ERMITA DE MARISTEL•LA I BOSC DE SON VIC des de la vall de Superna i pel pas de sa Nineta

ERMITA DE MARISTEL.LA I BOSC DE SON VIC

des de la vall de Superna i pel pas de sa Nineta

(29.04.2016)

Maristel·la, l’ermita d’Esporles, situada al bosc de Son Ferra a 580 m d’altitud, està dedicada a la Verge del Carme. Fou fundada per monjos carmelites el 1890, després de que Margalida Rosselló i Ferrà, propietària de Son Ferra, morís el 1888, i deixàs ben clar al testament que llegava part del seu bosc a un grup d’ermitans.

TEMPS TOTAL: 4 hores i 30 minuts

TOTAL RECORREGUT: 9,300 km

FÀCIL

Avui es reincorpora en Joan, després d’unes setmanes d’inactivitat. Hem triat una volta no gaire llarga ni feixuga, però prou interessant, pels voltants de sa Fita del Ram. Es dia s’ha presentat realment clar, després de dos dies de pluja no gaire intensa però persistent.

A les 9,30 deixam el cotxe a la vora de la carretera que travessa la vall de Superna, ...

...al km 8,600. Aquí hi comença una pista forestal.

Després de travessar un portell amb barrera, per un pujador, seguim la pista que ens mena cap dret al bosc de Son Vic.

Estam orientats a sud. Ben aviat, però, partim per un camí, orientat a l’est.

Aquest camí ens mena a ajuntar-nos amb el camí que ve de Sa Granja.

Després de travessar unes marjades d’olivar entram dins el bosc.

La pista s’ha acabat i ara caminam pel camí de carro dels carboners.

Es veu molt malmenat per les escorrenties d’aigua.

Puja de valent mentre fa corbes per anar superant els esperons que es troba.

Hi ha multitud de marges i restes de parets seques.

El que queda de l’activitat dels carboneres.

Tenim informacions d’en Pep Torrens que ens ajuden a no agafar un dels molts braços que anam trobant.

El camí ens manté encarats al Penyal Gran i no ens dona ni un descans en la pujada.

Ben aviat el camí s’enfila entre les penyes i, a força de marges i parets, acaba per enfilar-se per una ample canal que ens mena a damunt els penya-segats que ens envolten. Son les 10,30 h.

Novament ens orientam cap a sud i seguint el camí...

...arribam, sense gaires dificultats, a l’ermita de Maristel·la.

Son les 10,45 h. Hi fa molt bon estar a l’esplanada i gaudim d’amples vistes cap a Esporles. Les muntanyes de l’est de Mallorca es veuen una mica enterbolides per la calitja.

L’ermita es troba a 580 metres sobre el nivell de la mar, al bosc de Son Ferrà. Envoltada d’un alzinar encisador, és un lloc de culte i esbarjo per als esporlerins, que celebren una romeria cada any a mitjan setembre. Prou coneguda per la gent de la zona i pels aficionats a la muntanya. El santuari està dedicat a la Mare de Déu del Carme.

La comunitat religiosa sempre fou molt reduïda i l’activitat eremítica només durà 36 anys. El motiu que va fer abandonar l’ermita als monjos és certament tràgic. El grup d’ermitans mai no va superar les quatre persones. L’any 1926, un dels membres de la comunitat va morir en caure per l’escala de mà que donava accés a les cel·les. Llavors només quedaren a l’ermita el germà Vicenç i el germà Josep. El primer, a causa de la seva edat avançada, s’hagué de retirar al convent de Santa Catalina de Ciutat, i el segon quedà com a únic habitant de les instal·lacions. Poc temps després el trobaren mort, dins el pou, amb un cop molt fort al cap. Quina fou la causa de la mort? La resposta romandrà inèdita pels segles però les hipòtesis i especulacions foren moltes i diverses. Es parlà d’accident, però també d’assassinat i robatori (pel que se sap, no s’arribaren a trobar els diners que el germà Josep havia cobrat per la venda de bestiar uns dies abans), i, fins i tot, de suïcidi. El que realment succeí aquell dia de 1926 ja mai no serà aclarit.”

Un bon lloc per fer un cafetet.

A les 11,30 h. seguim la nostra ruta.

Seguint el camí...

...arribam, amb només 15 minuts, a les Ermites Velles, que estan en obres de recuperació.

Travessam la Mola de Son Poquet.

Una mica més endavant hi trobam l’avenc Podrit.

El camí que seguim manté orientació sud-oest. Ens mena a caminar, pràcticament, pel cap d’amunt dels penya-segats que pengen damunt el bosc de Son Vic.

Mentre, passam vora obres que resten de l’antiga activitat dins el bosc. Forn de calç, aljub, un sens fi de sitges, barraques, camins transversals, forns per coure el pa, etc.

 Son les 12,00 h. en passar vora la bassa coberta de Son Vic, ...

...o de na Boscana, bastida a finals del segle XIX.

Tenim la possibilitat de baixar i tornar al cotxe pel pas de na Boscana. Trobam que és una mica prest i mudam d’idea.

Decidim allargar una mica el recorregut previst i planejam seguir fins el pas de Son Noguera. Trobam que val la pena que en Joan el conegui.

Abandonam tot camí i caminam travessant el bosc. No hi ha grans desnivells i els arbres ens deixen passar sense major dificultat. Sabem l’orientació que hem de mantenir per trobar-nos amb el camí que, travessant la paret de partió de terme, ens menarà al pas de Son Noguera.

A les 12,30 h. passam dins el terme de Puigpunyent i, només tres minuts més tard, deixam aquest camí i partim pel braç que te al costat oest. Son deu minuts de passejar per dins l’alzinar per un territori planer.

Acabam, altre cop, al cap d’amunt dels penya-segats.

Ara, però, amb vistes clares del costat oest, la Serra des Puntals i el puig de Galatzó.

Davallant, gaudim d’aquesta obra que no deixa de meravellar-nos.

Aferrat a les penyes i roques, a força de marges i corbes una damunt l’altre,...

...el camí ens deixa davallar, amb relativa comoditat, ...

...fins al bosc de Son Noguera.

Les corbes s’acaben prest i el camí segueix amb una suau pendent entre les alzines.

A les 13,00 h. arribam al límit del bosc i les terres de conreu. És el moment de canviar radicalment d’orientació. Si el camí ens ha menat, fins ara, cap a l’oest, ara partim pel camí que ens mena cap a nord.

Està mig esborrat per la catifa de fullaca de les alzines.

Ens mena casi bé a la vora de la paret que separa el bosc del conreu. Ens mena a voltar pels peus de les penyes que no fa tant hi caminàvem pel cap d’amunt.

A les 13,15 h. tornam creuar la paret de terme, entram dins Esporles i al bosc de Son Vic. Seguim el camí que torna a ser de carro.

Només tres minuts després passam pel final del camí que davalla del pas de na Boscana i poc després menyspream el camí que, orientat a l’est, ens menaria al camí que hem fet servir pujant.

Hi posam una mica més d’interès i decidim seguir el braç que davalla orientat clarament a nord.

És un camí que es veu molt poc trepitjat però clarament bo de seguir.

Un antic camí de carro que, al manco, fa cinquanta any que no hi passen els carros. Ho deduïm pel gruix de les soques d’algunes arboceres que han crescut en mig del camí.

A les 13,45 h. aquest camí ens aboca a la pista forestal per on hem pujat de bon matí, molt a prop de la barrera que hem botat al començament.

Poques passes més, davallant, arribam a la barrera i, després, al cotxe. Son les 13,55 h.

Ha resultat una volta molt relaxant, com a contrapunt de la que férem la setmana passada.

Selva/Sóller, agost 2016