinades i el territori és
obert, el que ens facilita la pujada.
Arribam al coll a les 9,20 h.
Des d’aquí contemplam
un paisatge espectacular. Un cop que sabem que hem de caminar per aquesta zona,
ens resulta casi increïble. El territori té una inclinació superior al 45º i el
xaragall que veim al fons, per on hem de davallar, acaba de manera sobtada al
cap d’amunt d’un penya-segat. Tenim els nostres dubtes.
Seguim el tirany, marcat amb una gran fita, que es
veu trepitjat. La veritat és que no tenim gaire sensació de perill. La ruta
semblava més arriscada, vista des del coll.
Mentre avançam, seguint el senderó,
gaudim de les primeres vistes del cingle de Bufaranyes.
La cosa no millora.
El
que ens espera encara sembla més impossible de caminar del que hem vist al
començament.
Un territori desolat, esbaldregat, que penja directament damunt la
mar.
Les roques caigudes, trabucades com diu en Costa i Llobera, ens mostren
una vorera de mar d’allò més agressiva, i a molts de metres més avall d’allà on
som.
A més, les penyes més altes tenen la cara de la mar farcida de balmes i
cavitats, el que dona una imatge encara més impressionant.
A les 9,40 h. arribam al xaragall. Aquí no hi valen
fites ni tiranys. Cada un s’espolsa la poca son que li queda.
Es tracta de
davallar de la manera més segura possible, i sense pressa.
Ells dos ho fan pel
costat esquerra, davallant.
Jo m’he decidit anar al costat dret, els més
allunyat però m’ha semblat el més estable, perquè hi ha moltes mates de
llentiscla que tenen el pedreny un tant travat.
Seguint les penyes queda clar quan hem de girar i
anar a cercar la ruta. Hem davallat molt i ara toca canviar d’orientació i anar
als peus de les penyes que ens queden a sud.
Allò que semblava intransitable
ara no presenta cap dificultat especialment destacable.
Caminam per una
barbacana, un passadís certament inclinat però el senderó, ben marcat, ens manté al peu de les penyes i no arribam a veure la timba que tenim a nord.
Això no lleva que cada cop que descobrim una nova
zona per on hem de caminar, el nostre cor s’estreny. Aquestes timbes damunt la
mar, aquesta inclinació del territori, per moments, ens poden lleven les ganes
de seguir.
Mentre ens atracam, contemplam la penya pelada que
tanca aquest racó de la mar, certament agradable a la vista. És com si endolcís
una mica l’aspror del paratge que l’envolta.
A les 10,15 h. arribam al primer redol on hi ha les peònies
florides. És una cova i a la boca hi ha un petit replà amb una bona mostra.
No
hi podem pujar perquè la terra és humida
i llenegadissa.
Ens atracam al lloc més compromès.
El senderó ens
mena a passar pel lloc on el territori és més estret, entre les penyes i les
timbes.
La sensació de perill ha augmentat una mica i fa que caminem un tant
atemorits.
Ara tenim una visió imponent de la roca foradada, que sembla que és
l’origen del nom tan curiós de “Bufaranyes”.
Per acabar, ens falta el més
“delicat” com ho ha definit en Toni.
Per sortir d’aquesta zona estreta i passar
a una canal molt més ample i oberta, haurem de superar un esperó.
La veritat és
que no ha estat gaire complicat, però si una mica impressionant. El mal moment ha passat.
Des d'aquest punt, tenim una bona visió del que hem caminat.
Arribam a una zona més
oberta però igual d’inclinada.
Estam al cap d’avall de la canal.
Les peònies
sembla que per aquest redol es troben millor. Estan més escampades i n’hi ha
moltes més.
La flor és realment bella i delicada, ben igual que la resta del
ramell.
Pel lloc on estan és bo de fer deduir que no van de sol.
La nostra intenció és travessar la canal i cercar un
bon lloc per reposar una estona i tranquil·litzar l’esperit.
El lloc és bo de
localitzar i no pot resultar més encertat.
Gaudim d’una visió casi completa del
territori que hem travessat, ...
...a més d’una zona de costa del tot desconeguda i
pràcticament inaccessible. Son les 11,00 h.
Un bon lloc per fer un cafetet.
A les 11,30 h. seguim el camí. També resulta del tot
clar que hem de pujar aquesta canal per sortir des cingle.
Es pot pujar per
onsevulla però ens decidim a fer-ho pels peus de les penyes per gaudir de més
exemplars de peònies.
Tanmateix la dificultat és la mateixa.
Ha resultat ser
una bona decisió.
Hem trobat molts més ramells florits...
...i alhora hem gaudit
d’una ombra ben agraïda, que l’esforç de la pujada és considerable.
Mentre
recuperam alçada, mirant enrere, altre cop podem veure tot el territori creuat.
Fins i tot veim el coll on hem “començat” aquesta caminada espectacular.
A les 12,15 h. som al cap d’amunt de la canal. El
territori es torna manco inclinat i, al mudar de vesant, ens trobam amb una
sorpresa d’allò més agradable.
Una vista imponent de part de la costa, des d’un
punt del tot desconegut. La mar es veu en calma i la visibilitat és prou bona.
Tenim a la vista quatre puntes que entren dins la mar, com urpa de fera. Son les
puntes de la Salada,
de Coves Blanques, Topina i de la
Galera.
A noltros ens toca seguir caminant.
Som a una zona
sense sortida alternativa. O anam cap endavant o tornam enrere.
És clar que
seguim endavant, encara que el territori
que ens espera torni a semblar intransitable. És vera que la vista de les
puntes i la mar és prou encisadora però la inclinació del territori que hem de
travessar, altre cop, és molt important.
Tornam a transitar als peus de les penyes i pel cap
d’amunt dels penya-segats, per una trinxa de territori cobert de carritxeres,
benhaja avui les carritxeres.
Ara si que la sensació de dificultat és ben
present.
És una constant. I hi hem d’afegir que hem de superar alguns punts un
tant compromesos.
Al manco cada cop ens acostam més al punt de sortida.
A les 12,50 h. arribam a un nou canvi de vessant.
Nova visió impressionant de la costa nord. Les mateixes puntes ja esmentades, però hi afegim ara cala Bóquer, Punta
de la Nau i
l’illot del Colomer. I allà, enfora, el puig Major i el de Massanella.
I per acabar les dificultats d’avui, tenim al costat
sud una canal per on ens hem d’enfilar, unes postres que no desdiuen del menú
d’avui.
La pujada, en si, no és complicada, el que ens esgarrifa és el
desnivell que tenim darrera, com més
amunt som d’aquesta canal, la sensació de verticalitat cap a la mar no fa més
que augmentar. Una sensació que dura deu
minuts que ens semblen llargs.
A les 13,10 h. sortim de la canal, al coll d’en
Burgat, ...
...no gaire enfora del lloc on hi ha el “Forat”, per on es guaita als
penya-segats.
Sembla que el més difícil ha passat definitivament.
Només ens
queda davallar pel llit d’un torrentó que ens menarà al Pla de les Arenes i que
davalla gairebé paral·lel del que hem pujat.
La davallada és un xalar. Seguim el torrentó i
algunes fites que ens ajuden. Es nota que és una ruta emprada regularment.
Enfora, dins el pinar, sentim trets d’arma de foc. En Toni assegura que son
practiques de tir. No estam gaire preocupats, però ell si.
A les 13,50 h. abandonam el torrentó i caminam per
una pista que travessa aquest esponerós pinar d’arbres alts i amb soques
dretes. És un territori amable de travessar. Els trets segueixen i els sentim
cada cop més a prop.
Som casi a la vora del pla i, a una clariana del
bosc, veim una persona que sembla la responsable dels trets. Una activitat sens
dubtes perillosíssima per altres persones, si pensam que hi ha moltes
possibilitats de rebre un tret perdut.
Ens feim enfora per sortir del seu abast
i ben aviat arribam a la pista principal, paral·lela a la carretera. Pocs
minuts més tard arribam al cotxe. Son les 14,10 h.
Se’ns dubtes una volta impressionant, en tots els
aspectes. En la que s’ha de caminar amb seny de bístia vella, i en la que no es
pot badar en cap moment, i en la que s’han de respectar un nivell de precaució
molt alt.
Dit tot això, és una volta que discorr per un llocs
d’una bellesa impactant, podríem dir idíl·lics, que bé valen l’esforç fet.
Selva/Sóller, agost 2016
Ens feim enfora per sortir del seu abast
i ben aviat arribam a la pista principal, paral·lela a la carretera. Pocs
minuts més tard arribam al cotxe. Son les 14,10 h. 
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada