dilluns, 29 d’agost de 2016

TORRENT DE PAREIS



TORRENT DE PAREIS
(26.06.2014)
El torrent de Pareis altre cop... per tancar una nova temporada. Sens dubte, és el més espectacular paisatge de la Serra. Aquí, el temps té un ordre diferent, els canvis han estat lents, molt lents, fins a produir aquest grandiós fenomen geològic, davant el qual prenem consciencia de la nostra insignificança.  
ITINERARI: Sa Calobra - 2 h 15 m - s'Entreforc - 2 hores - sa Calobra.
DURACIÓ TOTAL: Cinc hores 
RECORREGUT: 7 km 
DIFÍCIL
Tornam a tancar la temporada fent aquesta clàssica caminada per dins el Torrent de Pareis. També com cada any, començam vora la mar i pujarem fins a s’Entreforc per després tornar a davallar.
Normalment feim les nostres sortides en divendres, però aquesta setmana teníem altres compromisos i sortim en dijous.
Hom te veritables problemes, per intentar fer esment a com ha anat la caminada, sense repetir comentaris d’altres anys, i també intentar transmetre uns sentiments que probablement son molt semblants als d’anys passats.
A les 7,25 h. Hem deixat el cotxe a sa Calobra i gaudim d’una passejada única. La calma és absoluta. No hi veiem ni una ànima. No corre gens d’oratge i tampoc fa calor.
El sol arriba al penya-segats que ens envolten tot i que a noltros no ens dona. Travessam els túnels i entram dins s’Olla del Torrent. El primer que veim és una parella de cabres cercant-se la vida. No ens tenen gaire por i es limiten a mantenir-se a una distància prudent, no més de 4 metres de noltros.
Tot d’una enfilam per amunt, creuant el jaç del torrentó que arreplega les aigües salobres de la font Salada. No fa gaires dies que corria, les molses de les pedres encara son fresques.
És un bon moment per alçar el cap i contemplar aquests covals i balmes, vermelloses i casi be inaccessibles, que ornen les parets del Torrent. 
Tot just superat el primer pas i el cartell d’advertiment que entram dins un territori perillós, ...
...passam sota una gran roca que ens confirma les sensacions de mesures descomunals que rebrem per aquest camí.
La pujada no és gens complicada.
Superar els passos no representa cap dificultat considerable, i la fresca del mati ens ajuda en la pujada.
Les zones de cataclisme geològic es combinen amb altres de calma, zones de pedres menudes, arrodonides, que donen forma al llit casi pla del torrent,...
...però limitat per unes parets de roca, que sembla acabaran per ajuntar-se i barrar-nos el pas.
A les 8,10 h. deixam enrere “es Frare”.
És la senyal que comença “lo bo”. A partir d’aquest punt les complicacions seran més serioses. Passam pels “degotissos”. No regalimen gaire enguany. En canvi “es carrer” si que ens sembla ben igual d’estret.
Els colors dominants son grisos, casi lluents, que ens recorden el color del metall.
Intentam imaginar les sensacions de les persones que no coneixen aquest indret, i que hi venen per primer cop.
Veure aquestes grans pedres encletxades entre les parets dels costats del Torrent, ...
...i fer-se una idea de com hi han pogut arribar també és un pensament que es repeteix.
A les 8,35 h. Arribam a la cova del Romagueral. Aquest coval quina forma de la boca recorda molt fàcilment a una pera.
Seguim pujant i trobam un redol amb evidents senyals d’esllavissada de fa molt poc. Cap dels tres la recordam de l’any passat, i els macs que hi ha al mig ens mostren uns caires vius. Així mateix ens adonam que els anys ens fan “la guitza”.
Tenim més dificultats de les esperades per superar alguns  dels passos.  
A les 9,00 h. Arribam a la zona on hi ha un rotllo de sitja, casi be al costat del llit. Fa anys que volem venir-hi i veure si trobam el camí de sortida. Encara no ens hi hem decidit, però és una fita pendent. Alçant la vista poden veure, entre els penya-segats, la mola rogenca que ens marca on hi ha “s’Entreforc”.
Això ens anima. La calor i l’esforç de la pujada constants han fet present els seus efectes.
No gaire lluny de la primera sitja, a l’altre costat del torrent, i molt més allunyada del llit, hi localitzam un altre rotllo i fins i tot podem intuir el caminet per on hi davallaven.
 Fa una bona estona que sentim un bon “xibarri”. Una xerradissa prou molesta i que no identificam amb aquest entorn.
No estarem gaire a aclarir el seu origen.  Ben aviat ens trobam, a un pas, un grup no gaire nombrós de persones. Ens sorprèn que un d’ells ens saluda pels nostres respectius llinatges. Son guies del Foment del Turisme de Mallorca.
Diuen que ens segueixen en les nostres excursions i ens feliciten per les imatges que fem circular per internet. També ens aclareixen que son un grup de casi cinquanta persones, però que s’han dividit en tres grups més petits per tal d’avançar una mica més aviat.  Ben aviat ens trobarem amb els altres grups.
A les 10,00 h. Arribam a s’Entreforc. Aquí hi ha calma. Berenam i gaudim de l’entorn i del silenci. La cabreta que altres anys vérem, segueix atracant-se a veure si pot pispar alguna cosa. No podem perdre de vista les motxilles.
Un bon lloc per fer un cafetet.
A les 10,40 h. Partim per avall. El sol entra, cada cop més, dins el tall del Torrent.
Les parets rogenques ens ho confirmen i la calor ens o adverteix. Abans de partir contemplam “la Cova des Soldat Pelut” on s’hi ubica una de les moltes llegendes del Torrent de Pareis.  Seguim mirant al cap d’amunt dels penya-segats, seguim descobrint tot un univers de balmes, encletxes on hi creixen diverses plantes o arbres, aferrats a les roques. Contemplar les altures és un detall que habitualment hom es perd, centrat en mirar be on posam els peus per no caure.
Els primers passos per davallar de s’Entreforc resulten certament esgarrifosos, no per la dificultat sinó per l’alçada que ens fan davallar.
El color ha mudat radicalment.
Ara dominen els ocres o terrosos. Les marques de les passades torrentades resulten evidents i trobam alguns, no massa, bassols amb aigua.
No ens enredam gaire davallant. Tenim la sensació de perill més estimulada.
Cada passa, cada bot a una roca pot resultar definitiu.
Una torçada o una caiguda pot dur conseqüències importants.
Així mateix, davallant, acabam per trobar-nos amb els mateixos que quan pujàvem.
A cada pas es queden entrebancats.
Son d’una lentitud exasperant, tot i que trobam, que més val a poc a poc i assegurar la passa.
Al manco ens fan lloc i ens deixen passar endavant.
La davallada ha resultat casi tan agradable com la pujada...
...i ben igual d'entretinguda.
Aviat tornam a ser a la vora de “es Frare”.
S’han acabat les complicacions importants. Aquí hi trobam el primer  grup que ens han saludat pujant.
Poc més avall trobam altre gent. Es veu clarament que han arribat amb les barques, i que entren dins el Torrent sense cap preparació.
Ni tan sols amb bones sabates. Com més avall ens feim més gent ens trobam.
A les 12,15 h. Deixam enrere el darrer pas i arribam a “s'Hortet”.
Aquí hi tenien el seu hort la possessió des Bosc. Havien de davallar fins aquí, per un caminet aferrat a les penyes dels costat esquerra, a traves del coll de s’Obaga.
Arribam, altre cop, a “s’Olla”.
Amb el canvi de llum es veuen més balmes i coves.
També es veu una gentada. La remor de la fregadissa de les bales de pedra és considerable, res a veure amb no fa més que quatre hores.
Tot plegat un plaer. I fins a la propera temporada, si Déu ho vol.


Selva/Sóller, agost 2016

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada